Camuflat de democràcia!

Al bell mig de la voràgine consumista d’aquests dies; orgull i bastida del poder del capital, l’església i la família, vaig haver d’anar a comprar arròs. Sí, arròs, què passa? A mi m’agrada menjar el que jo vull. Escudella, pilotes, canelons, titots farcits, torrons.... perquè no puc fer-me un arròs caldós de sèpia o un peix torrat amb carxofes fregidetes el dia 25 de desembre? Tranquil•litat, de moment tot va bé, aquesta democràcia encara et permet menjar el que vols. És per això, que a mi, que tant m’agrada l’arròs, se m’acaba ben prompte.

De fa un temps, buscant arròs, buscant arròs, he notat que és difícil trobar l’arròs que tota la vida acostumàvem a consumir a casa:  arròs del Montsià. No parlo de la marca, parlo del lloc on el fan. A mi les marques... bé això són figues d’un altre paner. De fa un temps, vol dir des què les grans corporacions valencianes  de l’alimentació es van establir al nostre poble. Vam passar de la tenda de la Topa i la Borrasquilla als Aldi, Spar, Ecocas... enlluernats per l’oferta. Com si el preu del menjar el posaren els catalans o els valencians. Il•lusos... Que els ho diguen als milers d’habitants de la banya de l’Àfrica (Somàlia i Etiòpia) qui posa el preu de l’arròs. Jo els ho diré: - la nostra abundància! La mateixa que mou les llumenetes al carrer per incentivar al consumisme i que fa que ens diguen d’on ha de ser l’arròs que mengem.

Aquesta reflexió pot ser una mica agosarada, arriscada o atrevida. Tal vegada no és el capital qui imposa el preu i la procedència de l’arròs, com s’insinua des d’aquestes línies. Fixem-nos d’on bufa el vent: a Benicarló ara l’arròs ve de l’Albufera de València, porta el nom d’una festera de Sant Josep, ara fa poc, ens van portar, de mans de la festa religiosa i forastera, una verge que ningú sap qui és ni perquè la passegen, fan partides de raspall a la Fira de Sant Antoni. ..Tants sants, tantes verges, tanta partideta i tanta visita... No serà que aquests valencians ens volen envair a base d’arròs, verges i pilotes?

Acusàvem els catalans d’aquestes intencions però jo no he vist mai una colla de castellers a Benicarló ni la Moreneta passejant-se per l’avinguda del Colesterol. Arrepentim-nos, ara que som a temps! Darrere aquesta falòrnia s’amaguen els quatre milionaris del planeta disposats a fer-nos menjar l’arròs que ells diguen al preu que els mantinga els vicis. Al desembre, gener i agost; aquí a Paiporta i a la Banya de l’Àfrica. Bé, allí no, allí, per més sofriment, menjaran arròs quan vulguen els quatre milionaris. És necessari ensenyar-nos fins on són capaços d’arribar, si de fer sofrir es tracta, per tal de satisfer els seu costum de domini. Tots i totes en som còmplices; del preu i la procedència de l’arròs i de moltes altres formes de domini i sofriment.

Una binicarlanda.