La tarda passa lenta i  xafogosa. Des d’aquest petit mirador, construït  damunt d’unes roques que separen l’estesa de dues llargues platges, ens deixem endur -ben arrecerats a l’ombra-  per  l’acompassat batec de les onades –esquitxat pels crits enjogassats dels nens que desafien la inclemència d’un sol que encara  talla com una daga fina. Només de tant en tant el batec d’un tren –ara direcció nord, ara direcció sud- crea una harmonia diferent damunt el ritme de les onades i ens recorda que hi ha una vida, moltes vides, més enllà d’aquesta agradable i ben comfortable  sensació d’irrealitat, de temps aturat,  que ara ens agombola. Tota la gent que ara passa en aquests trens –uns trens que potser ja van força plens perquè la tarda del diumenge avança- saben d’on vénen i a on van, saben que –si no passa res de nou- arribaran al seu destí a tal hora i encara tindran una mica de temps per aprofitar les acaballes del diumenge. A dins el tren, un espai també  de certa irrealitat perquè sembla que la vida de veritat  passa just  a l’altra banda de les finestres, hi ha qui aprofita aquesta estona per dormir o per avançar en la lectura d’aquella novel·la que el té atrapat, hi ha qui pensa en totes les coses que ha de fer aquesta setmana o qui parla per telèfon amb veu massa forta i maleeix la poca cobertura que té quan la trucada es perd, hi ha qui ressegueix les ferides que encara no han cicatritzat perquè l’ànima sovint necessita molt de temps per cosir els dolors  o qui pensa en què soparé avui perquè la nevera està terriblement buida, hi ha qui mira per la finestra i enveja a tota la gent que omple la platja o qui enyora aquells estius de la  llunyana joventut –el gust d’uns cossos, d’uns dies plens de sol i de vida esclatant. Aquests no són els trens que van o vénen de Paterna o de Montcada i que creuen la tarda lenta del diumenge d’un Estellés que vessa en els versos tota la força tendra i brutal de la vida –la vida i la mort, el desig, tota la  quotidianitat, les paraules com petits grills que neixen en el cor de la infantesa. O potser sí que ho són, perquè com aquells trens que sent l’Estellés des de casa seva,  mentre escriu i escriu versos, en aquests vagons que creuen la nostra tarda  també hi viatgen dolors, renúncies, enyors, esperances... I perquè aquets trens també creuen la tarda lenta del diumenge, camí d’un crepuscle tranquil.

El xiulet del tren i el tremolor del seu pas proper em fa pensar en certs viatges llargs en tren, de nit. Penso en Gil de Biedma i en el seu Vals de aniversario  quan ens parla de la lleugera i plàcida dolçor de la sensació d’irrealitat d’una habitació d’hotel –quan l’amor ja ha perdut la força dels primers anys-, una sensació suau d’irrealitat només comparable al record d’aquell estiu, al camp, a casa els pares o en els llargs viatges en tren de nit. Des d’una butaca o des de la llitera, dins un tren de nit,  les hores passen lentament a cops de sotracs, d’aturades en estacions silencioses i tristament il·luminades, entre l’anar i venir de viatgers que pugen o baixen o que intenten matar el llarg parèntesi que els separa del seu destí passejant per estrets passadissos o a la recerca del vagó-bar que ja ha tancat fa força estona. La nit, en el tren, busca el seu espai de silenci damunt un paisatge de ferros que grinyolen, de xiulets enmig el no-res, de retalls de converses que es perden en la foscor o en un mar de llums, finestra enllà. Un tren que corre cap a un nou dia, cap a una matinada que tindrà gust d’estació de destí, d’arribada o de retorn –sens dubte, els viatges tenen un gust diferent si són viatges d’anada o de tornada.

