BRUNO AGUT RETORNA AL FRONTÓ DOS ANYS DESPRÉSCara a cara, bis a bis, face to face, ménage a deux… digueu-ho com vulgueu, però la Partida del Segle es juga diumenge vinent al frontó del Coromines. Esteller contra Peña, el Martell picant el Mur, el Campió davant l´Aspirant (que per cert, ja se´l va fer a l´estiu tot i que Esteller té excuses per a tot: que si no em vaig fer les mans… que si em feia mal no sé què…  La final de la Lliga Individual de F3rontó a Mà entre els dos grans favorits està servida. La parròquia cadufera ja es frega les mans davant una de les millors partides que es pot veure avui dia a Benicarló (i a Castelló) entre dos promeses de la pilota valenciana sorgides de la pedrera cadufera. Però abans van haver d´espolsar-se del damunt dos pilotaris endurits com Tito i Senar a les semifinals. Unes semifinals, per cert, precedides d´algunes profies en què es produí el retorn d´allò més esperat de Bruno Agut després de dos anys mirant-s´ho tot assentadet a una cadireta de plàstic (i això quan n’hi havia!).Diumenge de matí, sota un cel esplèndid, lluent i pletòric com el somriure de l´ex president de la Generalitat Valenciana, Francisco Camps, en acudir al Palau de Justícia de València per ser jutjat per un delicte de suborn continuat, es disputaren les semifinals de la Lliga Individual de Frontó a Mà de Benicarló. Esteller, Peña, Tito i Senar, lo Flaret, n´eren els protagonistes. Per resumir-ho molt, podem dir que si la pilota valenciana fos un joc de mans, Peña seria la pedra, Tito el paper (pel paperot d´spàrring que li ha tocat fer davant Esteller) i Senar, les tijeres. El Martell, menja a banda. I és que els favorits, Esteller i Peña, es passejaren davant els seus rivals tot esmolant les seues armes i lluint-se un poquet de cara a una final que es presenta apassionant.En la primera semifinal, Esteller es menjà Tito d´un parell de mossos per 35 – 5 en una partida en què el veterà de la panxeta màgica es tornà a deixar l´ànima amb un entrega física d´allò més generosa, com ha fet durant tot el campionat i que li ha servit per berenar-se els seus rivals directes. Però al davant tenia ni més ni menys que el Martell Esteller, que d´un parell de carxots i algunes tretes impossibles de tornar va liquidar la partida per la via rápida. De res no li valgué al bo de Tito la tàctica minuciosament preparada durant l´esmorzarot al Milord (o al Senyoret, si atenem a la normalització lingüística exigida per Karce reunió rere reunió) i que a hores d´ara continuem preguntant-nos quina era. 

Després de setmanes de pluja que van obligar a ajornar els partits, el passat cap de setmana es va poder disputar el torneig Cat-Val en les instal•lacions del Club de Tennis Tortosa, i començar el torneig d'hivern més esperat pels xavals que desitgen competir a bon nivell tennístic. La jornada va començar amb molt bon peu per als tennistes benicarlandos. Durant el dissabte, dos dels jugadors locals disputaven el partit de primera ronda, amb un triomf en la categoria d’aleví per part de Víctor Segarra per un contundent 6/1 i 6/1 , i no amb tan bona sort, per a una de les joves promeses de Benicarló, Gerard Guimerà, que perdia en la mateixa categoria per un disputat 6/4 i 6/3. El diumenge Gerard va jugar en la categoria benjamí, d’acord a la seua curta edat i va mostrar que podia ser superior, vencent per 6/0 i 6/1 sense donar-li opcions al contrari. En aquest dia també es van disputar més partits recuperant els dies perduts després de la pluja. Iratxe Serrat, actual campiona del circuit provincial de Castelló, tampoc li va donar opció a la seua adversària i vencia per 6/1 i 6/0 en la categoria aleví, mostrant un gran progrés i gran joc. També va haver altres victòries per part dels jugadors de l'escola de Benicarló, com Jarmo Pérez que després d'un llarg partit s'adjudicava el tercer set per un atapeït 4/6, 7/6 i 8/6, Diego Sánchez que guanyava per 6/1 i 6/3 en la categoria d'infantils i finalment Albert Alberich, després d'estar lluitant fins al final, va guanyar per 4/6, 6/3 i 6/1. Els que no van tenir tanta sort van ser Carla Folch, que no va poder davant María Otero per 6/2 i 6/2 i finalment Lluís Marzà que no va tenir opció en la categoria d'infantils i s'acomiadava del torneig per un contundent 6/0 i 6/0.

