Moments d’estiu (i 3)

Potser és aquest sol rotundament excessiu o potser és el ritme cadenciós d’aquestes onades que insisteixen a mig camí –equilibri difícil- entre la calma i la repetició obsessiva que t’aboca a la inquietud. Aquest bany profund de calor et fa  entendre una mica més  al Meursault de Camus quan intenta         justificar el fet d’haver matat a un home perquè feia molt de sol, massa sol. I no saps d’on carai  treuen les forces aquests nens  per jugar apassionadament per la platja tot fent castells de sorra, entrant i sortint de l’aigua , perseguint-se enjogassadament fins a quedar arrebossats de sorra.

Darrera les teves ulleres de sol et sents una mica Aschenbach  de Thomas Mann resseguint el caminar lent d’aquesta noia bellíssima que passeja a la vora del mar i et

Enfonses els peus en un univers de sorra massa calenta i saps que després, malgrat els teus ferotges intents d’esborrar-ne el rastre, en trobaràs granets en els llocs més impensats. Aquesta no és l’hora bona de venir a la platja, ja ho saps, ja ho anuncien les recomanacions de les conselleries de  salut que –ai las- estan molt preocupades pel nostre benestar. Però ja en tens prou. Fas l’ultima capbussada per escampar de la teva pell allò de Meursault, d’Aschenbach i de sorra enganxosa que encara l’impregna. Esperes a peu dret que el sol excessiu t’eixugui una mica i reculls les poques coses que portes. Abans de marxar sorra endins ressegueixes la pell suau de l’aigua, des del seu esclat a la sorra fins a la imprecisa línia de l’atzur. Penses en Moustaki que ja no pot contemplar aquest Mediterrani al vent que tant estimava i en  la Maria àngels anglada que cantava la força d’aquest mar que un dia va ser camí nostre i en la Itàlia que evoca l’Estellés mentre repassa uns fullets i en la Grècia que pateix l’ofec d’una Europa que ja no l’estima i en el regust de les primaveres que han sacsejat monarquies eternes. Ara, però, la jove indigeta o grega o empordanesa o de vés a saber on  torna a passar davant teu, lentament. La mires i ella també et mira i et somriu perquè ha retrobat en els teus ulls la imatge de la pròpia bellesa i de la bellesa d’aquest moment. Sí, si hagués estat a les teves mans, hauries fet tot el possible per forçar la decisió d’ancorar les barques en aquest lloc.sents massa vell, massa gelós de la bellesa d’aquest cos que no podràs resseguir-ne els límits , massa fascinat per l’equilibri d’unes formes que dibuixen un retrat plàcid i sensual de la naturalesa humana jugant amb el mar, amb la natura en tota la seva esplendor. Dóna’m la mà que anirem per la riba, deia Salvat-papasseit,i cantes secretament la joia del desig. Però la noia segueix el seu caminar lent,deixant que l’aigua –força freda malgrat la potència d’aquest sol excessiu- dificulti i faci més plaent el seu avançar lent probablement cap enlloc, migdia endins del juliol i dels seus dies. No t’agrada sentir-te Aschenbach I penses que potser els foceus van decidir aturar-se en aquest indret perquè mentre resseguien, ara fa un parell i mig de mil•lennis,  el que avui coneixem com el golf de roses,un dels joves tripulants vinguts de la força llunyana Messàlia  va veure una   bella indigeta passejant lentament per aquella platja i ho va tenir ben clar. No en tenim testimonis, és clar, però aquesta és una hipòtesi perfectament versemblant. Està clar que de seguida es van adonar que aquell racó de costa tenia característiques força adients per instal•lar una colònia per comerciar, però la bellesa d’aquella noia de faccions exòtiques va fascinar a aquell jove tripulant amb aires de governant que va convèncer als qui manaven que aquell era un bon lloc per deixar la seva empremta. La història li ha donat la raó. Malauradament no sabem si els déus van ser propicis i van facilitar una trobada romàntica , vora el mar, entre la jove indigeta i el jove foceu amb sang aventurera. O potser aquella imatge de la jove caminant lentament a la vora del mar va  cristal•litzar anys més tard, mediterrani enllà,  gràcies a la inspiració sàvia i sensible     d’artistes i pensadors cultes i refinats, en cànons o ideals platònics que han envaït el nostre imaginari. Suposes que la cosa amb els romans ja va ser diferent i no t’imagines a un  Escipió , carregat de ganes de tocar els nassos a anníbal per darrera, impressionat per la bellesa marina d’una noia indigeta o grega que passejava aquell estiu del 218 aC per les platges d’Empúries.

