Joan Isaac, acaba la cançó que ha inspirat i que ha donat títol a aquesta petita sèrie d’articles estiuencs, amb la imatge esperançadora que, malgrat tot, ara algú serenament, arran del mar, llegeix un llibre. No sabem quin llibre en concret és el que està llegint aquest darrer personatge de la cançó que té la força i la responsabilitat de representar l’impuls de la vida que, malgrat tot, s’obre pas. Aquesta imatge que tanca una bellíssima cançó que m’emociona, em trasbalsa i em planteja reflexions, s‘enforteix des de la certesa que la lectura atenta -i si pot ser en un indret ple de vida i de força com arran del mar-ens anima a endinsar-nos pels escenaris sovint laberíntics de la nostra existència i ens ajuda a entendre’n camins, cruïlles i racons. No sabem si el llibre que té a les mans el personatge de la cançó és un assaig, una novel·la, una peça teatral, un recull de poemes o d’articles periodístics, un còmic, una crònica de viatges, una biografia o un recull d’aforismes. Però el moment de lectura atenta, serena, remou les estructures íntimes del coneixement, de les emocions, dels dubtes i de les certeses que ens defineixen i això sempre és bo, necessari i enriquidor. Poder endinsar-nos en un mar immens i bategant de llibres -sigui amb el suport paper o digital, siguin llibres que hem comprat, que alguna persona propera ens ha deixat i animat a llegir o que hem agafat De préstec d’una de les tantes biblioteques Que fan una feina Fantàstica i imprescindible- ens permet alimentar la condició humana i fer-nos més lliures. I precisament perquè la lectura atenta ens fa créixer com a persones i ens ajuda a pensar per nosaltres mateixos, a definir o redefinir criteris i valors, la lectura lliure ha estat un objectiu a perseguir i prohibir per part de totes les concepcions totalitàries que volen imposar-se per damunt de la nostra llibertat, de la nostra dignitat. La crema de llibres o els índexs de títols prohibits són un recurs recurrent de les diverses formes de totalitarisme que ha conegut la història de la humanitat i que actualment també s’expressa, en el món global digitalitzat, en el bloqueig d’Internet. Penso en la magnífica novel·la d’Umberto Eco El nom de la rosa que estructura tota la trama en relació amb la pèrdua del segon llibre de la Poètica d’Aristòtil que només es trobava en una abadia del nord d’Itàlia que un incendi l’any 1327 va cremar irremeiablement. I penso també en la apassionant novel·la de Bradbury Fahrenheit 451 -portada al cinema per TruFfaut- en què un grup dissident de la SOCIETAT TOTALITÀRIA on viuen QUE PERSEGUEIX LA LECTURA, s’aprenen de memòria els llibres per salvar-los de la crema i poder-los transmetre oralment a les generacions futures. Tanco aquesta petita sèrie amb dos darrers pensaments de Joan-Carles Mèlich que ens animen a llegir tot allò que ens apropi a la prosa de la vida i que defugi propostes que volen reduir la vida a simples conceptes buits de batec de temps:

“Cansat d’una filosofia ascètica que es recrea en les idees, en les essències, en l’ànima i en la puresa, en el pecat, en la culpa i en la confessió, en la raó i en la justícia, en el diàleg i en l’objectivitat, en la dialèctica i en la utopia, cansat de tot això torno a Shakespeare, a Mozart, a Goya, a Dostoievski, a Rilke, a Brahms, a Maler. Trobo en els grans artistes una defensa de la prosa d’una vida que riu i que plora. Hi trobo una filosofia del cos en la seva impura materialitat””.

“La diferència més rellevant no és entre poesia i prosa sinó entre poesia i metafísica. La poesia també és pensament, és el pensament del singular, del temps, de la contingència, de les situacions i de les relacions. Hi ha, naturalment, un pensar poètic”. Regalem-nos, doncs, unes bones estones de lectura atenta vora el mar o en qualsevol indret que ens permetin gaudir de la lectura, que ens facin GAUDIR DEL PLAER DE SABER-NOS VIUS Ique alimentin les ganes de saber i de sentir, d’entendre i d’entendre’ns com a éssers compromesos amb la nostra existència que és també la dels altres. I sempre, sempre, ben lluny de reduccions simplistes i de pretensions totalitàries. Perquè amb la lectura, la vida, malgrat tot, s’obre pas amb força.