Això que ve ara és un dejavú que es diu. No li ha passat mai, pacientíssim lector, que un dia s’alça de bon matí i sent, nota, toca que el millor que podria fer seria tornar-se’n al llit perquè sap de cert que tot li sortirà malament? És més, segur que vosté, com jo, s’ha alçat –de mala gana, això sí- i, efectivament, tot li ha anat fins i tot pitjor del que s’imaginava. Aquesta és la trista, dramàtica, tràgica història del meu cap de setmana passat. Com cada dissabte em vaig alçar abans del que ho faig els dies de cada dia, per allò d’estar més hores sense fer res. El cor em va pujar a la gola només posar els peus a terra. Sempre primer l’esquerre, és clar. Avui  la tindrem, avui la tindrem, xi torna-te’n al llit i el cos ho guanyarà. Tapa’t, em deia, tapat cap i tot i dilluns serà un altre dia. I no, vaig fer-li cas a allò tan ensopit i fastigós que és la racionalitat i no al meu seté o vuité sentit i la catàstrofe va ser, com era previsible, total. Al rebost no hi havia res per esmorzar. La nevera era només habitada per un iogurt la data de caducitat del qual havia estat superada feia més d’un any; m’hi he encarinyat i em sap mal llençar-lo i si me’l menjo tindré la sensació d’estar fent un horrible crim, a més, una vaca que hi ha dibuixada és molt simpàtica i sempre la trobo amb un agradable somriure que li fa sonar l’esquella. Vaja, que per ser tan sentimental ja vaig començar per quedar-me sense desdejunar-me que diuen els valencians. Tot va seguir igual. No me’n vaig recordar de posar-li sal al dinar, el telèfon que va tocar allò que fa riure un parell de vegades a l’hora de a migdiada, el veí del costat amb la música com si estiguera sord i tot calamitats semblants. Des del punt de vista futbolístic (quina expressió més estúpida: “des del punt de vista futbolístic”) la cosa no podia anar pitjor. Sí, passa poques vegades al llarg de la temporada, però quan passa entro en una espiral de negativitat que me n’he d’anar corrents a escoltar Gaspar Hernàndez a Catalunya Ràdio per si hi ha alguna possibilitat en les seues teràpies d’autoajuda. Buf. Dissabte va guanyar el Madrit i va perdre el Barcelona. I diumenge va perdre el Benicarló i va guanyar el Vinaròs. Tempesta perfecta, veritat? El que passa és que ara m’estic rumiant de canviar-me un d’aquests quatre elements. Després del que vaig vore fa un parell de setmanes amb efusives besades a samarretes d’exjugadors del Benicarló, em penso que en el meu rànquing igual canvio els del poble del costat per uns altres d’aquest poble. Ja vorem, ja vorem. El meu CDB, cada dia me’l vull més perquè cada dia el veig més dèbil, va perdre –sí- al camp del cuer, que no era un altre que el Peníscola. Després de la derrota contra el Càlig (com em cou encara) i ara contra els de la ciudat en el mar, haurem de donar gràcies que ni a Santa Magdalena  ni a Cervera tenen equip de futbol. Vam perdre només per un a zero. Val que va ser la primera derrota fora de casa, val que vam tindre més ocasions que els locals i que ens mereixíem la victòria. Però vam perdre. Se’ns està complicant la cosa per estar dels de davant. Tres o quatre lesionats (el porter entre ells), un expulsat i dos jugadors que van emigrar al San Jorge/Sant Jordi. Per entendre’ns, que vam jugar amb només quatre o cinc teòrics titulars. Així, el més lògic serà canviar d’aspiracions. No passa res. La temporada que ve, si Déu vol, seguiré anant al camp del Benicarló per vore’l jugar, contra qui siga. Ara anem, directament, els sisens de la taula classificatòria. A tir de pedra dels segons i a una infinitud de punts dels primers (de qui?, dels primers). Diumenge ens visita el Traiguera, segon o tercer classificat. Ens hi juguem molt. O millor encara, ens hi juguem molt? Reflexionem-ho. Confio alçar-me bé i trobar melmelada i torrades al rebost i sobretot, que la meua vaca continue tan amorosa com sempre.