< TORNA A LA PORTADA DEL NÚMERO 895

És senzillament una obvietat constatar que vivim en una societat i en un moment històric en què les màquines han adquirit un estatus central en les nostres vides i que són valorades quasi com a divinitats. No fa pas tants anys que vivíem sense mòbils i sense correus electrònics   ni facebooks ni tantes altres històries. Ara ja no és així i la nostra dependència de les maquinetes –que cada vegada són més i més intel•ligents i, per tant,  totpoderoses- ens converteix en un apèndix d’elles. A mida que les maquinetes són més espavilades i fan moltes coses interessants van adquirint una força que no tenien quan les màquines només eren instruments per allargassar les capacitats humanes –especialment físiques i sensorials i també cada vegada més en l’àmbit del càlcul i dels processos relacionats amb la comunicació i la informació. Cada dia esdevé més real l’anunci de la dependència humana dels objectes que feia Julio Cortázar –des de la seva magistral prosa i ironia- quan ens presentava a un bon home tot preocupat pel rellotge que li acabaven de regalar i que, al capdavall, es constata que és ell el qui ha estat regalat al rellotge. Però aquesta febre per les màquines –i si pot ser en la seva darrera versió, que d’aquí a pocs mesos ja serà una versió paleolítica- implica conseqüències en molts àmbits: el consum,l’exhauriment de recursos naturals –que sovint s’exploten de manera desaforada i que per tenir-ne el control es despleguen tot tipus d’estratègies- i el volum de residus, hàbits quotidians, etc. Ara bé, la relació entre mecanització i pèrdua de llocs de feina és un fet objectiu i preocupant. Podríem posar per exemple molts casos relacionats amb el teixit industrial o agrícola, però en tinc prou tot citant dos casos del sector serveis. Fa uns quants dies vaig llegir que les gasolineres volen implantar un sistema de vigilància humana perquè han augmentat molt els casos de clients que carreguen el dipòsit però marxen sense pagar. L’aposta per la mecanització intel•ligent va expulsar molts treballadors de les gasolineres perquè la feina ja la feia el propi client i la maquineta. I una cosa similar ha passat en transports públics com el metro de Barcelona: van suprimir les taquilles per maquinetes i sistemes de videovigilància i ara cada dos per tres posen controls sorpresa en certes estacions per enganxar als usuaris que no han pagat bitllet. El mecanisme és curiós: es fan fora molts treballadors –que des de la proximitat amb l’usuari a la gasolinera o a l’estació- ja exercien un sistema de control i de seguretat i, ara, sense aquest personal en actiu  en cal contractar un de nou de vigilància que es mou sota la consigna de la suposada culpabilitat de tots els clients. La fórmula és senzilla: reduïm personal –i així suposadament reduïm costos- i augmentem la presumpció de culpabilitat de tots els clients i els sometem a controls sorpresa per enganxar-los.

Probablement no hem de caure en una actitud pròpia  dels blanquistes del s. XIX  que consideraven necessari destruir les màquines perquè aquestes destruïen els llocs de feina. Però sí que seria bo que deixem de donar xecs en blanc a la suposada eficàcia comprovada i la consegüent millora del servei que implica l’adopció de màquines sofisticades i boniques. Les màquines poden fer certes activitats més ràpidament que els humans però els humans podem fer diverses tasques alhora i amb una ductilitat molt important. És clar que els venedors de maquinetes canten les excel•lències dels estris totpoderosos  però sempre, tard o d’hora, cal que la intel•ligència o la presència  humana actuí de nou per cobrir els buits –sovint terribles- que deixen les maquinetes.

