Els museus d’art contemporani són un espai sens dubte suggerent, estimulant i, com en mols altres àmbits de la vida i de la societat, ple de contradiccions. Potser la primera contradicció s’estableix en l’essència de l’espai: el museu –entès des dels seus orígens en plena Il•lustració comuna institució que té com a finalitat bàsica  la  garantia de la  pervivència de materials diversos que fixin el saber d’avui i de demà- sembla que sigui una mica contradictori  amb la creació de modernitat que, en molts casos, reivindica la seva condició efímera o que, com a mínim,s’enreda amb la necessària vivència radical i trencadora  del present. Però no cal que ens emboliquem en discussions massa ideològiques  o filosòfiques  per trobar contradiccions en la manera de prendre decisions dels museus d’art contemporani –o, per ser rigorosos, en alguns dels grans museus d’aquest sector de l’art. Si em permeteu una referència a l’experiència personal, recordo amb nitidesa com en diversos equipaments d’aquest àmbit han posat seriosos inconvenients –i ho dic així per no dir  directament una prohibició furibunda- perquè les persones cegues puguin tocar certes peces –o algunes peces- de les exposicions –tot tenint en compte que sovint les obres estan fetes de materials perfectament resistents a l’exploració tàctil i, fins i tot,  en alguns casos els responsables deien que quan calia traslladar aquella exposició enviaven “la idea” i no els materials que,molt probablement llençaven als contenidors de reciclatge una vegada tancada l’exposició. En fi, que el conservadorisme salvatge que s’amaga massa sovint darrera l’aparença d’ultramodernitat és força gran. I si allò que es defensa és una expressió artística que, des de perspectives i models estètics i ideològics molt diferents, comparteix el pressupòsit que l’art ha de trencar, fer pensar, revolucionar, esquerdar suposades certeses, dissoldre allò suposadament acceptat com a bo i fer-ne néixer de les seves cendres una nova mirada sobre el món,l’actitud que sovint guia el fer dels responsables d’aquests museus construeix  unes contradiccions evidents  –talment com una nova obra d’art, com una instal•lació que fa girar els colors o la llum en un joc de miralls que, al capdavall, resulta massa enlluernador.

La lamentable polèmica suscitada la setmana passada en relació amb la censura d’una de les peces que s’havia d’exposar en una nova mostra que presentava el MACBA (Museu d’Art contemporani de Barcelona), ens ha deixat, com a mínim, perplexos. Suposo que, després de tot l’enrenou,  tothom ha sentit a parlar d’aquesta història i que tothom haurà vist reproduïda per aquí i per allà l’escultura de l’artista austríaca Ines Doujak que, sota el títol “HC4 Transport”, vol reflexionar sobre el tema de la sobirania, de l’autoritat, i ho fa amb una voluntat explícitament provocadora. Aquesta obra forma part d’una mostra col•lectiva d’artistes que precisament van ser convidats i convocats perquè parlessin del poder, de la sobirania, i de les seves formes de sacralització. La polèmica, però, no ha nascut de la profunda crítica a les formes de poder que, des de diverses formes, arrosseguen una part cada vegada més gran de la població mundial cap a formes de vida que veuen cada vegada més lluny el tren de la realització dels drets humans fonamentals. Malauradament, doncs, la polèmica ha nascut perquè el director del MACBA volia censurar aquesta obra i, davant de la negativa dels comissaris, va ordenar desmuntar tota l’exposició. Finalment, tres dies més tard, sembla que el director s’hi ha repensat i ha decidit obrir la mostra amb l’obra que volia censurar. I el passat dilluns aquest director ha anunciat que plega del càrrec.  La raó de la censura, com és sabut, no és cap altre que la referència que s’hi fa a l’exmonarca espanyol en una situació, diguem-ne, compromesa. Les tisores de la censura –ai la censura, que cantaven fa un grapat d’anys els de La Trinca- han volgut retallar una obra d’art de la mostra de la qual forma part pel simple fet que en aquesta peça es fa referència –si ens ho diuen, perquè si no és així ningú se n’adona- a l’exrei de les Espanyes. Per tant, tot fent honor a la temàtica sobre la qual vol reflexionar la mostra artística, avui encara hi ha formes sacralitzades de poder, d’institucions. Molt encertadament, des de la seva profunda indignació, un dels comissaris de l’exposició ha denunciat que no té cap sentit defensar la llibertat d’expressió del Charlie Hebdo i prohibir una peça perquè en ella s’hi fa referència al monarca espanyol. A Espanya, està clar, la monarquia segueix essent un terreny sagrat i que vigili aquell que s’atreveix a fer servir el nom o la imatge de la monarquia en va, de manera caricaturitzada o carnavalesca. Les conseqüències de la repressió són diferents –no té punt d comparació, és clar,metrallar periodistes perquè fan broma amb Mahoma que prohibir l’exposició d’una peça- però, en el fons, l’esquema ideològic i de poder que hi ha darrera és el mateix. I sembla mentida com el ja  exdirector del MACBA ha actuat amb una fidelitat absoluta a la monarquia espanyola –que molt probablement no tenen massa tendència a gaudir de l’art contemporani- i ha pres unes decisions implacables, incomprensibles i absolutament injustificables. Ens trobem davant d’una decisió de submissió vergonyosa que ha aconseguit que una part molt més gran de la ciutadania hagi conegut aquesta obra i que, encara més, ha posat en qüestió la seva credibilitat com a gestor d’un equipament cultural que defensa amb radicalitat la força de les expressions artístiques més rotundament modernes i, per tant, essencialment transgressores. Potser algun dia aquest director explicarà les raons i les circumstàncies que el van empènyer a prendre aquesta decisió, però sigui com sigui el fet és evidentment greu i molt significatiu. La transició espanyola va deixar com a peces claus la indissoluble unitat de la pàtria i la monarquia com a garantia d’aquesta unitat. No juguem, doncs, ni que sigui de manera artística, amb els valors patris. L’integrisme nacionalista espanyol necessita dels seus referents sagrats i amb aquests no s’hi val a fer bromes o reflexions massa crítiques.

