La Carla, exigent i puntual  amb el ritme de les coses que ha decidit, que ha programat, , compleix amb ganes amb la passejada del migdia. La calor matisada per un aire fresquet no és un obstacle ni un pretext per deixar de complir la seva cita diària amb els carrers i, és clar, amb el mar. La calor que ja parla de l’estiu l’anima a sortir i a sentir-se  plàcida i tranquil•la dins aquest intens mar de sol. Contempla la quietud del mar i la blavor precisa d’aquest cel claríssim i pensa que aquest és el paisatge perfecte per una ànima serena,el decorat més adient per expressar l’esperit apol•lini de  què parla   Nietzsche per definir la bellesa  com a equilibri, harmonia, llum, proporció, síntesi de contraris. Però com passa en totes les coses d’aquesta vida, l’esperit apol•lini té el seu contrari amb el qual s’ha de complementar i harmonitzar perquè així són les coses: l’esperit dionisíac entès com la força, el desig,la disbauxa, el vi, les passions que ens arrosseguen, la lluita, el dolor.

Potser aquest fil de tristesa  que, des de fa uns dies, ella sent córrer pel seu cos és un inici de camí que l’ha de portar per un laberint fins ara  desconegut on la vida li oferirà racons nous, paisatges per encetar, dies amb una claror diferent. Sí, no li agrada reconèixer-ho però és cert: com l’Elionor de Martí i Pol, fa dies que l’omple una estranya sensació de solitud i no sap d’on li vénen aquelles imprecises  ganes de plorar. més enllà o més endins de la línia sempre imprecisa –sempre revoltada- de l’horitzó hi busca la resposta, l’explicació, la gènesi. No hi ha un fet concret que justifiqui aquest fil de tristesa que descabdella a poc a poc, sense estridències, imperceptible a la mirada dels altres –segur que el Pau ni se n’ha adonat. Els fonaments de l’arquitectura de la tristesa són, com és habitual, diversos i que esdevenen forts gràcies a la suma de les seves forces. A manera de catàleg la Carla repassa els diversos fils. El pas inexorable dels anys que l’aboquen a la cinquantena, el fill ja gran que està fent un Erasmus a Milà i que ja va trencant els  lligams, la feina que sempre l’ha apassionada però que darrerament escasseja una mica i potser fins i tot l’avorreix, les rutines tan necessàries i tan definidores de la seva manera de serque potser ara l’ofeguen i, això sí, el sotrac de saber que l’Eva –feia dies, massa dies, que no es veien i es van retrobar en el sopar de “reflexió” de fa un parell de dissabtes, la nit abans de les eleccions- està molt preocupada per la recaiguda en un procés cancerós. En un moment de confessió, d’intimitat, quan estaven les dues soles, l’Eva li va dir que volia viure aquell estiu amb intensitat perquè alguna cosa dins seu li diu que serà l’últim que podrà viure amb certa plenitud.

La Clara s’atura un moment i connecta la música. De vegades li agrada passejar amb música. Els primers compassos calidíssims, lents,com aquest mar d’avui, la deturen. Meritxell Gené canta a Màrius Torres:

 

Dia clar

El cel és tan blau que tot just s’hi afigura

obscur, un ocell.

Fa un dia tan clar com en una pintura

de Breughel el Vell.

Si no estigués trist, res no fóra tan bell.

Senzillament esplèndid el poema i esplèndida la versió feta cançó de la Meritxell Gené. Canviem les terres lleidatanes  de secà del poeta per un paisatge marítim, canviem potser la pintura de Breughel   el Vell per un Sorolla de platja esplendorosa  i ja ho tenim. La clau de tot, de la bellesa i de la vida, ens la regala el poeta en el darrer vers. La bellesa, si realment ens commou, no és perquè ens la regali  l’experiència fascinadora d’un paisatge harmoniós, lluminós, ple d’equilibri i claredat, sinó que aquest paisatge és tan bonic perquè jo me’l miro, el veig, el sento així des de la meva experiència vital. I no és senzillament impressionant –potser per ser tan obvi- que la bellesa de veritat pren tota la seva força, la seva intensitat, la seva pròpia existència,en cadascú de nosaltres que, amb la nostra pròpia manera de mirar i de veure les coses li donem aquesta categoria, aquest valor?    Sí, és veritat, pensa la Carla que sí que és veritat el que diu Màrius Torres perquè  si avui no estigués trista, aquest paisatge no em resultaria tan bell, tan bonic, tan especial i irrepetible com ara em sembla, com ara el veig, com ara el visc.