Un quart d’onze de la nit. Aquesta bestiassa de mida mitjana –potser hauríem de dir tirant a petita- comença a córrer per la pista del petit aeroport d’A Coruña. Es tanquen definitivament tres dies intensos de conferències, xerrades, debats i tertúlies de passadís o al voltant d’una taula. Penses en les persones que has retrobat després de dos anys i que, probablement, us retrobareu d’aquí a un parell d’anys quan es faci la nova edició d’aquestes jornades, d’aquestes trobades de gent de tot l’Estat espanyol al voltant de la qüestió  de  com pot ser d’útil això de la tecnologia per facilitar aspectes importants de la vida quotidiana, de la feina o del lleure. Finestra Enllà la pluja segueix xopant un paisatge que aquí és molt d’asfalt però que de seguida té color de verd i gust d’herba i d’aigua.

Com una lletania, com un ritual sabut i poc escoltat, una hostessa ens explica i ens demostra com van les coses de seguretat per si cal –Déu no ho vulgui- haver de sortir per vés a saber on d’aquesta bestiassa o per poder seguir respirant si allà dalt aquesta petita bombolla d’humanitat deixa de ser un objecte estrany, una molèstia per la tranquil•litat dels cels, i es veu sotmesa a la necessitat de recórrer a l’oxigen emmagatzemat en algun racó d’aquesta complexa anatomia. Ben mirat, pensat i debatut, això dels viatges en avió és una cosa ben estranya, obertament antinatural, explícitament agressiva i espantosament veloç. D’A Coruña a Barcelona en poc més de noranta minuts. La comparació amb aquell llunyà viatge en tren esdevé tan desproporcionada que fa trontollar les pròpies bases de la comparativa, allò que la pot fer significativa. Però també és cert que en la rapidesa es perden elements Essentials del bagatge del viatge -he estat a punt de dir que es perden algunes maletes del viatge però m’ha semblat una mica massa de mal gust jugar amb la ruleta de l’atzar que no regala precisament alegries sinó sorpresa i malsdecap i, molt probablement, una bona emprenyada quan descobreixes, davant de la cinta transportadora, que la teva maleta no ha arribat. Però és indiscutible que aquesta petita gàbia tancada, compressionada, reduïda, ràpida i una mica asfixiant no guanya la més mínima comparació amb aquell creuar paisatges de tots colors, estacions desertes quan la nit és espessa, Prats verdíssims amb horris i vaques, ponts, túnels i els xiulets d’un tren que avança sense pressa. Penses en els versos de Gil de Biedma quan parla de l’encant especial –com un espai suspès en el temps, en la vida, en la pròpia biografia- dels viatges en tren de nit i de seguida te n’adones que ben aviat aquests viatges en tren de nit seran un paradís perdut perquè la xarxa imparable de l’AVE –aquest AVE que uneix Madrid amb tots els punts importants d’Espanya- està ofegant.

Si no tens la sort que la son et guanyi, aquests noranta minuts no seran un espai de temps relaxat. No et consideres una persona que viu inscrita en la fòbia a viatjar a la panxa de bestiasses voladores però els sobtats batecs i els canvis depressió que les teves orelles noten massa bé et fan viure els minuts a disgust. Busques més enllà del rum-rum del motor certs records d’aquella primera vegada que vas trepitjar aquesta ciutat. Les matemàtiques són exactes i l’abisme d’anys que s’obre entre aquesta tarda plujosa de desembre tot passejant er la Torre d’Hèrcules i aquella tarda plena de  sol d’un juliol que  ja s’endinsa  en  l’atzur boirós de la distància, et fa conscient que ja de tantes coses fa massa anys. I els paisatges han canviat: els teus i els d’aquesta ciutat. Recordes com la Torre d’Hèrcules , sempre imponent, intentava defensar el seu valor històric però no podia fer de far a una gent que vivia ben a prop seu en condicions de subsistència. Ara tot està ordenat,preparat pel lleure, pel passeig, pel joc. La ciutat és una realitat viva i canviant. Això ho saben perfectament tant Castelao com Cunqueiro que, ben asseguts en els seus respectius bancs de la plaça de l’Humor, segueixen atentament i amb ganes d’una desbordant imaginació l’anar i venir de tot plegat: des dels nens que segueixen jugant per aquesta plaça fins als governants de torn que han fet el que els ha semblat amb la ciutat i amb els diners dels ciutadans.

Aquesta tarda, mentre passejàveu per aquesta ciutat, coneguda fa força anys i descoberta de nou avui,   heu contemplat sense paraules la força brutal d’un mar que no perdona però que tampoc enganya, l’olor de les castanyes torrades, la quietud dels bars després d’una llarga nit de feina, la plaça Maria Pita plena de ninots de Nadal, el carrer on vivia el seguidor del Deportivo que va anar a buscar la mort al Manzanares, una pluja intermitent però que no fa desagradable la passejada, les empanades als aparadors i els anuncis de mariscades a preus raonables. Alguna cosa –no saps ben bé què- comença  a tenir el gust de la nostàlgia. Potser  és la necessària Rosalia que et diu alguna cosa a cau d’orella. Penses en el llibre de Manuel Rivas que fa poc vas comprar i que avui tens més ganes encara de començar a llegir. Com un retrobament, com un pont que uneixi els dos extrems de l’espai que separa aquests noranta minuts de vol. Com una càlida línia de llum que guia, com la Torre d’hèrcules anys enrera, la nostra vida pels camins de les emocions, entre els batecs de les ones massa ferotges quan la marea és alta i més plàcides quan és baixa.