LA VEU DE BENICARLÓ | NÚM. 1298 | 3 DE SETEMBRE DE 2021

La vida és un paisatge que anem dibuixant amb cada batec de temps, amb cada experiència i amb cada fet quotidià. La vida és aquest mosaic que a cops de dies anem teixint amb peces diverses que li donen color, textura i també certs grinyols quan algunes peces no acaben d’encaixar. I aquest paisatge, aquest mosaic meravellós que és la vida, sovint s’ha presentat metafòricament com un camí, un trajecte, un urs. Ja Jorge Manrique, en les famoses Coplas a la muerte de su padre ens diu que les nostres vides són com un riu que anirà a parar al mar, que és la mort. Joan-Carles Mèlich, en el fragment 156 del llibre de pensaments que aquest estiu espigolo en aquests escrits, ens diu, després de citar a Lewis Carroll en un moment de la seva Alícia, quan afirma que “Sempre arribaràs a algun lloc si camines suficientment”: “Sempre que llegeixo aquesta frase d’Alícia recordo un text de Nietzsche: “Ningú pot construir-te el pont sobre el qual has de caminar en la vida, ningú excepte tu mateix”. Viure en la prosa és no saber on anar i, tanmateix, anar-hi”.Perquè el camí l’anem traçant amb cada fet, cada moment, cada esdeveniment que en configura el paisatge i la pròpia estructura. I com diu Kavafis en el conegut poema Ítaca -molt popularitzat a casa nostra gràcies a les acurades traduccions de Carles Riba i d’Alexis Eudald Solà i de la bellíssima musicació que en va fer Lluís Llach- l’objectiu del viatge no és arribar al darrer port sinó viure les descobertes de cada etapa, de cadascun dels ports que el viatge ens regala, sovint ports desconeguts i ignorats. Tot fent el camí, doncs, anem construint el nostre pont que ens permet seguir caminant, sense saber ben bé cap a on, i també ens permet anar fent la viu-viu per damunt de l‘abisme del temps que s’obre a cada costat del fràgil pont -potser una senzilla passarel·la sense baranes- que ens apuntala.Aquest anar construint el propi pont és, sens dubte, una tasca inevitablement apassionant i incerta. Mèlich, en el breu però punyent fragment 159, apunta: “Lliurar-se a la transformació de la pròpia vida com si fos una obra d’art”.La idea de la vida com un pont o com una obra d’art emfasitza la implicació directa de cadascú de nosaltres en la pròpia definició i concreció de l’experiència vital. La vida no depèn de ningú més i resta a les nostres mans. Hi ha, però, és clar, la incertesa, l’atzar, l’error, el dubte i l’accident i moltes altres coses que dibuixen, amb és o menys insistència i profunditat, elements del paisatge. Com diu Sartre, anem creant la nostra pròpia obra d’art -la nostra vida- sense saber clarament com s’anirà concretant. Podem tenir una idea, una intuïció, un desig o una creença, certament, però tot pot anar materialitzant-se d’una manera molt diferent d’allò que potser ens havíem imaginat o plantejat. Viure és anar fent del temps les peces del mosaic, del pont o de l’obra d’art que ens defineix. I el temps passa i passa, veloç, com les aigües dels rius que corren cap al mar. Kavafis, en un altre poema força conegut, concreta amb un gust malenconiós aquesta certesa:

CIRISEls dies del futur s’estan ferms davant nostre,com ciris encesos, en una filanus ciris d’or, de càlida vivor.Els dies del passat queden enrere,un reng adolorat de ciris consumits;dels de més a la vora; ciris freds,tots gastats i retorts, surt fum encara

No els vull veure, m’afligeix la forma que tenen,I m’afligeix recordar la primera llum que feien,davant meu fixo els ulls, en els ciris que hi tinc encesos

No vull girar-me i posar-me a tremolar en veureque de pressa que s’allarga el fosquívol rengque de pressa que augmenten els ciris consumits.

 

I precisament perquè sabem que els ciris es consumeixen de pressa, massa de pressa, hem de gaudir, amb tots els malgrats possibles, del batec dels nostres ciris d’aquests dies d’estiu.

