La tercera onada

El mar batega, incansable, i en el seu anar i venir  constant ens regala una melodia persistent i sempre diferent –com la pròpia vida. Hi ha onades que tenen el gust de les carícies i d’altres que volen fer-se grans i poderoses i deixar petjada de la seva presència. D’aquest segon tipus és l’onada que dóna nom –tant a la versió en pel•lícula com en l’excel•lent muntatge teatral que es pot veure aquests dies al Teatre lliure de Gràcia a Barcelona- al grup de nois i noies que, sense adonar-se’n, fan viva  en primera persona l’experiència d’esdevenir un grup que funciona perfectament com un organisme totalitari.

Suposo que molts de vosaltres coneixeu la pel•lícula   –que en la versió que corre per aquestes latituds s’ha anomenat “la ola”- i recordeu l’argument de l’experiment educatiu basat en fets reals: un professor d’història, davant de la pregunta plena de sorpresa dels seus alumnes sobre com és possible que un poble com l’alemany p

articipés activament en el règim nazi o, si més no, el justifiqués, legitimés o minimitzés la seva lògica de la barbàrie, decideix demostrar-los amb els fets, a la pràctica, que això no és tant estrany. De manera convincent, sense fissures, els va inculcant actituds i idees de grup tancat i perfectament disciplinat, de complicitat entre els membres i de consciència de poder ser denunciat per qualsevol, de sentir-se diferents perquè defensen una veritat clara que la resta d’alumnes de l’institut de moment no entenen però que poc a poc ja s’hi aniran sumant. Més enllà de certes diferències relacionades  amb el mitjà expressiu, tant la pel•lícula com la versió teatral aporten un retrat fresc i convincent que evidencia com de fàcil és, si hi ha un bon disseny de l’actuació, anar construint comportaments propis de règims totalitaris tot combinant la utilització perfectament intencionada  de valors que tenen una forta càrrega positiva,les debilitats personals o socials, la identitat de grup i la confiança en un poder jeràrquic que fa de pal de paller de tot plegat. Però l’interès de l’experiment no rau només en el seu èxit –amb la demostració directa que no és pas tan difícil crear dinàmiques totalitàries- sinó que també ens explica molt bé que aquest procés no es fa de manera unidireccional i homogènia ja que hi ha nois que veuen de seguida l’engany i d’altres que es resisteixen fins el darrer moment a apuntar-s’hi.

Aquest experiment fet pel•lícula o obra de teatre no fa res més que fer-nos reflexionar de manera ineludible sobre temes centrals de la filosofia del segle XX. La pregunta aparentment fàcil sobre com és possible que una part important d’una societat determinada –mai és en la seva totalitat, és clar- esdevingui un cos unit per una bondat indiscutible que legitima tota la barbàrie de què és capaç l’ésser humà, ens fa necessàriament repensar els intents amargs d’explicar aquest fet que ens ofereixen els pensadors de l’Escola de Frankfurt i, una mica més endavant, les obres d’autors tant fonamentals com Hanna Arendt o Foucault. En els fonaments dels camps d’extermini hi ha tota una immensa i precisa racionalitat, plena de saber i ben refinada. La por, la inseguretat, la necessitat de sentir-nos membres d’un grup ens pot abocar a legitimar allò terrible. El poder no es manifesta només en l’alta jerarquia sinó que s’escampa com una teranyina entre les relacions humanes a tots els nivells.

La pel•lícula o la versió teatral són, doncs, molt recomanables. Després cal que hi pensem de veritat i que ens preguntem per què és tan senzill fer grans i forts els moviments totalitaris i, sobretot, cal pensar en les formes de totalitarisme que tenim ben a prop i que s’arrapen i creixen al cos massa dèbil d’aquestes nostres societats diguem-ne democràtiques. Massa indicis ens fan evident que hi ha onades poc desitjables ben a prop, ben instal•lades en pràctiques de poder, en majories absolutes i en partits únics que encara ho volen ser més.

Gràcies, doncs, a les pel•lícules i les obres de teatre que ens atrapen, ens commouen i, sobretot, ens fan pensar.

