Encetem un nou any, un any que per als amants d’oracles i de supersticions segur que donarà molt de joc. Les campanades des d’on els gustos o la tradició marquin, el raïm com sempre o ja pelat i despinyolat,l’escenari del traspàs d’any pot ser el de sempre o un de nou perquè de vegades cal innovar. I els brindis necessaris per renovar les ganes i potser per recordar a algú que no hi pot ser- o algú que ja no hi serà més. I després dels primers moments d’alegria, de benvinguda al nou calendari, potser es va definint una pregunta, un dubte, una consciència: ¿podem estar aquí ben tranquils i satisfets celebrant que encetem un nou any quan hi ha molta gent  que no ho pot celebrar o que senzillament no té resa celebrar?Brindem, sí, per nosaltres, pels dies que ens ofereix aquest nou any, per l’amor necessari, per l’amistat, pels projectes, per les meravelloses novel•les que ens esperen per ser llegides, potser pels carrers d’una ciutat que descobrirem i que començarem a estimar en algun moment d’aquest nou any. Brindem, sí, pel record precís dels qui ja no hi són però sí que hi són, pel desig, per la lluita necessària. Però ens costa brindar si pensem en aquella família que definitivament –com tantes altres en aquest país-  ha creuat el llindar de la pobresa i no sap què fer aquesta nit,en l’aturat de llarga durada que no troba res  de res i compta amb angoixa els dies que li queden de subsidi, en el que constata que el seu intent de deixar el seu país per venir aquí i tenir una vida millor ha fracassat i cal emprendre el retorn, en el que està decidint que no pot continuar i que cal tancar el negoci familiar, en tots els que repassen el seu nom en les llistes dels qui esperen ser desnonats.Necessitem anar més enllà de la dicotomia. Si ens quedem només en un cantó o l’altre –celebrem sense pensar en el nostre voltant o no celebrem res perquè hi pensem del tot- quedem atrapats en la teranyina de la parcialitat. Si ens endinsem per un camí més tortuós però més concret, més palpable, que assumeixi el conflicte, la certesa de la diversitat de dimensions que constitueixen la realitat, potser trobarem una manera de fer i de viure que no ens encalli, que no ens aboqui a l’abisme de l’individualisme més estricte, de l’hedonisme sense contemplacions o de la impotència  o  el desconcert. Pensem en la tradició d’Occident –la que no ha triomfat, és cert- que entén la realitat com un equilibri de contraris, com una harmonia sovint precària  entre oposats que es necessiten i, en aquest sentit,  recordem a un Heràclit o a un Nietzsche. Pensem en teories cabalístiques o d’altres tradicions culturals que també entenen la realitat com una suma complexa de diversitats sovint contradictòries. Si ens situem en aquesta perspectiva, podem intentar trobar un punt d’equilibri entre la necessitat de celebrar l’entrada d’un nou any i la consciència de les grans dificultats que viuen i viuran aquest any moltes persones d’aquests nostres països. Potser, en el fons, tot és més senzill del que pot semblar: necessitem tenir energia –i les celebracions amb les persones que estimem ens en donen una bona dosi- per afrontar amb esperit crític i amb ganes de lluita els atacs als drets fonamentals que aquest nou any tot apunta a indicar que es faran encara més visibles.No sé si el número tretze del nou any animarà a profetes de diversos apocalipsis a pregonar catàstrofes o altres finals del món. Però sembla clar que els profetes de l’economia no veuen el final de la crisi que han generat uns quants –que evidentment no en pateixen els efectes i les dures conseqüències i que ens fan pagar a la majoria. Brindem, doncs, per viure –o resistir- amb tota la dignitat possible el temps que ens regalen aquests nous fulls del  calendari .

Les eleccions al Parlament de Catalunya del passat diumenge, com totes les jornades electorals, presenten un llistat de formacions que han guanyat –poc o molt- i poques que han perdut. Fins aquí, tot és absolutament normal i previsible: forma part del joc, de la posada en escena  del ritual de les eleccions,amb la seva campanya oficial de quinze dies i la ressaca d’uns dies o setmanes posteriors. Pel que fa als resultats, tothom ja n’ha fet les valoracions i les anàlisis corresponents i ja queda molt poc per a dir. Però sí que voldria comentar un parell de coses que em semblen importants.

