Ho confesso públicament i no només en la intimitat: no volia de cap de les maneres seguir parlant –almenys de moment- en aquestes ratlles de la pluja d’escàndols i de corrupteles variades que s’escampen per les geografies dels qui remenen les cireres. M’havia promès a mi mateix, amb la mà al cor –i no dic que fent un jurament de ministre perquè no em creuria ningú – que no tenia la més mínima intenció de castigar a les bones persones que tenen la bona voluntat de llegir aquestes ratlles amb més melodies repetides de la simfonia de la misèria que quotidianament  ens cau damunt. Però  ha passat un fet que m’ha fet retractar de la meva promesa:  pocs dies després d’haver escrit aquestes ratlles sota el títol que avui repeteixo el propi senyor Bárcenas va respondre la pregunta que un servidor li plantejava des de la més absoluta humilitat de qui no té comptes a Suïssa ni que ningú té cap interès de posar-li un micròfon al gerro de flors de la taula del restaurant de menús de la cantonada de casa. Però, certament, el senyor Bárcenas em va respondre, a mi i a tothom que ho ha pogut veure. I és que el senyor Bárcenas, com a personatge postmodern que és, ha entès que la millor resposta a totes les preguntes que podem fer sobre la seva manera d’actuar ens la dóna amb un gest i no amb un grapat de paraules. El professor Sebastià Serrano, especialista en les coses del llenguatge gestual, es deu fregar les mans amb el cas del senyor Bárcenas.

Tothom ho té ara ja ben clar. El senyor Bárcenas, tornant d’un merescut descans a Canadà, dedica  el gest de la mà amb el dit del mig allargat a tothom que l’esperava, és a dir, als mitjans de comunicació i, en fi, a tota la ciutadania. El gest és de fàcil interpretació –i en aquest sentit no hem de recórrer al saber dels experts per treure’n l’entrellat. La resposta és precisa. Això és el que ens dedica, amablement, a tots els qui no fem com ell, a tots els qui ens desagrada profundament tot el que ha fet perquè allò que ha fet deteriora els nostres interessos com a ciutadans i enderroca formes d’entendre la participació política –tan necessària i tan menyspreada. M’hauria agradat sentir la interpretació d’aquest fet que en fes el president del govern espanyol –que continua dient que el senyor Bárcenas és un model a seguir- o de qualsevol de les dames del PP, tan catòliques i pures i ben educades en escoles de l’Opus. Hi ha gestos que diuen moltes coses, que ensenyen les cartes de qui és el personatge que els fa, i seria interessant que els seus amics de partit polític –que és el partit que avui governa a l’Estat espanyol a tots nivells- en diguessin alguna cosa. El seu silenci còmplice també diu moltes coses: diu, per exemple, que no tenen la més mínima intenció de fer allò possible i necessari perquè la veritat sigui pública i la reconeguin com a tal. Diu que tot allò que proclamen sobre la necessitat de transparència, de neteja de corrupcions i de males pràctiques és parlar per parlar perquè ells no faran res de res que pugui perjudicar els seus interessos.

La fractura entre la ciutadania i la classe política governant es va fent profunda, molt profunda. I es fa encara més  profunda quan sentim el ministre d’Hisenda espanyol criticant a alguns dels actors que van criticar durant la cerimònia  dels premis Goya les politiques del PP contra la cultura i els drets socials perquè, segons ell,  tenen comptes a paradisos fiscals i mentre diu això calla sobre el seu company de partit –l’amic bárcenas- que en té una bona colla.

El desengany,la ràbia, la impotència van fent-se fortes entre amplis sectors socials. Els gestos explícits que ens envien a la merda, les paraules plenes de trampes, la falta de voluntat de fer un pas endavant seriós fan que la fractura sigui cada vegada més gran. I aquest tipus de situacions pot obrir escenaris imprevisibles, sorpreses que aleshores tots els qui no han fet res per evitar-ho se’n lamenten amb un posat afectat. Itàlia, que és ben sabut que és el model de la nostra classe política dirigent,ens ha donat una bona mostra del que pot passar a les properes eleccions. I això si abans no ens posen –com va passar a Itàlia- un home dels seus, dels qui manen de veritat, com a governant. Potser simplement estan abonant el terreny per fer el gest, així, amb una petita empenteta, com aquell qui no vol la cosa.

