Això que ve ara és un dejavú que es diu. No li ha passat mai, pacientíssim lector, que un dia s’alça de bon matí i sent, nota, toca que el millor que podria fer seria tornar-se’n al llit perquè sap de cert que tot li sortirà malament? És més, segur que vosté, com jo, s’ha alçat –de mala gana, això sí- i, efectivament, tot li ha anat fins i tot pitjor del que s’imaginava. Aquesta és la trista, dramàtica, tràgica història del meu cap de setmana passat. Com cada dissabte em vaig alçar abans del que ho faig els dies de cada dia, per allò d’estar més hores sense fer res. El cor em va pujar a la gola només posar els peus a terra. Sempre primer l’esquerre, és clar. Avui  la tindrem, avui la tindrem, xi torna-te’n al llit i el cos ho guanyarà. Tapa’t, em deia, tapat cap i tot i dilluns serà un altre dia. I no, vaig fer-li cas a allò tan ensopit i fastigós que és la racionalitat i no al meu seté o vuité sentit i la catàstrofe va ser, com era previsible, total. Al rebost no hi havia res per esmorzar. La nevera era només habitada per un iogurt la data de caducitat del qual havia estat superada feia més d’un any; m’hi he encarinyat i em sap mal llençar-lo i si me’l menjo tindré la sensació d’estar fent un horrible crim, a més, una vaca que hi ha dibuixada és molt simpàtica i sempre la trobo amb un agradable somriure que li fa sonar l’esquella. Vaja, que per ser tan sentimental ja vaig començar per quedar-me sense desdejunar-me que diuen els valencians. Tot va seguir igual. No me’n vaig recordar de posar-li sal al dinar, el telèfon que va tocar allò que fa riure un parell de vegades a l’hora de a migdiada, el veí del costat amb la música com si estiguera sord i tot calamitats semblants. Des del punt de vista futbolístic (quina expressió més estúpida: “des del punt de vista futbolístic”) la cosa no podia anar pitjor. Sí, passa poques vegades al llarg de la temporada, però quan passa entro en una espiral de negativitat que me n’he d’anar corrents a escoltar Gaspar Hernàndez a Catalunya Ràdio per si hi ha alguna possibilitat en les seues teràpies d’autoajuda. Buf. Dissabte va guanyar el Madrit i va perdre el Barcelona. I diumenge va perdre el Benicarló i va guanyar el Vinaròs. Tempesta perfecta, veritat? El que passa és que ara m’estic rumiant de canviar-me un d’aquests quatre elements. Després del que vaig vore fa un parell de setmanes amb efusives besades a samarretes d’exjugadors del Benicarló, em penso que en el meu rànquing igual canvio els del poble del costat per uns altres d’aquest poble. Ja vorem, ja vorem. El meu CDB, cada dia me’l vull més perquè cada dia el veig més dèbil, va perdre –sí- al camp del cuer, que no era un altre que el Peníscola. Després de la derrota contra el Càlig (com em cou encara) i ara contra els de la ciudat en el mar, haurem de donar gràcies que ni a Santa Magdalena  ni a Cervera tenen equip de futbol. Vam perdre només per un a zero. Val que va ser la primera derrota fora de casa, val que vam tindre més ocasions que els locals i que ens mereixíem la victòria. Però vam perdre. Se’ns està complicant la cosa per estar dels de davant. Tres o quatre lesionats (el porter entre ells), un expulsat i dos jugadors que van emigrar al San Jorge/Sant Jordi. Per entendre’ns, que vam jugar amb només quatre o cinc teòrics titulars. Així, el més lògic serà canviar d’aspiracions. No passa res. La temporada que ve, si Déu vol, seguiré anant al camp del Benicarló per vore’l jugar, contra qui siga. Ara anem, directament, els sisens de la taula classificatòria. A tir de pedra dels segons i a una infinitud de punts dels primers (de qui?, dels primers). Diumenge ens visita el Traiguera, segon o tercer classificat. Ens hi juguem molt. O millor encara, ens hi juguem molt? Reflexionem-ho. Confio alçar-me bé i trobar melmelada i torrades al rebost i sobretot, que la meua vaca continue tan amorosa com sempre.

 

Després de setmanes de pluja que van obligar a ajornar els partits, el passat cap de setmana es va poder disputar el torneig Cat-Val en les instal•lacions del Club de Tennis Tortosa, i començar el torneig d'hivern més esperat pels xavals que desitgen competir a bon nivell tennístic. La jornada va començar amb molt bon peu per als tennistes benicarlandos. Durant el dissabte, dos dels jugadors locals disputaven el partit de primera ronda, amb un triomf en la categoria d’aleví per part de Víctor Segarra per un contundent 6/1 i 6/1 , i no amb tan bona sort, per a una de les joves promeses de Benicarló, Gerard Guimerà, que perdia en la mateixa categoria per un disputat 6/4 i 6/3. El diumenge Gerard va jugar en la categoria benjamí, d’acord a la seua curta edat i va mostrar que podia ser superior, vencent per 6/0 i 6/1 sense donar-li opcions al contrari. En aquest dia també es van disputar més partits recuperant els dies perduts després de la pluja. Iratxe Serrat, actual campiona del circuit provincial de Castelló, tampoc li va donar opció a la seua adversària i vencia per 6/1 i 6/0 en la categoria aleví, mostrant un gran progrés i gran joc. També va haver altres victòries per part dels jugadors de l'escola de Benicarló, com Jarmo Pérez que després d'un llarg partit s'adjudicava el tercer set per un atapeït 4/6, 7/6 i 8/6, Diego Sánchez que guanyava per 6/1 i 6/3 en la categoria d'infantils i finalment Albert Alberich, després d'estar lluitant fins al final, va guanyar per 4/6, 6/3 i 6/1. Els que no van tenir tanta sort van ser Carla Folch, que no va poder davant María Otero per 6/2 i 6/2 i finalment Lluís Marzà que no va tenir opció en la categoria d'infantils i s'acomiadava del torneig per un contundent 6/0 i 6/0.