I penso en alguns dels meus viatges en tren de nit i em deixo arrossegar sense oposar cap resistència, com un plaer suau i lleuger, cap a la nostàlgia. Aquesta lleugera i dolça sensació d’irrealitat d’aquesta tarda xafogosa, d’un sol inclement que crema el batec de les onades i del càlid tremolor dels trens que passen, m’empeny quasi sense adonar-me’n cap als plecs dels records i ressegueixo aquell primer llarg viatge en tren de nit cap a terres gallegues –amb unes darreres hores de matí ple de verd esclatant per tot arreu-, l’arribada a l’estació de Santa Apolonia de Lisboa –després d’una nit tot endinsant-nos a  Portugal des del nord-, una nit de sant Joan camí de Madrid –sense petards ni fogueres ni cava-, Torí com a destí final i punt d’arrencada de la  descoberta d’uns carrers i uns porxos i un riu  amb gust de Pavese, una anada a París per celebrar els quinze anys de reflexió i de lluita de la nostra associació  amb l’objectiu d’anar a conèixer la casa-museu de Louis Braille...

D’aquí una estona deixarem el mirador, aquest espai de tranquil·la quietud suaument irreal, el batec de les ones, el passeig ple de gent que busca sense pressa la conversa serena, la quietud de l’estiu. I d’aquí una estona nosaltres també serem uns viatgers d’un tren de rodalies que, encara que sigui ja de nit, ens portarà massa de pressa cap a la ciutat coneguda que ens rebrà, sens dubte, plena de xafogor. D’aquí a una estona també serem uns viatgers que resseguirem, durant el viatge, en el gust dolç d’allò viscut durant aquest diumenge d’agost ple d’amistat i potser també  ens perdrem en el repàs de les coses que ens toca fer aquets propers dies, en l’enyor del viatge en tren de nit que aquest estiu segur que no farem, en el dubte sobre què soparem avui perquè la nevera de casa, certament, està ben buida.

Si no us fa res, amables lectors i lectores, em fa gràcia explicar-vos una petita anècdota d’institut. Cada classe, cada grup, és un món, una mena d’ecosistema irrepetible, que ens regala experiències i moments de tots colors i gustos. Durant aquest curs escolar,  els vertiginosos i absolutament incomprensibles –sempre manifestament erràtics-  canvis curriculars als quals ens sotmeten permanentment els nostres dirigents educatius  m’ha permès fer a 4t d’ESO una hora de classe setmanal dedicada a reforçar l’expressió oral. La novetat de la matèria m’ha empès a pensar i dissenyar unes activitats  que permetin als meus alumnes perdre la por a parlar en públic i desplegar unes habilitats per lligar un petit discurs a partir d’un guió ben pensat. En aquest context, la setmana passada els vaig presentar la nova activitat. En aquesta ocasió, els proposo fer una petita exposició sobre un cantant o grup que els agradi. Cal parlar-ne una mica, durant cinc minuts, a partir d’un guió establert –repassar una mica la vida i la discografia del cantant, situar-lo en  un gènere o estil, explicar quan el va descobrir i quines sensacions li transmet- i, després,   escoltar i comentar una cançó d’aquest cantant o grup.

En la sessió de presentació de l’activitat vaig decidir explicar de manera pràctica i directa què els demano que facin. Dit i fet, doncs, vaig fer jo mateix la primera sessió d’aquesta activitat i els vaig parlar de Luis Eduardo Aute –seguint els punts de l’esquema proposat- i tot seguit vam escoltar i comentar Las cuatro y diez.    Aquesta cançó d l’any 1973 és, per a mi, una petita meravella. Transcric el text per si ara  no la teniu present o per si no la coneixeu.

Fue en ese cine, ¿te acuerdas?

En una mañana al este del Edén

James Dean tiraba piedras

a una casa blanca, entonces te besé.

Aquélla fue la primera vez.

Tus labios parecían de papel

y a la salida en la puerta

nos pidió un triste inspector nuestros carnets.

Luego volví a la academia

para no faltar a clase de francés.

Tú me esperaste hora y media

en esta misma mesa, yo me retrasé

¿Quieres helado de fresa

o prefieres que te pida ya el café?

Cuéntame como te encuentras

aunque sé que me responderás: muy bien.