TORNA A LA PORTADA DEL NÚM. 873

La ciutadania d’aquests nostres Països i d’aquest Estat tan peculiar estem, per dir-ho d’alguna manera, immersos en la perplexitat, la indignació i el fàstig davant de la pluja quotidiana d’escàndols de corrupció –vaja, de presumpta corrupció- per part de persones de la monarquia i de responsables dels grans partits  - dels que configuren la classe política. I la pregunta se’ns formula ella sola de manera clara: ¿com pot ser que siguin tan pocavergonyes, tan impresentables, tan mesquins? La resposta potser ens la donarà, com deia la cançó del mestre Dylan, el vent.

No sé si puc dir que hi ha moltes coses del cas Bárcenas que em sorprenen perquè, de fet, ja estem curats d’espants a força de veure tanta merda per tot arreu. Però dic això i en realitat no és cert: ens estem acostumant., sí, a constatar que una bona part de la classe política –els aprofitats dels grans partits- ens demostren diàriament que ells fan política per enriquir-se o per tenir poder i així enriquir a parents, amics o al propi partit. Però allò que em sembla molt curiós és que cap dirigent del PP hagi dit al senyor Bárcenas que el fet de tenir –ara per ara-  vint-i-dos milions d’euros evadits fiscalment –parlo només de dades que el propi Bárcenas ha reconegut com a certes- és un fet políticament repugnant –i ja no parlo de la dimensió moral perquè em sembla que aquesta dimensió és per a tots ells massa desconeguda. Com és possible que no es condemni políticament que un home importantíssim d’un partit hagi evadit sistemàticament diners per no pagar impostos al país que ell com a membre d’un partit diu que defensa? Ja no parlo de la manera com ha arreplegat aquests quatre xavos –no vull  ni pensar-ho- sinó que em limito a comentar el fet que tothom reconeix com a cert. Si el tresorer del PP ha mantingut aquesta pràctica, suposo que no ho ha fet des de la clandestinitat i que alguns dels seus companys de direcció ho sabien perfectament. Com podem acceptar que persones que diuen que defensen i estimen Espanya ens governin mentre han anat enviant diners i més diners a paradisos fiscals, és a dir, han enganyat el propi estat i li han negat diners imprescindibles per mantenir serveis?? Els sobresous ocults en sobres, el confeti de la festa de pallassos de la ministra, les concessions de tracte de privilegi als amics i als qui han anat esquitxant virolles al partit és, si es confirma, simplement repugnant. Però políticament em sembla molt greu que un dels principals homes del PP durant molts anys simplement hagi  estafat amb tota impunitat a l’Estat. I com és lògic i normal en els sistemes predemocràtics,aquest individu és defensat a capa i espasa pels seus amiguets que són, avui, els nostres governants.

No sé què deuen pensar aquells milers i milers de votants d’aquest partit que veuen com se’ls retallen sous i serveis bàsics, que veuen com perden la feina i se’n van a un atur potser més incert que mai. No entenc que hi hagi hagut tan poques dimissions de regidors honestos –que segur que n’hi ha molts- d’aquest partit perquè ja no volen legitimar més aquestes pràctiques vergonyoses  dels qui, des del poder, es pixen sarcàsticament sobre el bé i l’interès comú. Em sembla incomprensible que cap dirigent del PP hagi dit públicament que l’actitud de Bárcenas com a evasor de capitals per fugir dels impostos és un fet repugnant políticament  -i, ho repeteixo,  no parlo de moral ni de responsabilitats  legals, sinó que parlo només de plantejaments polítics.

Per sort, ens queda la ironia per anar sobrevivint. En aquest sentit, penso en aquell ciutadà que li deia al senyor Bárcenas,  quan sortia de declarar al jutjat,que a on era el seu sobre. Sense saber-ho, aquest ciutadà es convertia en l’expressió d’una indignació i, potser, també en l’expressió de l’enveja que fa pensar a molta gent que llàstima de no ser un dels receptors d’aquest tipus de sobres.