tot el peix venut... o quasi tot: perquè a falta de dos jornades per cloure la lligueta ja estan clars, almenys, set dels vuit quartfinalistes. En el grup A Peña, Karce i Manyà ja estan classificats i sols resta saber qui serà el quart pilotari en acompanyar-los, Xeto o Xarli (la partida que els enfrontarà aquest cap de setmana vinent s´albira apassionant). En el grup B, després que Carlos Sospedra quede pràcticament eliminat en no haver-se recuperat satisfactòriament d´una lesió de colze, són el Martell Esteller, Tito, Senar i Franjo els que tenen la classificació a la butxaca.

N'hi ha un fart del comportament del públic que es pensen que un partit en un polisportiu és una ocasió per a desfogar-se i insultar a tothom (a pares i a xiquets); n'hi ha un fart que alguns entrenadors escalfen els partits i n'hi ha un fart que alguns àrbitres busquen ser protagonistes del partit. En contades ocasions, el Club Handbol Benicarló s'ha queixat dels àrbitres que li han tocat en sort arbitrar un partit. La política del Club és jugar i, si es pot, guanyar. Independentment del que passa en les grades durant un partit o independentment de l'actuació arbitral. Tots som humans i entenem que tots ens podem equivocar. Des de l'entrenador fins al conductor del bus, passant per jugadores, públic i fins i tot l'àrbitre. Hom compren que la tasca arbitral és difícil i per això mai discuteix una decisió del col•legial. Hom compren que sense els àrbitres no hi hauria competició i per això els respecta i fa l'impossible per a que tots els estaments del club, des de jugadors a directiva, els tinguen el respecte que es mereixen i, per això, per a que vegen el difícil que és pitar, des de ben joves en aquest Club els jugadors i jugadores piten partits en les categories inferiors.

 

A la vida tot té una explicació. Hi ha coses que en tenen, fins i tot, més d’una. I aquest és el meu cas. Diversos van ser, per tant, els motius pels quals diumenge passat -9 d’Octubre- no vaig poder assistir en matèria a contemplar el partit que van disputar el CDB i l’Alcalà. Sí que hi vaig estar en esperit, bé que ho sé jo.El dia de tots els valencians i valencianes, valencianos y valencianas, vaig decidir comportar-me com un patriota. Així que, ben de matinet vaig pujar a l’estació i vaig agarrar lo ligero per anar-me’n al cap i casal per commemorar tan assenyalada data de la manera que ho fan els valencians  valencians. Encara no eren ni les deu quan, sense adonar-me’n, ja estava jo en plena plaça de l’Ajuntament, antes País Valencià, antes Caudillo. Res, no vaig vore gens de moviment. Sí, quatre senyors grans i quatre iaies que duien alguna gloriosa señera coronada, però vaig pensar que encara era massa aviat per a tot. Què havia de fer? Tenia fam i sobretot  set. Les cames, sense dir-los res jo, em van portar directes a un conegut  bar d’un conegut carrer cèntric amb nom de pintor. Vaig demanar per esmorzar. Primer em vaig fer una cervesa –valencià com em sentia vaig demanar una Túria i em van dir que no en tenien- i d’un sol glop la vaig fer anar garganxó avall. Quin goig. Fresqueta, ben fresqueta, vaig notar com em gelava l’estómac. Em van treure unes olives mentre em preparaven l’all i pebre (tot ben valencià, tot) i tira, amb les olives un altre terciet. Ja en duia dos i ja començava a vore les coses d’una altra manera i a fer-me amic del simpàtic cambrer equatorià. Va arribar l’all i pebre. Com coïa. I quant de pa hi vaig sucar. Tant, tant que van caure em penso que van ser tres Estrelles més. I clar, un esmorzar sense carajillo no podia ser. Me’l vaig fer d’anís Tenis, d’Alacant, ben valenciano tot.