El calendari amb gust de primavera ens ha portat, de nou, una de les dates més especials : una festa que no es celebra amb festa laboral i que omple places i carrers de llibres i roses. Malgrat la crisi, la cada vegada més potent irrupció d’un sant Valentí com a competència ferotge per això de l’amor i la discussió sobre el nivell de lectura del país, la festa sobreviu i segueix ocupant un lloc privilegiat en el llistat de dates que en l’àmbit col•lectiu tenen un color especial.

I la festa sobreviu  amb força en tots els seus elements que es repeteixen any rera any:  el desig d’una part important de la ciutadania de trobar-se, tots junts, en espais que s’omplenen massa i que fan incòmode la tria del llibre buscat; les cues importants per aconseguir la dedicatòria i signatura  d’un  escriptor famós –sovint un autor mediàtic que potser ni tan sols ha escrit el llibre que signa- i la solitud de certs autors que , de tant en tant, tenen el seu petit però fidel públic lector; les queixes de certs autors que denuncien l’excessiva comercialització del llibre com a simple objecte de consum; les roses  que busquen una mà que les agafi amb amor i les ofereixi a una persona estimada; el gremi de llibreters pregant perquè la jornada freni el descens de la facturació anual que cada exercici es fa més profund; un sant Jordi cada vegada més desorientat que no sap qui és realment el drac ferotge que ens fa anar a tots plegats de corcoll i que dubta seriosament de la bondat intrínseca i consubstancial de la princesa perquè, pel que ha sabut, ara ja ni les princeses es lliuren de temptacions poc nobles i de la mirada severa de la senyora Justícia.

Però malgrat tot, malgrat que una bona part de les roses que regalem o ens regalen són un producte més d’una globalització salvatge –roses que han arribat de Sud-àfrica o de Colòmbia, a través dels grans distribuïdors holandesos- i que no fan gens d’olor, i malgrat que molts dels llibres que es

compren i que es regalen queden eternament abandonats en prestatges silenciosos i no són mai llegits, la festa té un gust propi,irrepetible i, per tant, bonic.  Una festa d’aquestes característiques dóna una alenada d’aire fresc, de cosa diferent, de sentit de col•lectivitat rotundament cívica. I que durant uns dies es parli sovint de llibres per tots els mitjans de comunicació i en moltes converses quotidianes, esdevé un element gens menyspreable. El fet que regalar llibres s’hagi convertit en una tradició no fa res més que donar valor a aquest meravellós objecte. Per a totes aquelles persones que la sola idea de llibre, d’un llibre qualsevol, ja els genera una mandra immensa, una son còsmica, un tedi vital, d’una manera o altra els ha de sorprendre que molta i molta gent aquest dia compra i regala llibres. I regalar ja demana una certa reflexió: ¿què li regalo? ¿quin llibre li agradarà més? Amb aquestes preguntes hi ha implícita la necessitat de buscar, remenar i dedicar una estona a pensar en aquella persona a qui va destinat el nostre regal. L’encert o desencert pot ser molt previsible o simplement atzarós, com passa amb qualsevol altre tipus de regal. Sens dubte, sempre hi ha llibres que per atzar esdevindran grans descobertes i que, sense quasi adonar-nos-en, passen a formar part de la nostra vida. El dia de sant Jordi, amb tot el moviment de llibres que anima, pot ser un bon dia perquè l’atzar ens posi a les mans un grapat de fulls que ens obrin nous paisatges. Si és així, cal celebrar-ho especialment. I si no ens arriba cap llibre que ens colpeixi, només ens cal anar insistint la resta de dies de l’any. Perquè per fer bategar l’amor i les paraules, en realitat, tots els dies són bons i necessaris.