Brindem per vostè, senyora primavera, sigui quan sigui el moment precís  de la  seva entrada triomfal i oficial   –d’això els savis ja ens en donaran les dades i les dates precises. Nosaltres, però, humils ciutadans,brindem amb un volgut –i de vegades una mica forçat-  renovat entusiasme per la seva arribada. I no m’interpreti  malament, senyora primavera, si llegeix una punta de decepció en aquestes paraules perquè vostè –que és sensible i atenta- entendrà que el nostre esperit no batega amb força pels camins de l’entusiasme o de l’esperança perquè passen els anys i el present de tots aquests països del sud d’Europa que brindem amb fervor pel  seu esperat retorn –ja sap que nord enllà tot és molt més fred i que per això  sàviament  vostè només hi passa de puntetes- no estem en condicions de celebrar massa coses. I  si a la situació econòmica i política hi afegim l’esclat de les al•lèrgies de tots els tipus i colors, vostè entendrà que l’esperit no el tenim massa per  festasses.

Però malgrat tot vostè –experta i sàvia, amable i generosa com és -  sap fer-nos renéixer la necessitat de reivindicar –per dir-ho a la manera del nostre sempre present i admirat  Estellés- el dret a l’alegria, a la vida, en totes aquelles petites coses, en aquells llocs i noms que dibuixen  el nostre paisatge personal. Malgrat tot, doncs,  ens alegra que vostè entri per la finestra oberta, com el batec del mar que ens marca el ritme de les hores i ens regala amb la seva brisa noves sentors, com els crits dels nens que han retornat als seus jocs al carrer. I també ens agrada sentir-la ben present en els dubtes per encertar el moment adient per deixar els abrics a l’armari, en l’olor de pólvora i en la força dels petards, en l’esplendor de cossos que tornen a mostrar vida i desig, en les tardes que guanyen minuts i més minuts a la posta, en el recompte de quantes primaveres fa de tot i en els plors i els ulls ben oberts  d’aquest nadó  que ara tot just comença a viure –sense adonar-se’n-  la seva primera primavera.

I si em permet la petita confessió, senyora primavera, li vull fer saber que ara, quan vostè està entrant de nou a les nostres vides, no em costa gens de veure-la sortir del seu repòs etern i bellíssim dins el quadre de Botticelli i veure-la com escampa flors, aigua plena de vida i bellesa infinita pels racons del meu paisatge. Sóc conscient que aquesta manera de fer-la present i propera, tot esclatant més enllà de les dues dimensions, la dec a Rafael alberti que en la seva obra Noche de guerra en el museo del Prado ens ensenya com d’aparentment fàcil és veure com personatges que, com vostè, també han esdevingut immortals  i venerats gràcies a la mà d’un Velázquez, d’un Goya  i d’altres mestres de la pintura   poden sortir dels límits de les dues dimensions d’un  marc i de la quietud i ens parlin de tu a tu. Sé que no és massa original el meu fer però estic segur que Botticelli o Alberti entendrien que el seu art, el seu geni, ha de servir –i aquesta és precisament la seva utilitat- perquè els qui anem vivint amb un enginy artístic més que discutible també siguem capaços de viure amb més plenitud. Posem de fons a l’escena uns compassos que no per sabuts deixen de ser francament bonics de Vivaldi i tinc l’escenari perfecte, íntim i sincer, per brindar per vostè, per tots nosaltres, per l’esperança d’uns temps més lluminosos, per les ganes de viure, per les coses de cada dia que donen sentit a allò que som,  pel dret a l’alegria.

Benvinguda, doncs, senyora Primavera. I bona estada entre nosaltres fins que el seu successor, el senyor Estiu, prengui a cop de fogueres el relleu en aquest etern retorn dels dies.

Fa un parell de setmanes vaig parlar de com es va fent cada dia més gros el problema de la manca d’una alimentació mínimament acceptable en una franja cada dia més dilatada de la nostra societat i de com els responsables polítics no prenen mesures serioses ni, evidentment, dimiteixen davant de la seva incapacitat o manca absoluta de voluntat d’afrontar aquest gravíssim problema. I en aquest aspecte –com en tants d’altres- qui realment es compromet seriosament en intentar satisfer amb dignitat  i rigor aquesta necessitat bàsica són les entitats que configuren això que en diem societat civil. En aquest sentit, un teixit immens d’entitats que, en la quasi totalitat s’estructuren a partir del voluntariat, construeixen aquelles xarxes socials que els governants –interessats en mantenir els seus privilegis i els dels seus amics- no tenen en consideració.