Ten, esta foto es muy fea

el más pequeño acababa de nacer.

Oiga,¿me trae la cuenta?

Calla, que fui yo quien te invitó a comer,

no te demores, no sea

que no llegues a la hora al almacén;

llámame el día que puedas

date prisa que ya son las cuatro y diez

Abans d’escoltar-la per primera vegada els vaig situar un parell  d’elements de context –el títol de la pel·lícula, l’època franquista en què la policia demanava els carnets a la sortida de determinats espectacles, la diferència temporal evident entre la primera i la segona estrofa- i, una vegada escoltada, amb la lletra projectada, vaig comentar alguns altres elements –la cançó és com un petit diàleg on només parla un dels dos protagonistes, el fet que la trobada té un evident caràcter de record d’un moment feliç, la força dels inicis d’una relació amorosa, etc.- i, entre tots plegats, vam intentar definir quant de temps ha passat entre el dia de la matinal de cinema i del primer petó i la trobada del present –tot analitzant el sentit de la fotografia que ell li dóna. Sense cap mena de retòrica fàcil, amb un parell d’estrofes breus i una melodia bellíssima, l’Aute ens explica el naixement d’una història d’amor, el valor especial que adquireixen certs llocs –aquell cinema, aquesta mateixa taula d’un bar- en el nostre paisatge personal i ens dibuixa un retrobament que ens arrossega cap a un final obert –una relació que reconstruirà ponts trencats?

I ara arribo a l’anècdota. Acabada la meva exposició, el Diego –un noi que té interessos molt diversos- em va preguntar: “T’identifiques amb la història de la cançó perquè has viscut alguna cosa similar?” Li vaig dir que no però la seva pregunta em va fer pensar, d’entrada, en la necessitat de trobar una justificació directa a l’entusiasme i, per altra banda, la necessitat de relacionar l’experiència estètica amb allò més biogràfic. Amb el pas dels anys anem prenent consciència que allò que ens commou no ha d’estar lligat necessàriament a la pròpia experiència personal sinó que pot tenir molt a veure amb l’emoció d’allò que ens  fa pensar, d’allò que  ens interpel·la emocionalment i intel·lectualment, amb allò que  ens convida a moure’ns pels paisatges d’allò que podria haver estat, pels camins recorreguts de les vides no viscudes, per la certesa plàcida de llocs que parlen del que som. La pregunta del meu alumne, doncs, em va obrir  de nou un  escenari molt interessant de reflexions estètiques. Una cançó bellíssima, unes reflexions obertes, una classe diferent i intensa... què més puc desitjar?

(Podeu escoltar la cançó al següent enllaç: https://www.youtube.com/watch?v=4w7mrt0Wjqo)

Hi ha intel•lectuals que evidencien que la tesi central de la Il•lustració és, essencialment, errònia. Potser això ens sap força greu i ens costa d’assumir-ne totes les conseqüències però no tenim més remei que afrontar la realitat amb tota la seva cruesa. No és cert, doncs, que el saber, la força del coneixement, ens fa necessàriament i irreversiblement  millors com a persones i contribueix a fer que la societat progressi, és a dir, avanci cap a estadis superiors de justícia, respecte, benestar i tolerància. Félix de Azúa és una veu reconeguda i important dins el panorama filosòfic espanyol i, sens dubte,un escriptor remarcable, amb un estil propi. Jo tinc present la lectura d’alguns dels seus articles i d’una novel•la -Cambio de Bandera (1991)- que em va agradar força. Podem qüestionar el seu suposat posicionament com a home d’esquerres i entendre que es tracta d’una pàtina, d’una pose –estètica en el sentit més trivial de la paraula-, però no podem qüestionar la seva vàlua com a pensador i escriptor.