LA VEU DE BENICARLÓ | NÚM. 1296 | 13 D'AGOST DE 2021

Joan-Carles Mèlich -filòsof, professor de Filosofia de l’Educació i responsable de la nova col·lecció de l’editorial Fragmenta de clàssics del pensament del segle XX que fins avui no es podien llegir en català- ens regala en els seus reculls de “fragments filosòfics” un conjunt potentíssim de reflexions sobre la vida i sobre els diversos àmbits en què es desplega la complexa condició humana. Emmarcat en la tradició de l’aforisme i tot fent ben explícits els pensaments de referència en les citacions que encapçalen una bona part de les seves reflexions, Mèlich pensa -i ens fa pensar- en la vida des de la singularitat, des de la fragilitat, des de la certesa de la finitud i des del valor de l’experiència quotidiana. El segon volum d’aquests fragments filosòfics porta per títol La prosa de la vida (Fragmenta editorial, 2016) perquè reivindica la idea de Milan Kundera que “parlar de la prosa vol dir parlar del caràcter concret, quotidià ,corporal de la vida”.En el fragment número 3, a manera de declaració de posicionament, després d’una citació de La muntanya màgica de Thomas Mann, Mèlich ens diu:“La vida, només m’interessa una vida finita, inquietant i contingent, sense veritats absolutes, sagrades o incondicionals. Un escenari en constant formació, transformació i deformació. Una vida creadora d’un mosaic en què les peces no encaixen, sense centre ni síntesi.Una vida que posi en qüestió la naturalesa, la pròpia naturalesa, allò que la gramàtica que he heretat ha fet de mi. ¿Fins a quin punt puc negar-la?”Si ens enredem en la recerca d’un sentit precís i ben definit de la vida és massa fàcil que ens quedem atrapats en una rigidesa -una pretesa certesa de validesa universal- que ens allunya de la vida entesa i viscuda com a experiència, com a moment, com a i repetibilitat. Tal com ens diu Mèlich, a la vida com a paisatge en constant construcció, reconstrucció i deconstrucció. La vida, doncs, com un mosaic de peces que no encaixen. No ens centrem en el desig de fer encaixar totes les peces -un desig que només ens empeny a reduccions, simplificacions o rigideses negadores- i aturem-nos en la prosa de cada peça, en el seu gust precís, en tot allò que ens fa sentir i resseguim-ne els límits -tant si les peces encaixen, perquè n’hi ha algunes que sí que ens encaixen amablement- com si no. Des d’aquesta manera d’entendre la vida, més que els grans conceptes allò que ens pot ajudar a fer bategar la vida és l’experiència quotidiana de cadascuna de les nostres peces i d’aquelles peces que la quotidianitat i la literatura, el teatre, el cinema o qualsevol manifestació artística ens presenta, ens ofereix. En el fragment 6 defineix bé el sentit de la seva filosofia quan afirma:“A diferència del món de les idees -un món construït sobre principis purs i valors immutables-, la prosa de la vida és un viure en perspectives”.I això vol dir, tal com apunta al fragment 2:“Abandonar l’harmonia dels conceptes i de les normes, i obrir-se a una poètica de l’escolta i de les dissonàncies. El més important d’una filosofia literària és el ressò que provoca”.Gaudim, doncs, de l’escenari d’aquest estiu que avança per anar fent i refent peces del nostre mosaic particular i per anar pensant i repensant els elements que dibuixen la prosa de la nostra vida.

LA VEU DE BENICARLÓ | NÚM. 1292 | 16 DE JULIOL DE 2021

L’estiu ja ha esclatat amb força i l’estranya sensació de poder anar pel carrer sense la mascareta ens obre la possibilitat –entre la realitat i el desig- de poder viure aquests propers mesos de calor amb una represa de la normalitat o una nova normalitat o no sé com ho hem de dir. Si les coses retroben una diguem-ne normalitat –sempre entre cometes, això de la normalitat-, l’estiu és una època on la vida batega amb força. Però viure amb ganes aquests mesos estiuencs també ens permet pensar una mica sobre la vida i els seus diversos replecs, camins i dimensions. Si m’ho permeteu, doncs, dedicaré aquest espai durant aquestes setmanes d’estiu a recollir i comentar reflexions sobre la vida. Començo aquest petit recull amb una cançó del Joan Isaac que a mi m’agrada molt. El títol ja ho diu tot: I malgrat tot la vida, una vida que tossuda s’obre pas –si cal a cops de colze- entre tantes coses que la volen negar, embrutar, esquinçar. Aquí us deixo la lletra però us recomano que la busqueu per gaudir-la plenament.

