Moments d’estiu (i 3)
Potser és aquest sol rotundament excessiu o potser és el ritme cadenciós d’aquestes onades que insisteixen a mig camí –equilibri difícil- entre la calma i la repetició obsessiva que t’aboca a la inquietud. Aquest bany profund de calor et fa entendre una mica més al Meursault de Camus quan intenta justificar el fet d’haver matat a un home perquè feia molt de sol, massa sol. I no saps d’on carai treuen les forces aquests nens per jugar apassionadament per la platja tot fent castells de sorra, entrant i sortint de l’aigua , perseguint-se enjogassadament fins a quedar arrebossats de sorra.
Darrera les teves ulleres de sol et sents una mica Aschenbach de Thomas Mann resseguint el caminar lent d’aquesta noia bellíssima que passeja a la vora del mar i et
Enfonses els peus en un univers de sorra massa calenta i saps que després, malgrat els teus ferotges intents d’esborrar-ne el rastre, en trobaràs granets en els llocs més impensats. Aquesta no és l’hora bona de venir a la platja, ja ho saps, ja ho anuncien les recomanacions de les conselleries de salut que –ai las- estan molt preocupades pel nostre benestar. Però ja en tens prou. Fas l’ultima capbussada per escampar de la teva pell allò de Meursault, d’Aschenbach i de sorra enganxosa que encara l’impregna. Esperes a peu dret que el sol excessiu t’eixugui una mica i reculls les poques coses que portes. Abans de marxar sorra endins ressegueixes la pell suau de l’aigua, des del seu esclat a la sorra fins a la imprecisa línia de l’atzur. Penses en Moustaki que ja no pot contemplar aquest Mediterrani al vent que tant estimava i en la Maria àngels anglada que cantava la força d’aquest mar que un dia va ser camí nostre i en la Itàlia que evoca l’Estellés mentre repassa uns fullets i en la Grècia que pateix l’ofec d’una Europa que ja no l’estima i en el regust de les primaveres que han sacsejat monarquies eternes. Ara, però, la jove indigeta o grega o empordanesa o de vés a saber on torna a passar davant teu, lentament. La mires i ella també et mira i et somriu perquè ha retrobat en els teus ulls la imatge de la pròpia bellesa i de la bellesa d’aquest moment. Sí, si hagués estat a les teves mans, hauries fet tot el possible per forçar la decisió d’ancorar les barques en aquest lloc.sents massa vell, massa gelós de la bellesa d’aquest cos que no podràs resseguir-ne els límits , massa fascinat per l’equilibri d’unes formes que dibuixen un retrat plàcid i sensual de la naturalesa humana jugant amb el mar, amb la natura en tota la seva esplendor. Dóna’m la mà que anirem per la riba, deia Salvat-papasseit,i cantes secretament la joia del desig. Però la noia segueix el seu caminar lent,deixant que l’aigua –força freda malgrat la potència d’aquest sol excessiu- dificulti i faci més plaent el seu avançar lent probablement cap enlloc, migdia endins del juliol i dels seus dies. No t’agrada sentir-te Aschenbach I penses que potser els foceus van decidir aturar-se en aquest indret perquè mentre resseguien, ara fa un parell i mig de mil•lennis, el que avui coneixem com el golf de roses,un dels joves tripulants vinguts de la força llunyana Messàlia va veure una bella indigeta passejant lentament per aquella platja i ho va tenir ben clar. No en tenim testimonis, és clar, però aquesta és una hipòtesi perfectament versemblant. Està clar que de seguida es van adonar que aquell racó de costa tenia característiques força adients per instal•lar una colònia per comerciar, però la bellesa d’aquella noia de faccions exòtiques va fascinar a aquell jove tripulant amb aires de governant que va convèncer als qui manaven que aquell era un bon lloc per deixar la seva empremta. La història li ha donat la raó. Malauradament no sabem si els déus van ser propicis i van facilitar una trobada romàntica , vora el mar, entre la jove indigeta i el jove foceu amb sang aventurera. O potser aquella imatge de la jove caminant lentament a la vora del mar va cristal•litzar anys més tard, mediterrani enllà, gràcies a la inspiració sàvia i sensible d’artistes i pensadors cultes i refinats, en cànons o ideals platònics que han envaït el nostre imaginari. Suposes que la cosa amb els romans ja va ser diferent i no t’imagines a un Escipió , carregat de ganes de tocar els nassos a anníbal per darrera, impressionat per la bellesa marina d’una noia indigeta o grega que passejava aquell estiu del 218 aC per les platges d’Empúries.
