La Veu de Benicarló fa anys que ha esdevingut la publicació més longeva de totes les de la història del nostre poble. N’hem d’estar orgullosos col·laboradors i lectors, amb motiu. Que un modestíssim setmanari en valencià aconseguisca sortir durant 1400 setmanes no és, com diria M. Rajoy, cosa menor sinó, per tant, i seguint la lògica de l’estadista gallec, és cosa mayor, igual que la ceràmica de Talavera.
Malgrat aquestes espectaculars xifres, hem de reconéixer que no hem aconseguit arribar a una part important dels nostres potencials «consumidors». Hi ha qui posa l’excusa de la llengua, hi ha qui ens castiga amb el seu més absolut menyspreu fent vore que no sap ni que existim, hi ha qui ens acusa de sectaris i extremistes (d’ací a considerar-nos filoetarres hi ha un pas) i fins i tot en coneixem algun que s’ha esborrat perquè, ja veus, deixem escriure a tal o a tal altre. Sempre hem deixat escriure a tothom, en valencià, per descomptat.
Ara però, més que mai, amb les agressions i menyspreus que està patint la nostra llengua per part de gent hereva directa dels vencedors de la batalla d’Almansa és un moment de reafirmació, de mantindre’ns fidels al nostre motiu de ser, de subjectar amb força el nostre pal de paller: el valencià.
Avant sempre! I si no, doncs això, tal dia farà un any...