En primer lloc, tothom es va quedar amb una cara de sorpresa –més alegre o més trista, això ja depèn de cadascú- quan es van donar a conèixer les enquestes a l’hora de tancar els col•legis electorals i, encara més, quan l’escrutini va anar confirmant a la baixa els resultats de l’enquesta a peu d’urna que evidenciaven que allò que havien previst totes les enquestes anteriors era senzillament molt diferent de la realitat. Convergència i Unió i, molt especialment, el seu líder, van fer una aposta arriscada que només –creien- els podia enfortir electoralment. L’interrogant de les eleccions era, bàsicament, si CiU arribaria a tenir la majoria absoluta o es quedarien arran. Ni les enquestes ni ningú preveia el que de fet va passar: una pèrdua de cent mil vots i de dotze diputats. Quina credibilitat tenen, doncs, les enquestes que omplen pàgines de diaris i espais informatius  setmanes i dies abans de la jornada electoral? Diuen que hi ha bosses de vot ocult i franges importants d’indecisos que fins a l’hora de la veritat –quan posen la papereta dins de l’urna- no se sap què votaran. Si la seva predicció s’allunya tant de la realitat, ¿quina finalitat tenen? Caldrà pensar-hi i, potser, replantejar seriosament la seva funció, la seva existència.

En segon lloc, i aquest em sembla un fet terriblement preocupant, la campanya electoral catalana  ha estat marcada per la publicació en el diari “El Mundo” d’unes acusacions molt greus de delictes fiscals. El fet terrible és que una suposició, un document anònim,sigui la base d’una acusació que es presenta com a certa, com a indiscutible. La pràctica diguem-ne infecta d’aquest diari es fonamenta en el seu irrefrenable afany ultraespanyolista d’omplir de merda a un polític que comet el greu delicte de  defensar  idees que qüestionen la indissoluble unitat d’Espanya –com a destí en allò universal, és clar. El fi justifica els mitjans. Aquest dies els responsables d’aquest diari i del govern espanyol ens han fet evident una vegada més que no cal cenyir-se a la veritat demostrable per llançar una acusació, que la presumpció d’innocència és un dret estúpid –encara que ho determini la Declaració Universal dels Drets Humans-, que si es vol embrutar a algú només cal acusar-lo de qualsevol cosa i, després, ja es veurà si es confirma o no. Davant d’aquest fet no puc deixar de pensar en allò que els nostres alumnes dels instituts aprenen d’aquestes educatives lliçons.Potser perquè tot això és molt trist, m’agafo a l’esperança i celebro que una opció que defensa la radicalitat democràtica com la CUP hagi entrat al Parlament de Catalunya. Si no trenquem amb dinàmiques poc transparents o amb pràctiques que utilitzen la mentida com a arma política no podrem avançar cap a una democràcia que no sigui només un nom, un procediment formal, una suposada eina de participació.

< torna a la portada

ERROR D’ACCENTS

El ministre d’afers exteriors espanyol –que hauria d’aclarir per què no accentua el seu cognom “Margalló”-, ha tractat –inútilment- de reforçar i explicar l’exigència de Rajoy –ells mai no proposen, exigeixen- a la Unió Europea, de deslegitimar el projecte d’independència de Catalunya, atès que lavicepresidenta de la Comissió Europea, Viviane Reding, s’hi ha pronunciat favorablement.Mariano Rajoy faria bé en accentuar una estratègia interna de diàleg i tarannà democràtic, envers el projecte presentat per Artur Mas, més que no entestar-se en desqualificacions i exigències, que poden haver-li funcionat a casa, però no a Europa.Decididament, maldestres com són aquests “populars” estan precipitant la independència de Catalunya.

LAUS DEO

Finalment la CEE ha trencat el seu llarg i còmplice silenci, des que Rajoy –amb l’inestimable militància episcopal- s’ha instal•lat a la Moncloa. I ho ha fet el cardenal Rouco en persona, sense haver delegat, en aquesta ocasió, en el seu inefable secretari. El retret, però, no ha estat pels centenars de milers de nous aturats -que ha empès a unes altres tantes famílies a la misèria-. Ni pels sous multimilionaris que s’adjudiquen directius de grans entitats bancàries –algunes intervingudes per fallida-. Ni pels nous casos d’escandalosa corrupció i estafa –protagonitzats no per casualitat per capitostos “populars”-. Ni per la despesa mastodòntica en pagar factures d’armament –arrossegades des del temps d’Aznar-. Ni per haver deixat sense cobertura sanitària a més d’un milió d’immigrants –molt d’ells llatinoamericans i, per tant segons Rouco, catòlics-. Ni tan sols per haver endarrerit l’abonament de les despeses dels centres concertats -bona part d’ells pertanyents a entitats religioses-.No, res d’això els trau la son als bisbes. Ha estat per l’anunci de la instal•lació d’Eurovegas a la Comunitat de Madrid (!). I pels presumptes perills contra la moral. Perquè clar, tot el seguit de retalls a la supervivència i dignitat de milions de ciutadans, perpetrats per Rajoy  no atempten contra la moral. Això no. Eurovegas sí.Francament, els fariseus més conspicus de temps de Jesucrist, uns aprenents al costat dels “roucos” que ens han caigut en desgràcia. 