I en aquest punt del camí, què fem amb tot això, senyor Bárcenas?

TORNA A LA PORTADA DEL NÚMERO 871

L’Ariadna, sempre sol•lícita, no acaba d’entendre perquè de cop i volta hi ha tantes persones que parlen de Salvador Espriu i que  volen conèixer –o retrobar- el meravellós, estrany i a voltes grotesc laberint del que en coneix com ningú els topans, tots els revolts. Ella està acostumada a donar les indicacions precises a uns quants curiosos –alguns reincidents i uns pocs fins i tot  un pèl massa  obsessius- i a deixar-los el seu fil perquè vagin descobrint tot allò que el laberint amaga i que el seu creador li va fer  aprendre meticulosament de memòria, racó a racó, mot a mot. Perquè, qui ho sap, potser algun dia el seu estimat Teseu hi torna. Però ara, de cop i volta, la tranquil•litat d’Ariadna s’ha esquinçat i tothom parla de l’home que li va ensenyar a estimar aquell petit racó de món de Sinera, ben a prop del mar. L’Ariadna, mediterrània i una mica innocent com és , no entén els mecanismes que canvien l’oblit i el poc reconeixement per una  encesa de mots com si fossin focs artificials de festa major. Però l’Ariadna, intuïtiva i intel•ligent com és, sap que si això passa a lavínia i per les terres de cunilòsia més val aprofitar-ho que fer-ne escarafalls.

I ara, seductora, l’Ariadna em convida a repassar el laberint. I ho fa tot oferint-me el fil que farà de rella dels records, dels meus records que parlen d’aquest exquisit laberint. Penso un diumenge d’estiu, ple de sol,coneixent les escales de la plaça de Sinera per retrobar-hi el pas –alegre, de dama, trist o envellit- de la Teresa i buscant en la pau del cementiri el modest nínxol del gran poeta i narrador i les barques que allà sota, llunyanes i tranquil•les, creuaven la tarda lenta. Retrobo la sensació estranya de sorpresa que omplia aquella classe de nens que assajaven una adolescència plena de descobertes deixant-nos emportar pel pas del temps, a cops de pas del dia, i de la mà de la veu de Raimon i d’una portada de Miró. Busco, en cada mot, una clau que em permeti entendre perquè de vegades l’aigua baixa desbocada pels rials, perquè la pell de brau està massa tacada de sang, perquè aquesta pàtria és massa sovint bruta,   trista i dissortada. Ressegueixo la fascinació,encara en l’adolescència, davant de la tercera versió de la ronda de mort a Sinera en què Ricar Salvat, d’una manera magistral i punyent,   ens feia passejar per tants racons d’aquest laberint –sempre , és clar, de la mà de la bella Ariadna. I repasso la pulcritud i el valor de cada mot que construeix aquesta nostra llengua, l’implacable pas del temps, el mar i  la por de morir.

Benvinguda sigui, doncs, una celebració com aquesta. Si parlar de Salvador Espriu ara que tot just fa cent anys que va néixer  serveix perquè el recordem, el retrobem o el descobrim, benvinguda sigui la celebració. I si algú encara no ha entrat mai al laberint del món d’Espriu, si algú no ha trepitjat el fascinant laberint de Sinera, ara és un bon moment perquè la sempre sol•lícita Ariadna us acompanyi a passejar-hi. Hi trobareu de tot i força, perquè a Sinera –aquest petit retall de món que és en realitat tot el món- hi ha dolor i alegria, hi ha misèria i solidaritat, hi ha humor i tristeses infinites, hi ha la por a la mort. I encara que no siguem el bell i enyorat Teseu, l’Ariadna ens ajudarà a saber allò que cal descobrir en aquest laberint per fer-nos-el nostre, per aprendre a dibuixar-hi el nostre propi itinerari , perquè sapiguem trobar els mots precisos en cada moment. I és que,  en realitat,  aquesta bonica i educada Ariadna sap que en el centre del laberint no hi ha cap minotaure sinó un bellíssim grapat de mots que, ben ordenats, ben trets de les capses que els guarden del fred dels hiverns, ens parlen de nosaltres mateixos, de la nostra vida, d’aquest país, de la nostra  llengua és a dir, , d’allò que configura els límits precisos de la nostra autèntica pàtria.