Quin món més brut, quina tristor,quanta misèria, quanta por,quanta cobdícia, quanta mortsurant al mar, surant al mar.

Quin món a mans d’il·luminats,que car el pa dels humiliats.Palmira mor agonitzant,i aquí tothom girant el cap.

I malgrat tot, la vida, la vida, la vida!a cops de colzes s’obre pasi neixen criatures amb ulls netsi d’un bosc cremat brota una brancai el poeta torna a escriurei el fuster a la seva fustai damunt d’alguna barca,calen xarxes a la mar.

Quin món més lleig, quanta buidor,aquesta dansa de voltorsi el seu macabre ritualal déu diner ofrenen sang.

Lladres confessos, prepotents,se’n riuen dels desesperats.Sicaris de la indignitat,caminen lliures pels carrers.

I malgrat tot, la vida, la vida, la vida!a cops de colzes s’obre pasi creixen flors en els desertsi brolla l’aigua a les fonts sequesi els suïcides s’ho repenseni l’amor planeja en cerclesdesplegant ales immenses,com gavines de ciutat.

I malgrat tot, la vida, la vida, la vida!a cops de colzes s’obre pas,i dos infants, entre l’horror,juguen feliços a futbolen el seu camp de refugiats.I ara mateix davant del marper sort algú, serenament,llegeix un llibre.

LA VEU DE BENICARLÓ | NÚM. 1290 | 2 DE JULIOL DE 2021

Fastigoses criatures,

A mi també m’agradava (observe’s el temps verbal) l’havanera aquella tan apegalosa i nyonya de Marina Rossell de la gavina voladora que voltejava sobre la mar. Que bonic, que idíl·lic, quina imatge més preciosa per contemplar des de la distància sense sentir els vostres estridents sorolls. Des de fa unes setmanes, gavines voladores, algunes de vosaltres heu deixat de voltejar sobre la mar i feu la vida, entre altres llocs que no us corresponen, per damunt del terrat de casa meua. Com sou de desagradables, quin escàndol, greenc, greeenc, grrrrennnnnc; tant s’hi val l’hora, poden ser les tres de la tarde o les quatre de la matinada. Dos, tres, quatre alhora: greenc, greeenc, grrrrennnnnc. Sou unes descarades, no us fa temor ningú. Al contrari, en feu vosaltres a qui té la gosadia d’envair el vostre espai vital (tot lo poble qualsevol dia). Alego acabaré per pujar al terrat armat amb una escopeta com la Carbonell dels Plats Bruts i faré una massacre gavinal: pum, grrrrenc, bhgggg, una; pum, grrrrenc, bhgggg, dues; i així tota la vida perquè veig que no us heu d’acabar mai.

A més de no deixar-me dormir, ni descansar en general, sou unes truges. Cada vegada que amolleu una d’aquelles defecacions blanquinoses, ho empastifeu tot. Si li amolleu la xurrutada sobre el capot d’un cotxe, l’amo ja pot anar corrents a rentar-lo perquè és agressiva fins i tot la vostra femta i si no corre se li pot fer malbé la pintura. Les pasterades sobre els llençols estesos són d’una altra categoria, s’ha de reconéixer; és un xof magnífic que empastifa tota la roba de punta a punta i que si t’encantes no se’n va ni amb el més potent dels sílitbancs. Perdoneu, però és que sou una merda fins i tot per a cagar (no ho he pogut evitar!).

Un fill d’un conegut m’explicava l’altre dia que també feu molta vida pels patis dels col·legis i instituts del poble. Quan s’acaben els esbarjos us llenceu com a boges sobre les restes de bollicados, xusquets de pernil dolç i formatge o qualsevol cosa que els vostres estómacs de ferro puguen pair. Es comprén que sempre es queda algun xiquet endarrerit que té comboi d’esglaiar-vos i vore-vos volar; temor fan que no us hi descareu i tinguem un disgust. Que s’encanten les criatures, que s’encanten, perquè amb la fam que passeu no m’estranyaria gens que una de vosaltres decidira fotre’ls allò que abans se’n deia lo pa del saquet directament de les mans.