Dos quarts i mig  de dotze. La bestiassa ja vol posar les seves potes de metall damunt la terra plena d’asfalt de l’aeroport de Barcelona. Planeja ja força a poc a poc, com una àguila esperant el moment. I, ara sí, suament, rellisca amb força pel pendent mentre els frens fan amb èxit la seva feina.

Un fantasma recorre els carrers i les places dels pobles i de  les ciutats d’arreu dels Països Catalans: l’obsessió de fer desaparèixer les voreres dels carrers i fer que tot estigui al mateix nivell. Aquesta voluntat que ha fet fortuna en la ment de molts dels responsables municipals –siguin del color polític que siguin-  que aposten per les plataformes úniques –o carrers amb quota zero-  suposadament es potencia , l’espai pels qui anem a peu pels carrers en detriment dels qui van sobre Quatre rodes. Molts dels nostres alcaldes i alcaldesses s’omplen la boca i xopen els discursos amb proclames en defensa Di els qui van a peu, dels pobles i les ciutats per a les persones o altres eslògans que fan sonar aquesta mateixa música.

Aquesta opció –que es va extenent comuna pandèmia- respon a una voluntat legítima i positiva –la de promoure els espais públics per a l’ús dels qui anem a peu- però es fonamenta en dos pressupòsits erronis però profundament arrelats i, encerta manera, de discurs convincent: l’aposta per uns pobles i unes ciutats de les persones es relaciona amb criteris de sostenibilitat i, per altra banda, garanteix l’accessibilitat universal. Si tothom pot entendre, si ho pensem una mica, que fer els carrers d’una manera diferent no aporta necessàriament cap millora en termes energètics ni en hàbits en l’ús de mitjans de transport públics o privats, sembla més difícil explicar que dissenyar uns carrers sense voreres no és ni de bon tros la manera de facilitar la mobilitat a molts grups de ciutadans. D’entrada, és cert, si suprimim les voreres i fem uns carrers en què tot està al mateix nivell, sembla que la cosa queda més transitable, més fàcil, per a totes les persones que van en cadira de rodes o per fer córrer per aquest món els cotxets dels nens petits. Però què passa amb les persones cegues, amb la gent gran que no se n’adona de si es troba al mig del carrer o a la suposada vorera, amb els nens que van a la seva i no tenen consciencia d’un límit clar, d’un final que marca un perill? El Disseny universal, tal i com es practica avui, no és de cap manera veritablement universal.

Si m’ho permeteu, us explico un exemple que és ben senzill i entenedor.  Si aprofiteu el cicle de Nadal –que ja tenim a tocar- per fer una visita a Barcelona, descobrireu que el cèntric i famosíssim Passeig de Gràcia ha Sofert una remodelació. Amb bon criteri, han suprimit unes illetes desastroses que hi havia entre els carrils laterals i els centrals i han fet que les voreres, més ordenades i civilitzades, siguin ben grans i, suposadament, més agradables per a passejar. El problema és que han tingut la brillant idea d’ubicar damunt d’aquesta immensa vorera un carril de servei per a veïns, taxis, bicicletes i tothom que ho necessiti. El fet és que aquest carril no té cap MENA de contrast  amb la resta del paviment de la vorera i, per tant, les persones cegues, la gent gran que no hi veu gaire, els turistes despistats i embadalits amb la bellesa del modernisme, les persones amb deficiència auditiva, etc, etc, no saben si es troben dins el carril i o si per aquest hi circula algun Vehicle massa silenciós que els envesteix per l’esquena. Per què l’alcalde de Barcelona i els seus tècnics han apostat per una  opció que crea molta inseguretat –un perill real- a un grapat de ciutadans? Per què no han fet cap cas de les queixes fonamentades de les entitats de persones amb discapacitat i de tècnics experts en la matèria? Per què parlen d’una ciutat de les persones quan estan fent que moltes persones vagin cada vegada amb més por de ser atropellades per les pròpies voreres? La resposta és tristament senzilla:  els responsables polítics i tècnics  de molts municipis tiren al dret, moguts per prejudicis i idees esteriotipades i no atenen a raons fonamentades. I si algú els plateja una queixa seriosa diuen que bé, que ja ho estudiaran i, si cal, ja ho arreglaran…. Amb els Diners de tots, és clar.

Si voleu conèixer una mica més aquesta problemàtica i donar suport a una campanya de denúncia i de sensibilització,mireu al youtube un vídeo de tres minuts que ha fet l’Associació Catalana per a la Integració del Cec (ACIC) i que porta per títol: “A l’ACIC no ens fa cap gràcia el nou Passeig de Gràcia”. Si us ve de gust, feu-lo córrer perquè molta gent el vegi i,tot prenent consciencia d’un problema puntual però que és molt general, dóna suport i força a una denúncia ben fonamentada.