Si seguíssim pensant que l’ideal de la il•lustració té un bon fonament, podríem acceptar perfectament que Félix de Azúa no defensi el dret a l’autodeterminació dels pobles perquè ell és partidari d’uns estats forts, centralitzats –jacobins- perquè, al capdavall, aquest és un posicionament polític legítim. Ara bé, allò que ja ens resulta evidentment demolidor per l’esperit il•lustrat és que un home culte, un pensador, un home de lletres amb tots els ets i uts, expressi un odi frontal a una llengua i a un país –bé, perdó, per dir-ho a la manera de Félix de Azúa-  una región de España.

Després de viure molts anys a Catalunya, Félix de Azúa ja es va posicionar clarament els anys 2005 i 2006 com a signant dels documents constituents del que ha estat i és avui l’esperit de Ciutadans-Ciudadanos. Aquest partit, d’origen estrictament català, neix amb la idea essencial de defensar la llengua castellana que, segons ells, està amenaçada i perseguida a les escoles, als carrers, als mitjans de comunicació. Des de l’any 2011 –quan va néixer la seva filla- es trasllada a Madrid perquè la nena no hagi de viure en un ambient hostil, ofegador i opressor.

Sorprèn que un home culte, un acabat de nomenar acadèmic de la llengua espanyola, manifesti un odi, un rebuig, quasi una repugnància per una llengua que es parla en una part de la seva estimada pàtria. Quines són les raons, quins són els mecanismes que permeten construir un discurs, una mirada sobre la realitat, una ideologia, que per a moltes persones que vivim a Catalunya ens sembla al•lucinant i absolutament extraterrestre? Com és possible que aquest flamant acadèmic de la llengua espanyola –i tantes i tantes altres persones, de tota condició social i nivell acadèmic- puguin creure de veritat que el castellà és una llengua perseguida? Ja fa temps que em preocupa no trobar resposta a aquest fet. Hi estic rumiant i, de moment, ho deixo aquí. En el proper article intentaré apuntar la meva opinió sobre la qüestió. Si algú de vosaltres, estimats i amables lectors i lectores, em podeu ajudar us ho agrairé de veritat.

En el cas de Félix de Azúa, però, el seu nacionalisme espanyol –ell, com a bon nacionalista espanyol dirà que no n'és pas- és força de llibre perquè el seu odi al català o al basc es relaciona estretament amb la seva defensa de l’exèrcit espanyol com a valor patri i la seva actitud obertament masclista. En el moment que va ser nomenat nou acadèmic –de la mà de Vargas Llosa, que no és un fet purament casual-, el nou acadèmic va criticar ferotgement Ada Colau perquè l’alcaldessa de Barcelona criticava la presència de l’exèrcit espanyol al Saló de l’Ensenyament. El qualificatiu de “pobre mujer” acompanya una afirmació de la poca qualitat intel•lectual de l’alcaldessa. Unes setmanes més tard li ha dedicat aquell famós “hauria de fer de peixatera”. Ada Colau, intel•ligent i serena, sense entrar a debatre amb impresentables, xulos i prepotents, va recomanar als companys i companyes de la Real Academia de la Lengua que li repassin al nouvingut els termes de “masclista” i “classista”.

I, en fi, aquí teniu algunes de les declaracions que “El Periódico” va recollir en la seva edició del 13 de març. Opto, és clar, per la versió en castellà per no esdevenir, també des d’aquestes pàgines, un canalla opressor. Ens queda pendent, doncs, una reflexió més profunda sobre aquest aspecte.

“Yo hablé catalán hasta que esta lengua se convirtió en una imposición legal. A partir de ahí, dejó de existir para mí”.

“La educación en Catalunya consiste en enseñar odio a España y a lo español".

“Es difícil vivir si tienes una cierta ética en Catalunya y el País Vasco porque estás rodeado bien por canallas o bien por gente que simula no ver a los canallas”.

