Avui, divendres 3 de juliol, enceto una sèrie d’estiu dedicada a alguns dels meus poetes necessaris amb Joan Vinyoli. Just avui  fa  101 anys del naixement d’una de les veus poètiques essencials –i em sembla que massa poc conegudes i encara menys valorades- de la nostra literatura. Joan Vinyoli (1914-1984) neix agombolat com a poeta per la poesia dels dos grans mestres que el fonamenten  –Riba i Rilke- però, ben aviat, anirà dibuixant la seva pròpia veu que parla del temps, de la vida, de la solitud i de la companyia, de la quotidianitat,  sempre  sota  la llum de l’albada o del capvespre com a paisatge  que dóna una música especial a les seves paraules, a les seves imatges poètiques plenes de força.

Jaume Cabré, en el seu darrer llibre les incerteses –un conjunt d’assaigs sobre la literatura i la vida que pel novel•lista  tenen una funció de “purificació” després d’haver estat tants anys capbussat en un univers complexíssim i bellíssim que s’ha materialitzat en la seva novel•la Jo confesso- comenta que l’art de veritat és aquell que, com la religió, ens fa tocar i sentir l’inefable. No en va, en un dels assajos, comenta la seva fascinació per Vinyoli i com va valorar la possibilitat de fer servir un dels seus versos com a títol de la seva anterior novel•la, les veus del Pamano. Finalment, hi consta com a endreça d’una de les parts però forma part de l’univers de tota  la novel•la.  El vers diu, tot parlant de la imatge d’un cementiri alemany de matinada: “Noms ajaguts coberts de flors”. Clar, profund, suggerent.

Senzillament us presento dos poemes que a mi em tenen el cor i l’esperit i tot el que calgui ben robat. El primer també el podeu gaudir amb una exquisida versió cantada de la mà de la Meritxell Gené en el seu esplèndid, tendríssim, imprescindible darrer disc Branques. Si aquests versos us fan sentir alguna cosa especial, no ho dubteu pas: llanceu-vos allegir o a rellegir –la poesia és una eterna redescoberta- a Vinyoli.

 

ORFEU

Sempre de nit, confusament,

cremen els mots, neixen imatges;

maduren cels, aurores, platges,

tot es fa símbol transparent.

Dominaré somnis de vent,

pors de la nit, ones de febre,

amb aquest do: càntic vivent?

Dret en el cor de la tenebra,

sóc esperança, moviment,

Cap a la llum, veu que celebra.

 

CERCLES

Un altre cop vols agitar les aigües

del llac.

Està bé, però pensa

que no serveix de res tirar una sola pedra,

que has d’estar aquí des de la matinada

fins a la posta, des que neix la nit

fins al llevant

-tindràs la companyia

de les estrelles, podràs veure l’ocellassa

de la nit negra covant l’ou de la llum

del dia nou-,

assajant sempre cercles,

per si al cap de molts anys, tota una vida, et sembla

-i mai potser no n’estaràs segur-

que has assolit el cercle convincent.