Tots hem sentit a parlar del Banc dels Aliments i sabem que juga un paper interessant en tot aquest entramat de connexions solidàries que permeten oferir a milers i milers de persones abocades al no-res un suport fonamentalíssim que els permet anar tirant. Fa uns dies, però,vaig tenir la sort d’assistir a una xerrada informativa de dos representants d’aquesta entitat –en realitat una Fundació- i vaig poder conèixer una mica més el seu funcionament. D’entrada és molt  interessant sentir que contextualitzen la seva actuació tot fent-nos memòria de la realitat de la fam al món –que en termes generals en els darrers anys ha ”millorat” una mica perquè enlloc dels  mil milions de persones que vivien sota el llindar de la pobresa fa tres anys ara en són “només” vuit-cents mil milions, gràcies a les”millores” en països emergents- per explicar-nos, tot seguit, que la situació en les nostres societats de l’anomenat “primer món” ha empitjorat d’una manera inversament proporcional a la “millora” en termes planetaris. Està clar que en les nostres latituds  les xarxes de solidaritat no permeten que la desnutrició acabi amb la vida de les persones –tal i com passa en molts indrets del planeta- però sí que és cert que la gravetat de la manca d’aliments és avui més greu que fa uns anys.

Més enllà de les dades que dibuixen la situació, el Banc dels Aliments es nodreix de les donacions que fan les pròpies empreses alimentàries –quan, per exemple, han produït algun envàs  que no poden comercialitzar perquè hi ha errors en l’etiqueta però l’aliment  és perfectament bo-, de les aportacions dels supermercats i botigues que els donen productes que tenen una caducitat propera –sempre , però, dins dels marges de  la caducitat establerta- i dels recaptes populars que es fan periòdicament. Tot aquest material és classificat en els  seus magatzems i repartit   –sempre seguint uns controls força estrictes- entre entitats que els fan arribar als destinataris. Tota aquesta feina es fa quasi en la seva totalitat amb personal voluntari. Evidentment hi ha algunes persones –ben poques- que treballen de manera remunerada al Banc dels Aliments perquè desenvolupen tasques d’una responsabilitat tan bàsica que demanen una dedicació professional complerta i continuada –com és el cas , per exemple, de les tasques de contabilitat o dels responsables de moure les màquines per ordenar o repartir les caixes als diversos magatzems. Però el que realment és interessant és constatar que una entitat tan potent, tan arrelada a la societat i tan necessària funciona amb persones que ofereixen el seu temps perquè aquells ciutadans –aquells veïns nostres- que passen per dificultats serioses puguin, com a mínim, menjar amb dignitat.

Des que aquesta entitat va ser creada als Estats Units l’any1966 i  que va arribar a Europa l’any 1985 –concretament a París- i a Barcelona l’any 1987, han anat construint una xarxa eficaç de solidaritat que avui té presència arreu dels països Catalans i de tot l’Estat espanyol. Sigui com sigui, malgrat l’eficàcia de la seva feina, de la persistència en la creació de ponts de solidaritat, els portaveus de l’entitat asseguren que la seva feina arriba a cobrir aproximadament  les necessitats alimentàries bàsiques  de menys del 25%   dels nostres conciutadans que ho necessiten. Què seria de la nostra societat sense tota aquesta multitud de gent que dedica el seu temps , els seus esforços, el seu saber a fer funcionar –i créixer- una entitat com aquesta o com tantes altres que defineixen i dignifiquen el nostre paisatge social? Què seria de la nostra societat si tothom fes com els nostres governants, interessats en els cotxes oficials,els dinars de treball en restaurants cars i altres necessitats que per a ells són molt  bàsiques?