TORNA A LA PORTADA DEL NÚMERO 869

Encetem un nou any, un any que per als amants d’oracles i de supersticions segur que donarà molt de joc. Les campanades des d’on els gustos o la tradició marquin, el raïm com sempre o ja pelat i despinyolat,l’escenari del traspàs d’any pot ser el de sempre o un de nou perquè de vegades cal innovar. I els brindis necessaris per renovar les ganes i potser per recordar a algú que no hi pot ser- o algú que ja no hi serà més. I després dels primers moments d’alegria, de benvinguda al nou calendari, potser es va definint una pregunta, un dubte, una consciència: ¿podem estar aquí ben tranquils i satisfets celebrant que encetem un nou any quan hi ha molta gent  que no ho pot celebrar o que senzillament no té resa celebrar?Brindem, sí, per nosaltres, pels dies que ens ofereix aquest nou any, per l’amor necessari, per l’amistat, pels projectes, per les meravelloses novel•les que ens esperen per ser llegides, potser pels carrers d’una ciutat que descobrirem i que començarem a estimar en algun moment d’aquest nou any. Brindem, sí, pel record precís dels qui ja no hi són però sí que hi són, pel desig, per la lluita necessària. Però ens costa brindar si pensem en aquella família que definitivament –com tantes altres en aquest país-  ha creuat el llindar de la pobresa i no sap què fer aquesta nit,en l’aturat de llarga durada que no troba res  de res i compta amb angoixa els dies que li queden de subsidi, en el que constata que el seu intent de deixar el seu país per venir aquí i tenir una vida millor ha fracassat i cal emprendre el retorn, en el que està decidint que no pot continuar i que cal tancar el negoci familiar, en tots els que repassen el seu nom en les llistes dels qui esperen ser desnonats.Necessitem anar més enllà de la dicotomia. Si ens quedem només en un cantó o l’altre –celebrem sense pensar en el nostre voltant o no celebrem res perquè hi pensem del tot- quedem atrapats en la teranyina de la parcialitat. Si ens endinsem per un camí més tortuós però més concret, més palpable, que assumeixi el conflicte, la certesa de la diversitat de dimensions que constitueixen la realitat, potser trobarem una manera de fer i de viure que no ens encalli, que no ens aboqui a l’abisme de l’individualisme més estricte, de l’hedonisme sense contemplacions o de la impotència  o  el desconcert. Pensem en la tradició d’Occident –la que no ha triomfat, és cert- que entén la realitat com un equilibri de contraris, com una harmonia sovint precària  entre oposats que es necessiten i, en aquest sentit,  recordem a un Heràclit o a un Nietzsche. Pensem en teories cabalístiques o d’altres tradicions culturals que també entenen la realitat com una suma complexa de diversitats sovint contradictòries. Si ens situem en aquesta perspectiva, podem intentar trobar un punt d’equilibri entre la necessitat de celebrar l’entrada d’un nou any i la consciència de les grans dificultats que viuen i viuran aquest any moltes persones d’aquests nostres països. Potser, en el fons, tot és més senzill del que pot semblar: necessitem tenir energia –i les celebracions amb les persones que estimem ens en donen una bona dosi- per afrontar amb esperit crític i amb ganes de lluita els atacs als drets fonamentals que aquest nou any tot apunta a indicar que es faran encara més visibles.No sé si el número tretze del nou any animarà a profetes de diversos apocalipsis a pregonar catàstrofes o altres finals del món. Però sembla clar que els profetes de l’economia no veuen el final de la crisi que han generat uns quants –que evidentment no en pateixen els efectes i les dures conseqüències i que ens fan pagar a la majoria. Brindem, doncs, per viure –o resistir- amb tota la dignitat possible el temps que ens regalen aquests nous fulls del  calendari .