< torna a la portada

La història de la transició espanyola i de la consolidació d’un model de democràcia representativa –model que caracteritza les democràcies que corren pel món- és la història de la consolidació del gran parany de la participació. Si es redueix la participació política a l’acte de votar en els diversos processos electorals,  estem entenent que la política és cosa només dels professionals que en viuen i, per tant, que només són els partits polítics –els partits amb representació parlamentària- els qui fan la política. Més enllà de votar cada quan toca, no se’ns demana res més i, encara millor, no s’espera res més de nosaltres, els bons ciutadans. I per reforçar aquesta idea, tots tenim ben present el ritual de les nits electorals quan valoren  la participació o  es lamenten de la poca participació. Però sempre hi ha hagut persones i col•lectius que entenen clarament que fer política no és cosa exclusiva de parlamentaris i governants. La política, en sentit fort, és la voluntat –o necessitat- de ser actius en tot allò que és comú, en tot allò que ens afecta –ens agradi o no- com a membres d’una societat. Podem entendre, doncs,en aquest sentit, que la política no rau en mans d’uns pocs sinó que aquests pocs representen la forma institucional d’aquest actuar en allò que ens afecta  a tots plegats.   

La necessitat de redefinir el model de participació democràtica és, avui, una necessitat ineludible. La certesa que els propis governants escollits a les urnes ja no decideixen les línies fortes de l’economia –i que, fins i tot, són imposats més enllà de les urnes sota la suposada capacitat tècnica, com a Itàlia- i, per altra banda, la força d’un moviment al carrer –el 15M o com es digui ara-  que evidencia la insuficiència democràtica del parlamentarisme tancat en ell mateix, posen damunt la taula la necessitat de replantejar idees i pràctiques. Evidentment ningú té la solució màgica –i qui digui que la té ens enganya miserablement-, però ara –ens agradi o no- la realitat i les conviccions ens empenyen cap a una redefinició. Potser no sabem cap a on, però sí que sabem que és necessària i que, en aquest sentit, legitima aquelles posicions que defensen que la política l’hem de fer tots cada dia, des de la nostra quotidianitat, des de la garantia de drets fonamentals i inalienables, des d’allò que vivim o tenim ben a prop fins a coses que tenen a veure amb la globalitat de la realitat.Dins aquest context, el cas de l’onada independentista que es viu al Principat representa un estímul molt interessant. Més enllà del que cadascú cregui o defensi sobre el procés d’independència, aquesta onada imparable aporta dues certeses que generen esperança: la defensa majoritària del dret a l’autodeterminació com a dret fonamental d’un poble i el fet que aquesta situació és el resultat d’una feina lenta però constant de molta gent durant molts anys. Sens dubte hi ha moltes veus interessades que pretenen interpretar l’onada independentista com una mena de bolet que no se sap ben bé d’on surt i que ha animat el president Mas per convertir-se en una mena de mesies i, de passada,desviar  l’atenció dels greus problemes que pateix la societat catalana –en bona part fruit de la seva brutal política de retallades. Però si ens ho mirem de més a prop, constatem que les coses no van per aquest camí: el que ara estem vivint és el resultat de molts anys de lluita de moltes persones que han defensat la independència com a idea i que han anat estenent com una taca d’oli la seva convicció, sempre molt lluny de les forces polítiques majoritàries.  Està clar que els tribunals espanyols hi han ajudat molt, però el mèrit de la situació actual està en mans de tota aquella gent que ha treballat per  aquesta idea. Si avui a Catalunya hi ha una majoria de forces parlamentàries que defensen el camí sobiranista és perquè el batec de la política no institucional, la del carrer, els ha empès cap a això. En fi, un bon exemple que demostra que la política no comença i acaba als  parlaments i als despatxos.

< torna a la portada