Sense pressa i a cop de sacsejades, l’ascensor t’allunya lentament de les converses dels ara ja pocs veïns que queden al vestíbul. Penses que sí, que la senyora Teresa del 3r 2ª té raó quan es queixa que aquest ascensor fa un soroll estrany i que cada dia es mou més i a veure si algun dia encara tindrem una desgràcia. El president de la comunitat de veïns l’ha volgut tranquil•litzar però ella no s’ho ha acabat d’empassar –la cara que posava ho deia tot- perquè ella desconfia d’aquestes companyies que prometen l’oro i el moro i després fan tot el que poden per estirar  les coses i qui dia passa any empeny. Però les consideracions més aviat escèptiques i obertament pessimistes de la senyora Teresa també es van perdent buit enllà i no saps perquè però et retorna a la memòria l’Estellés escrivint i patint quan la nit és profunda i la quietud de la casa i de tota l’escala fan que  sigui ben present, ben clara, ben viva  l’angoixa que puja ben arrapada als grinyols dels ferregots de l’ascensor que , potser ara sí, porta  la mort que ve a buscar-lo i ell no té més remei que sentir-se simplement a punt per l’ocasió. Mentre tanques la porta de l’ascensor i esperes que passin els segons reglamentaris perquè el mecanisme moderníssim que té incorporat li ordeni que se’n torni cap a la planta baixa, te n’adones que la relació amb l’Estellés no és només per l’ascensor, ni per l’admiració eterna que te’l fa tenir present sovint, sinó que la reunió de veïns t’ha remogut en algun lloc de l’inconscient lel record de l’escala qualsevol que l’Estellés magistralment i brutalment descriu i de com l’Ovidi t’ho va fer arribar de manera colpidora ara fa molts anys, molts més anys que els que fa que assisteixes obedientment a aquesta reunió de veïns, molts anys abans que ni tan sols t’haguessis pogut imaginar que algun dia series un modest propietari d’un pis que, entre altres coses,t’obliga a participar en les reunions un cop cada any.  Ara et costa saber si va ser precisament aquest el primer poema de l’Estellés que vas conèixer o ja havies llegit abans el Llibre de meravelles. Ben mirat, la reunió anual dels veïns de l’escala qualsevol de l’Estellés seria una d’aquelles reunions d’antologia, de traca i mocador. La teva reunió no ha estat tan espectacular però, com sempre, no t’ha deixat de sorprendre.

Efectivament, un dels rituals del primer trimestre de cada nou any  és la reunió de l’escala. Com cada any –i d’això ja en fa un bon grapat: el pas del temps t’ha permès capgirar una pila de vegades el rellotge de sol dels anys que han passat inexorablement- has baixat a la reunió amb la mandra d’assistir a un nou guirigall i amb l’esperança que la cosa no s’allargui massa i no se’t refredin els peus i, en fi, amb la por que algú de la junta decideixi dimitir i que algun veí malintencionat et proposi a tu com a bon substitut. Afortunadament, però, aquesta tercera consideració no s’ha vist complerta perquè l’actual junta ha decidit –sense entusiasme, és cert- seguirtirant endavant un altre any. I com cada any, la reunió et deixa un gust estrany de rutina, de record d’aquells que ja no hi són i  de les  esquerdes que  es fan grosses  en la teva convicció assembleària perquè penses –i t’ho confesses amb el pensament mig amagat- que en el fons seria millor que uns quants decidissin el que els sembla millor i llestos. Sigui  com sigui, però, mentre comences a preparar el sopar repasses els tres punts que t’han semblat m´més interessants: la bona manera de fer de la nova administradora –eficaç, que va per feina-, la nova veïna del 4art3ª que has pogut observar amb més atenció i la constatació que, malgrat tot,encara existeixen mecanismes de solidaritat entre el veïnat i que ara, en temps difícils, es fan més evidents. Pel celobert t’arriba la poderosa veu del veí de sota que explica a la dona com ha anat la reunió. Estàs força convençut que no li dirà res de la nova veïna del 4art 3ª que ell també ha observat amb atenció. Potser l’any que ve l’atzar us portarà a tots tres –el veí de sota, la nova veïna  del 4art 3ª i a tu- a formar la nova junta per intentar regir de la millor manera possible els destins quotidians d’aquesta escala que ja et sents ben teva, ben pròpia.