Així que vaig pagar i pixar, per aquest ordre, me’n vaig anar directe a vore com anava la festa. Em feia una mica de mal la panxa i em rodava el cap també. Devia ser el canvi de pressió atmosfèrica, no? Ja hi havia més moviment, molt més. Sense dificultat vaig aconseguir posar-me a primera fila. El meu estat em permetia empatitzar amb tot allò que m’envoltava i els meus visques a València i a la senyora Rita eren els que més se sentien. Va arribar el moment crucial. Del balcó de l’ajuntament, amb una corda, van fer baixar una blavera mig descosida i jo vinga el palmateo i vinga el crit. Tan emocionat estava que vaig notar com pels camals em  baixava una  pixerada digna d’un burro que em va deixar xopes les espardenyes. No se’n va adonar ningú, per sort. La meua desgràcia però va ser quan vaig vore la majestuosa alcaldessa de la capital del regne. Quin estil, quin porte, amb una banda roja com si fóra la reina de les festes, elegant, guapa, sexy fins i tot diria. Pres pels meus ímpetus vaig amollar-li algunes floretes que em penso que va haver qui no se les va agarrar bé del tot. Quin mal feia jo dient-li tía buena i massissa a la senyora Rita? En aquells moments d’efusió m’ho pareixia, de veritat, de tia buena i massissa. La meua desgràcia va ser que més d’un es pensava que me’n fotia. A vore per què! De sobte vaig notar com els peus deixaven de fer-me xop-xop i començava a levitar. No era cert, dos agents de l’autoritat se m’enduien un de cada braç entre els aplaudiments d’uns quants i els insults d’uns altres –borratxo, sinvergüenza, catalanista, catalanista!A la comissaria vaig va passar el matí i la mona. Els agents, molt amables i catxondos, em van dir que no estava bé això de fotre-se’n de la primera autoritat valenciana. Ja després d’haver arrojat tot el que havia d’arrojar els vaig contestar que no, que encara que no haguera anat calent, per a mi donya Rita és un referent rubensnià, que m’agraden les senyores que tinguen corbes i que la seua veu em posa, sí, em posa molt. No comprenc encara quin va ser el motiu pel qual no em van acabar de creure.

I jo que m’havia fet el pensament d’arribar al poble a l’hora del futbol! No em van fer pagar res, em van fitxar i em van amollar. Massa tard. Amb una pudor nauseabunda, assegut en un regional, sense que se m’apropara ningú i suportant contínues mirades de fàstic, vaig arribar al poble que ja eren les vuit passades. No quedava res ja de futbol!Paseo avall em vaig trobar un aficionat. Em va preguntar si m’havia passat alguna cosa, que tenia mal aspecte i fins i tot que diràs que feia pudor i que no m’havia vist al futbol. Un a un, vam quedar un a un contra l’Alcalà. Encara som colíders. Visca València, visca, visca. Visca!

 

Amb l'arribada de la tardor les partides de pilota valenciana han tornat al frontó de l'IES Joan Coromines, i amb això l'emoció del nostre esport autòcton. Per a aquesta primera matinal el Club Arrea-li Bona va preparar un bon programa de partides per parelles. Cal començar per l'última, atès que va ser la més igualada de la matinal, en la qual Àngel i Tito van haver de donar-lo tot per aconseguir imposar-se a Cheto i Sospedra per 34-32. Una partida amb punts quasi sempre molt treballats i que va saber rematar amb un bon servei el jove Àngel. Per la seua banda Esteller i Peña no van tenir moltes dificultats per imposar-se a Juan i Penya per un clar 31-20 i això que Esteller venia de jugar el dissabte una partida que es va disputar a Onda. Per la seua banda el veterà Garrido juntament amb Karce van aconseguir guanyar davant Víctor i Xarli per 31-25.

Dilluns passat, estava jo parlant amb un amic quan va passar pel costat Emili, un gran aficionat del Benicarló amb el qual vaig compartir algunes temporades el goig de ser directiu del nostre estimat club. Emili sòl anar a tots els partits. Fins i tot de vegades agafa la bicicleta i se’n va a algun poble veí per tat de gaudir –o patir- d’aquest esport. Com anava dient, Emili ens va passar pel costat i, sense aturar-se, va dir “líders!”. Aquell amic no sabia de què anava la cosa, però jo el vaig entendre de seguida i no va caldre cap tipus d’aclariment ni explicació. Efectivament, el Benicarló va guanyar dissabte passat al camp del Sant Mateu per zero a un. Un jugador del Càlig m’havia dit dies abans que els nostres ho tindrien difícil, perquè els de la capital del Maestrat havien fet un bon equip, fins i tot amb gent vinguda d’altres comarques on l’oferta de jugadors es veu superada àmpliament per la demanda. Però dissabte per la nit, en mirar el correu electrònic vaig vore que el meu amic Vicent Ferrer m’havia escrit al feisbuck que els nostres havien guanyat. Per cert, que el missatge venia acompanyat per una foto magnífica que espero que siga la que acompanye aquestes línies. Després ja em vaig anar assabentant d’algunes coses més. Hi ha una frase tòpica al món del futbol que pretén associar el mal estat del terreny de joc amb un sembrat de patateres, posant aquest darrer com el pitjor escenari que es poden trobar els jugadors per a desenvolupar la seua feina. El patatar és el súmmum dels despropòsits, el pitjor del pitjor, la idea central de tot allò que se’ns representa quan sentim “terreny de joc absolutament impracticable”

+ info La veu en paper