Perquè la manera de fer política avui encara és, majoritàriament, una manera basada en la imposició, en la falta de rigor, en les decisions estètiques i propagandístiques i, al capdavall, en les modes. Però, curiosament, contra tot allò que seria raonable i esperable, avui els carrers esdevenen un espai més hostil que mai per a molts grups socials. Des d’aquesta perspectiva ben quotidiana, és absolutament necessari que la participació, la corresponsabilitació d’entitats i ciutadans, la responsabilitat i el bon fer entrin a la vida política dels nostres municipis.

El passat diumenge 9 de novembre hem commemorat el vint-i-cinquè aniversari de la caiguda del mur de Berlín. D’una manera apressada, tumultuosa i plena d’emoció, en ben poca estona es va enderrocar el mur que expressava de manera física i simbòlica aquella   divisió del món en blocs que va definir el paisatge  de  la història de la segona meitat del s. XX. Amb aquesta demolició apressada d’un mur de la vergonya –malauradament encara existeixen ben forts alguns altres murs de la vergonya- s’encetava de manera ben clara un nou moment històric, aquest moment nostre.

El mateix 9 de novembre, ben a prop dels llocs on es recordava  el que va ser aquell  mur, centenars de catalans participaven –com en altres indrets del món- en la consulta sobre el futur polític de Catalunya. I tal i com van dir les dues dones que són la veu de les dues entitats que han estructurat, organitzat i canalitzat la força, la il•lusió i la feina d’un poble que vol tocar la seva llibertat, aquest dia també va caure un mur: el mur de la por. El fet que dos milions tres-centes mil persones anessin tranquil•lament i emocionadament a votar allò que consideraven més oportú en una consulta que el nacionalisme radical espanyol –atrinxerat sota la cuirassa de la llei, de la seva llei- considera il•legal, antidemocràtica, absurda o vés a saber què és, senzillament, un fet revolucionari. Una revolució feta de somriures, d’emocions, de ganes de construir, de voluntat d’autodeterminar-se. En definitiva, el desig d’un poble que sense estridències desobeeix una lleig que considera injusta, que l’ofega, que no el deixa ser.

La caiguda del mur de Berlín va obrir la porta a un món, aquest món que ara vivim i que ara construïm, que és en molts aspectes ben diferent del que era  durant l’època marcada per la divisió del món en dos blocs. Des d’aquell simbòlic 9N del 1989 el capitalisme campa com vol i per on vol sense fre i les desigualtats s’han anat fent més profundes. Però també és cert que des d’aleshores s’ha anat construint una manera d’entendre el món com una necessària unitat on la riquesa de la diversitat cultural es valora de manera estretament vinculada amb la garantia d’uns drets bàsics per a tothom. Ja des dels anys 90 una part de la gent que configura la diversitat de pobles del món entén que la seva lluita concreta –perfectament arrelada al seu territori, a la seva proximitat social, cultural o ambiental- està estretament vinculada a una manera global d’entendre que cal treballar per un altre món que és possible. En aquest sentit, totes les experiències d’empoderament, d’autodeterminació, d’autogestió, de radicalitat democràtica han anat teixint i fent forta la consciència que està a les nostres mans la possibilitat de canviar les coses, de denunciar allò que és opressiu i injust, de crear espais nous de llibertat. Sense fantasies ni falses utopies que esdevenen generadores de frustracions, sense creure en l’adveniment d’un nou paradís terrenal, però sí des de la certesa que podem fer moltes coses perquè els canvis siguin reals i efectius.

El fet essencial que evidencia el 9N viscut a Catalunya és que és perfectament possible que una part molt important de la ciutadania decidiexi que, malgrat les prohibicions, vol expressar-se, vol definir a les urnes un fet important per a la nostra vida col•lectiva. I això vol dir que gent de totes les edats i de condicions socials i de posicionaments ideològics diferents troben un punt en comú per unir voluntats i esperances. I és precisament aquesta unitat clara, plural, complexa però al capdavall efectiva que es manifesta d’una manera pacífica i exemplar en les manifestacions multitudinàries i en les urnes del passat diumenge el que posa molt nerviós als portaveus del nacionalisme espanyol radical –ja sigui el front executiu i judicial del PP-Tribunal Constitucional, ja sigui al PSOE –despreciant obertament un procés democràtic- o la d’altres partits que defensen com a punt quasi únic la indissoluble unitat d’Espanya.

Després d’un procés llarg i incert, a voltes obertament confús i amb alguns moments de desorientació, el 9N ha acabat essent una festa, una jornada –una més a la llista, però amb un color especial- d’aquest camí cap a la llibertat. Ara només cal que aquells que tenen la responsabilitat de gestionar aquesta força democràtica tinguin la voluntat i l’encert de fer-ho bé. Quan s’enderroquen els murs de la por, la força d’un poble que lluita per la seva llibertat és sens dubte molt més  gran.

< TORNA A LA PORTADA DEL NÚMERO 959