Ara mateix, mentre us estic escrivint (les quatre de la tarde) els vostres grrrrennnnncs no em deixen concentrar-me. Estic per sortir al balcó i començar a llençar-vos coses i matar-vos a totes, i sentir com feu grrrrenc, bhgggg d’una en una i no em faríeu gens de llàstima. (És greu doctor?) O vosaltres o jo. O pitjor encara, o vosaltres o nosaltres. No, no, veig clar que ací s’ha de prendre un camí dràstic. En sobreu, en sobreu massa. Segur que pel món deu haver especialistes per reduir la vostra capacitat reproductiva i, és més, confio que hi haja alguna empresa dedicada a l’extermini de la vostra raça a les zones urbanes i que l’Ajuntament veja que esteu allunyant el turisme del poble i fent-ne bojos els residents.

A més, com si fóreu unes rates arreu, teniu la capacitat de transmetre malalties als humans (zoonosi crec que es diu) i ens podeu encomanar virus i merdes diverses. (Si algú llig açò, que comprenga que les males paraules es deuen als nervis que em produeixen els grrrrennnnncs, ho sento).

Si quan la gavina va per l’horta has de fer foc i tancar la porta, ens passarem un estiu que pollarem tots.

Moriu-vos d’una vegada!

LA VEU DE BENICARLÓ | NÚM. 1289 | 25 DE JUNY DE 2021

En el càlid i engrescador espectacle de la Nit de sant Joan dels Dagoll Dagom d’ara fa ja força anys, un esplèndid Jaume Sisa cantava a la senyoreta primavera que cedeix amablement el seu lloc privilegiat a un senyor Estiu que ens arriba, de mans d’un follet que li fa de guia, entre les flames d’un foc que il·lumina la nit més curta de l’any. I aquest estiu, meteorològicament, ja ens a esclatat de ple uns quants dies abans de la nit màgica que es viu de manera ben intensa i diversa, com pertoca a un país fet de països, amb les fogueres de Catalunya i Alacant, amb les falles pirinenques, amb el jaleo menorquí i, és clar, amb el ritual del primer bany a les aigües càlides d’un mar que ens regala el seu batec de vida. Aquest estiu, però, ens arriba, després de l’estiu de l’any passat tan estrany, amb les ganes de recuperar la normalitat –si és que això de la normalitat té algun sentit i no és senzillament un recurs per parlar de tot i de res-, de poder viure de nou –si pot ser sense mascareta- les passejades sota el sol o quan la tarda cau lentament, les nits caloroses que conviden a viure-les sense pressa, les converses de terrassa davant del mar. Ara bé, aquest desig, aquestes ganes de viure l’estiu amb la plenitud dels estius prepandèmics –i que cadascú ompli el paisatge dels seus desitjos o dels seus records amb els colors i els gustos que prefereixi- s’enteranyina d’incerteses i de dubtes sobre què podrem fer de veritat i què és allò que cal fer, allò que és prudent i adient de fer si volem seguir les indicacions -sovint massa imprecises o confoses, a voltes contradictòries o sorprenents- que determinen els savis dels organismes que vetllen per la salut pública. Estem, doncs, ben atrapats en el joc sempre complex –la dialèctica dels contrastos que es demanen, que al capdavall es necessiten- entre la realitat i el desig, per dir-ho a la manera de luis Cernuda. Aquesta “nova normalitat” ens imposa uns canvis en certes regles del joc de la vida i de la societat, un nou equilibri sempre fràgil i inestable entre la realitat i el desig, perquè hi ha coses que han canviat irremeiablement i d’altres que haurien d’haver canviat i no ho han fet –o no ho han fet prou. L’impacte de la pandèmia i del confinament –en tots els seus estadis i moments- ha deixat una petjada brutal des de la perspectiva econòmica, de les relacions socials i del benestar i l’equilibri emocional. La precarització de les condicions materials de subsistència de tantes persones –aquí i arreu-, l’aïllament de molta gent gran i l’ascens espectacular de trastorns mentals –en el conjunt de la població però d’una manera molt rellevant i significativa entre els adolescents- són només tres elements estructurals d’una crisi d’origen sanitària que eixampla i aprofundeix esquerdes socials i psicològiques. No podem fer-nos la il·lusió que amb la nova normalitat aquestes esquerdes tan profundes desapareixeran. Podem intuir, sentir, patir l’abast d’aquestes esquerdes socials i emocionals però em sembla que encara no en podem precisar els límits, la fondària. També és cert que el confinament ha accelerat d’una manera vertiginosa elements comunicatius i de relació. El teletreball, per exemple, diuen que ha vingut ja per quedar-se-probablement perquè resulta molt beneficiós a l’empresariat- i tots plegats hem après a fer servir enginys per trobar-nos virtualment –ja sigui