A vore, si algú es pensa que ací llegirà una ressenya com cal del darrer concert d’Al Tall, ja pot passar pàgina. No en sé i, a més, a la premsa seriosa s’han escrit unes cròniques precioses que ho descriuen tot d’una manera excel•lent. Però jo hi vaig ser. I vull contar-ho ací, a La Veu, aquest insignificant reducte de valencianisme local.

Feia més de dos mesos que s’havien esgotat les entrades per al comiat definitiu d’Al Tall. Amb tota la gent que tenia ganes d’anar-hi s’hagueren omplert deu o vint palaus de congressos de València. Sort encara vaig tindre de poder comprar un parell de localitats. Del galliner i de la penúltima fila, però amb una visibilitat i una sonoritat magnífiques.

Molt d’ambient al vestíbul. Gent d’ací que no volia que li ho contara ningú i escriptors, polítics, artistes i prohoms de la cultura valenciana en general. Hi vaig vore Manel Joan Arinyó, Eliseu Climent, Enric Morera, Josep Guia, Agustí Cerdà... Ningú però ni del PP ni del PSOE. Llàstima perquè els d’Al Tall els van dedicar alguna cançó, una en especial a l’alcaldessa fallera major del cap i casal.

...

+ info La veu en paper