La setmana passada, en una tertúlia radiofònica, reflexionaven sobre el masclisme existent a la nostra societat i, d’una manera molt especial, focalitzaven l’atenció en el tracte que reben per part d’alguns comentaristes suposadament educats i a les xarxes socials  les dones que són molt visibles –pel lloc que ocupen o per la seva implicació en determinades lluites-   a l‘escenari polític. Els comentaris i les reflexions sobre aquesta qüestió arrencaven de l’acte que havien fet el dia anterior les dones de la CUP i de l’esquerra independentista en què, d’una manera ben punyent i clara, enllaçaven els insults masclistes que han rebut darrerament –molt sovint sota el pseudoanonimat que ofereixen les xarxes socials- amb el seu compromís com a lluitadores pels drets socials, nacionals i personals. Si no heu vist i sentit el vídeo a youtube –que us el recomano vivament- aquí copio la transcripció que ha sortit als mitjans  de les breus però clares intervencions de les cinc diputades de la CUP en aquest acte:

“Sóc la Gabriela Serra i sóc vella, lletja i grassa, però vull que se'm jutgi per arribar als 64 anys lluitant incansablement pel manteniment de la vida, per la dignitat de totes les persones i pobles i per la llibertat i la solidaritat amb el conjunt de la humanitat". "Sóc la Mireia Boya i m'han dit 'perra sarnosíssima' per defensar el territori i parlar en occità a les institucions". "Em dic Eulàlia Reguant i sóc retardada, estúpida i tonta per defensar un sistema de salut 100% públic i una educació catalana i de qualitat". "Sóc l' Anna Gabriel i sóc una puta, traïdora, amargada i malfollada, i l'únic que venia a fer era defensar uns Països Catalans lliures, socialistes i feministes". "Sóc la Mireia Vehí i a mi encara no m'ha tocat el rebre, però vull que se'm jutgi per la nostra denúncia de les vulneracions dels drets humans i no per la meva talla de pantalons".

Què us sembla? Aquesta és una mostra estrictament verídica i ben representativa dels “comentaris” que han de sentir moltes dones polítiques  quan algú discrepa dels plantejaments que defensen. Evidentment, aquesta expressió de masclisme i de mala educació no la pateixen només les diputades de la CUP al Parlament de Catalunya sinó que totes les dones que fan política,  sigui del color que sigui, han rebut en algun moment  crítiques a un aspecte del seu cos, de la seva manera de vestir, en fi, de la seva condició de dona quan allò que suposadament pretenia la crítica era qüestionar alguna de les seves idees, dels seus plantejaments polítics, de les seves decisions. L’insult –i sovint l’insult amagat en el pseudoanonimat- no és una pràctica diguem-ne de crítica política que pateixen exclusivament  les dones, està clar, però sí que és cert que les dones reben una càrrega de mala llet que evidencia la seriosa dificultat d’acceptar per part d’una franja -no sé si massa gran de la població- que les dones juguin un paper en condicions d’igualtat amb els homes  en àmbits públics i d’influència com la política o les finances -àmbits de poder que tradicionalment han estat i segueixen essent majoritàriament masculins.

Ara bé, allò que em va fer escoltar encara amb més atenció  les reflexions dels tertulians i tertulianes va ser la referència a l’educació com a eina per a combatre el masclisme. L’escola –deien- ha de ser –i en molts casos és així, certament- un espai de creixement en la igualtat i en el respecte. Però una exdiputada de la CUP que fa ara de tertuliana va apuntar que, si bé és cert que l’educació és una peça clau per poder combatre el masclisme, cal capgirar i superar estructures patriarcals profundes que encara formen part de la nostra societat. El fet és que, efectivament, massa sovint atribuïm a les estructures educatives la responsabilitat de formar unes noves generacions que esdevinguin, d’aquí a uns anys, uns ciutadans i ciutadanes plens de valors positius.

La pregunta esdevé senzilla en la seva formulació però molt complexa pel que fa a les possibles i diverses  respostes: ¿quin paper té l’educació en la transformació d’una societat, en la superació d’estereotips masclistes? Si m’ho permeteu, dedicaré unes “Fronteres” a intentar aclarir-me una mica sobre el paper de l’educació a la nostra societat. Unes reflexions que no pretenen ser res més que uns apunts.