en l’àmbit professional, en la dinàmica associativa o en el contacte personal amb familiars o amistats. Evidentment caldrà valorar molt atentament les diverses derivades i implicacions de l’ús tan extensiu dels sistemes digitals de comunicació i, probablement, haurem de reorientar, reconsiderar o circumscriure amb més precisió l’oportunitat i l’encert del seu ús. Però què se n’ha fet de totes les consideracions sobre la necessitat de reduir la contaminació planetària i de l‘alegria de constatar com van millorar els índex de qualitat de l’aire durant els mesos durs del confinament? La criminalització pandèmica dels transports públics a estimulat la represa de l’ús abusiu del cotxe , l’increment desmesurat de la compra telemàtica –amb la seva corresponent entrega a domicili- i l’entusiasme per reobrir els aeroports i els ports per acollir turistes –amb el curiós debat recent de l’ampliació de l’aeroport del prat com a tema central de la política d’aquestes darreres setmanes-, em fan pensar que tots aquells cants ecològics i benintencionats de voler aprofitar l’impacte del confinament per repensar aspectes claus del model econòmic i de consum en benefici d’un planeta una mica menys agredit eren, senzillament, il·lusions o desitjos que, en aquest cas, ja es situaven molt lluny dels marges de trobada amb la realitat. Massa ingènuament –moguts pel desig de canvi- pensem que les transformacions importants es poden fer com si estiguessin en mans dels follets que alimenten les fogueres de la nit de sant Joan. La lògica del capitalisme, la societat de consum, els hàbits adquirits i ben arrelats no permeten consolidar canvis que no siguin el resultat d’un llarg i intens camí de conquestes, de repensar i reorientar actituds i interessos. I precisament perquè ens costa acceptar que els canvis que volem –que ens encaminen a una societat més justa i més ecològica- no són fàcils ni ràpids, ens abracem a la il·lusió d’un estiu més normal, a aquest estiu que ara ens arriba i que tenim moltes ganes de viure’l com si res no hagués passat. Sigui com sigui i malgrat tot, gaudim d’aquest estiu que ens arriba. Amnistia presos polítics

 LA VEU DE BENICARLÓ | NÚM. 1288 | 18 DE JUNY DE 2021

La tarda passa lenta i  xafogosa. Des d’aquest petit mirador, construït  damunt d’unes roques que separen l’estesa de dues llargues platges, ens deixem endur -ben arrecerats a l’ombra-  per  l’acompassat batec de les onades –esquitxat pels crits enjogassats dels nens que desafien la inclemència d’un sol que encara  talla com una daga fina. Només de tant en tant el batec d’un tren –ara direcció nord, ara direcció sud- crea una harmonia diferent damunt el ritme de les onades i ens recorda que hi ha una vida, moltes vides, més enllà d’aquesta agradable i ben comfortable  sensació d’irrealitat, de temps aturat,  que ara ens agombola. Tota la gent que ara passa en aquests trens –uns trens que potser ja van força plens perquè la tarda del diumenge avança- saben d’on vénen i a on van, saben que –si no passa res de nou- arribaran al seu destí a tal hora i encara tindran una mica de temps per aprofitar les acaballes del diumenge. A dins el tren, un espai també  de certa irrealitat perquè sembla que la vida de veritat  passa just  a l’altra banda de les finestres, hi ha qui aprofita aquesta estona per dormir o per avançar en la lectura d’aquella novel·la que el té atrapat, hi ha qui pensa en totes les coses que ha de fer aquesta setmana o qui parla per telèfon amb veu massa forta i maleeix la poca cobertura que té quan la trucada es perd, hi ha qui ressegueix les ferides que encara no han cicatritzat perquè l’ànima sovint necessita molt de temps per cosir els dolors  o qui pensa en què soparé avui perquè la nevera està terriblement buida, hi ha qui mira per la finestra i enveja a tota la gent que omple la platja o qui enyora aquells estius de la  llunyana joventut –el gust d’uns cossos, d’uns dies plens de sol i de vida esclatant. Aquests no són els trens que van o vénen de Paterna o de Montcada i que creuen la tarda lenta del diumenge d’un Estellés que vessa en els versos tota la força tendra i brutal de la vida –la vida i la mort, el desig, tota la  quotidianitat, les paraules com petits grills que neixen en el cor de la infantesa. O potser sí que ho són, perquè com aquells trens que sent l’Estellés des de casa seva,  mentre escriu i escriu versos, en aquests vagons que creuen la nostra tarda  també hi viatgen dolors, renúncies, enyors, esperances... I perquè aquets trens també creuen la tarda lenta del diumenge, camí d’un crepuscle tranquil.