Aquest matí ha sortit en diverses classes el tema de la igualtat de tots els ciutadans davant la llei. A primera hora, quan la son encara omplia d’una manera ben evident les ments de l’alumnat de 2n de Batxillerat, la defensa  que fa Locke d’un poder executiu –des de Montesquieu en direm judicial- que sigui realment imparcial i, valgui la redundància, realment just si volem que la societat funcioni bé i compleixi el seu objectiu, ha fet despertar algun comentari:

Sí, sí, com a idea està molt bé, però a la pràctica això no va així.

Per Locke, el pare del liberalisme, l’existència d’un poder judicial imparcial, eficaç i autènticament just és una condició absolutament necessària per gaudir d’una societat civil que garanteixi els drets bàsics i fonamentals a tots els individus que constitueixen la comunitat política. Si l’execució de la justícia no respon a un principi d’igualtat de tots els ciutadans davant la llei positiva de cada societat concreta, aquesta societat té cua de palla i la seva fragilitat és immensa. En realitat, si els ciutadans cedeixen una part de la seva llibertat a l’Estat és perquè aquest garanteixi la seguretat, la llibertat i la propietat de tots i cadascun dels seus membres. I, per tant, si aquest principi no es fonamenta en la igualtat real i efectiva de tots –de tots- els ciutadans davant la llei, la legitimitat del pacte social que constitueix tota societat política queda ferit de mort.

Unes hores més tard, en una classe d'Ètica a 4t d’ESO, hem reflexionat sobre la Declaració Universal dels Drets Humans, sens dubte el document ètic i polític més  fonamental del s. XX. Després d’haver dedicat unes sessions a l’anàlisi i comentari de cadascun dels trenta articles, avui tocava posar en comú una reflexió, a manera de balanç, de la importància, el grau de compliment o incompliment i la viabilitat d’allò que estableixen aquests articles. Entre altres qüestions, els he demanat que repassessin la Declaració i que comentessin un parell d’articles que es compleixen clarament i un parell que no. L’única condició,

per centrar el debat, era que pensessin en la nostra societat, en el nostre aquí i ara. No valia, doncs, recórrer a llocs comuns com el que passa allà a Àfrica o a Àsia que... . No ha estat cap sorpresa constatar que un dels articles més unànimement indicats en la llista dels que no es compleixen és el que determina que tots som iguals davant la llei.

Si home, que no, que això no és veritat.

Si ets ric la llei és diferent.

Sí, els rics no van mai a la presó. I si hi van, els tracten com a reis.

Si el meu pare hagués fet la meitat de la meitat del que ha fet l’urdangarín aquest es passaria una pila d’anys a la presó.

He intentat aprofitar la notícia de l’imputació de la Infanta Cristina per esquerdar aquest bloc de certeses i deixar una petita porta oberta a la possibilitat que la igualtat davant la llei sigui  una realitat. Algú ha dubtat una mica perquè és cert que el fet és important tractant-se d’una persona de la família reial. Però els dubtes han durat poc.

Però segur que no li acaba passant res. Amb els diners de tots i els que han robat pagaran a bons advocats i faran el que calgui perquè no vagi a la presó.

Fa tres-cents vint-i-tres anys que Locke va publicar el seus tractats sobre el govern civil on posava els fonaments de l’estat liberal. La revolució gloriosa havia acabat amb la l’absolutisme i havia consolidat una monarquia parlamentària. Aquest grapat d’anys no ha servit per consolidar les bases d’aquest sistema i les pors que el propi Locke tenia sobre les debilitats de la societat civil o política s’han fet realitat una vegada i una altra. Avui, assumida la idea del liberalisme –amplificada pels moviments revolucionaris del s. XIX i per la Declaració Universal dels Drets Humans del 1948- de la igualtat dels ciutadans davant la llei, la queixa per la injustícia esdevé un clam, una certesa, no només una percepció ideologitzada. Però no sembla que ningú dels qui manen en prenguin bona nota.