Durant aquests últims dies de profunda significació religiosa ens va deixar el nostre estimat amic Fernando Peiró Coronado.
El retrat de la vida d'un home sempre és complex, però en el cas de Fernando destaquen dos traços inseparables: la seua humanitat i la seua pintura. La pintura de Peiró Coronado té molts aspectes dignes d'esmentar. En primer lloc, excel•lent en els seus retrats figuratius, dels quals recordo amb emoció la puresa d'alguns realitzats amb llapis. Aquesta excel•lència s'estén fins a l'altre extrem de l'estètica pictòrica, fins a la més pura abstracció. L'obra no figurativa de Peiró es fonamenta en un informalisme que recull les característiques més espirituals de l'abstracció lírica. El color i la composició són habitualment sobris en les seues combinacions, sense renunciar a colps de saturació potent i a traços enèrgics que ens ensenyen que la insolència acadèmica és part consubstancial a l'artista. Un espill del propi Fernando; el seu judici amable deixava espai per a un punt de vista crític, sempre lúcid i quan mordaç, suavitzat per una calculada innocència per a donar una lliçó no només d'estètica sinó de bonhomia.
Un altre dels aspectes plàstics merescudament resenyables en la seua pintura, quan realment ho són tots i cadascun d'ells, és l'ús de les textures. Els seus llenços estan plens d'objectes, d'empremtes, de materials: són fills del seu temps, és part del desafiament de les avantguardes. Però més enllà d'aquestes textures més convencionals, jo vull ressaltar l’enamorament de Fernando per les qualitats de la pintura mateixa. Es nota en la delicadesa amb l'ús de les barreges olioses, la recerca de la transparència exacta o de la presència matèrica en el punt exacte de cadascun d'aquests extrems. La conjunció del seu mestratge en la línia sensible i en la disposició i la consideració de les masses de color fa de la seua obra un treball complet quan sovint ens trobem en altres artistes menys destres que la pintura es refugia en el dibuix i viceversa. L'apreciació i l'ús d'aquesta ductilitat en el llenguatge distingeix el veritable batec de la pintura, i Peiró ens deixa aqueixa generosa herència. Gràcies Fernando pels teus ensenyaments, sempre les portare amb la meua paleta.