El xiulet del tren i el tremolor del seu pas proper em fa pensar en certs viatges llargs en tren, de nit. Penso en Gil de Biedma i en el seu Vals de aniversario  quan ens parla de la lleugera i plàcida dolçor de la sensació d’irrealitat d’una habitació d’hotel –quan l’amor ja ha perdut la força dels primers anys-, una sensació suau d’irrealitat només comparable al record d’aquell estiu, al camp, a casa els pares o en els llargs viatges en tren de nit. Des d’una butaca o des de la llitera, dins un tren de nit,  les hores passen lentament a cops de sotracs, d’aturades en estacions silencioses i tristament il·luminades, entre l’anar i venir de viatgers que pugen o baixen o que intenten matar el llarg parèntesi que els separa del seu destí passejant per estrets passadissos o a la recerca del vagó-bar que ja ha tancat fa força estona. La nit, en el tren, busca el seu espai de silenci damunt un paisatge de ferros que grinyolen, de xiulets enmig el no-res, de retalls de converses que es perden en la foscor o en un mar de llums, finestra enllà. Un tren que corre cap a un nou dia, cap a una matinada que tindrà gust d’estació de destí, d’arribada o de retorn –sens dubte, els viatges tenen un gust diferent si són viatges d’anada o de tornada.

I penso en alguns dels meus viatges en tren de nit i em deixo arrossegar sense oposar cap resistència, com un plaer suau i lleuger, cap a la nostàlgia. Aquesta lleugera i dolça sensació d’irrealitat d’aquesta tarda xafogosa, d’un sol inclement que crema el batec de les onades i del càlid tremolor dels trens que passen, m’empeny quasi sense adonar-me’n cap als plecs dels records i ressegueixo aquell primer llarg viatge en tren de nit cap a terres gallegues –amb unes darreres hores de matí ple de verd esclatant per tot arreu-, l’arribada a l’estació de Santa Apolonia de Lisboa –després d’una nit tot endinsant-nos a  Portugal des del nord-, una nit de sant Joan camí de Madrid –sense petards ni fogueres ni cava-, Torí com a destí final i punt d’arrencada de la  descoberta d’uns carrers i uns porxos i un riu  amb gust de Pavese, una anada a París per celebrar els quinze anys de reflexió i de lluita de la nostra associació  amb l’objectiu d’anar a conèixer la casa-museu de Louis Braille...

D’aquí una estona deixarem el mirador, aquest espai de tranquil·la quietud suaument irreal, el batec de les ones, el passeig ple de gent que busca sense pressa la conversa serena, la quietud de l’estiu. I d’aquí una estona nosaltres també serem uns viatgers d’un tren de rodalies que, encara que sigui ja de nit, ens portarà massa de pressa cap a la ciutat coneguda que ens rebrà, sens dubte, plena de xafogor. D’aquí a una estona també serem uns viatgers que resseguirem, durant el viatge, en el gust dolç d’allò viscut durant aquest diumenge d’agost ple d’amistat i potser també  ens perdrem en el repàs de les coses que ens toca fer aquets propers dies, en l’enyor del viatge en tren de nit que aquest estiu segur que no farem, en el dubte sobre què soparem avui perquè la nevera de casa, certament, està ben buida.