A mi, francament, m’interessa sovint el joc que em plategen alguns artistes contemporanis i m’agrada deixar-me seduir per certes metàfores i certes conceptualitzacions que de vegades caminen per la corda fluixa entre el joc i unes idees que toquen el moll de l’os  de les  reflexions i les  experiències importants per a donar sentit a la vida. Davant de la peça de l’Ines Doujak, ho confesso, no acabo d’entendre què ens vol dir. El joc sexual entre el gos, l’activista boliviana i el suposat ex rei d’Espanya que vomita flors damunt un casc nazi no m’acaba de transmetre una reflexió clara sobre el poder. Potser és precisament la referència a tot l’univers del nazisme el que m’aporta més confusió que reflexió. Sigui com sigui, però, allò que ens evidencia l’actitud censuradora d’un director d’un museu d’art contemporani és tristesa i decepció. Queden massa prejudicis, encara,  per esquerdar, per esmicolar, per  dissoldre.

Si volem analitzar el Grau de fractura social d’una societat determinada podem fixar-nos –sense la voluntat d’establir veritats sociològiques definitives però sí amb les ganes de trobar algunes claus que ens ajudin a entendre realitats-  en els nivells o graus  que es fan evidents en  la relació d’una persona amb l’engranatge de drets de qè pot gaudir i de deures que ha de complir en funció  de qui és , de la seva aparença, del seu cognom, del gruix dels seus comptes bancaris o de les coneixences amb influències que té a l’abast,. No penso en una dimensió estrictament personal de les relacions humanes ni de la lògica influència de la proximitat afectiva, familiar o de qualsevol tipus que genera un matís diferent en el tracte entre persones. Penso, més aviat, en el  Grau d’influència d’aquest tot depèn quan parlem de serveis públics, de necessitats bàsiques, de drets fonamentals. Centrem-nos, per exemple, en el cas de la sanitat.

Un primer exemple ben clar ens el regala la frase lapidària, com una sentència inapel•lable, que tanca la novel•la Amb l’aigua al coll de Petros Márkaris. Si encara no heu descobert aquest interessantíssim escriptor grec  de novel•la policíaca, no deixeu passar més temps i aneu a buscar els seus títols. La novel•la que aquí cito és el primer títol d’una trilogia que parla de la crisi econòmica que pateix Grècia des de l’any 2010. com sempre, el comissari Kostas Jaritos intenta resoldre un seguit d’assassinats que ens ajuden a entendre el paisatge d’un país curiós i fuetejat sense compassió per una crisi que fa pagar en forma d’austeritat salvatge a les classes populars el preu dels beneficis també salvatges de les classes extractives gregues i dels bancs alemanys o francesos. La trama d’aquesta primera entrega de la sèrie sobre la crisi s’articula a propòsit del dopatge i de la desvergonyida actitud dels bancs i dels qui remenen les cireres. Quan, finalment, Kostas Jaritos descobreix el culpable de tot plegat, un home ben situat econòmicament però de salut molt i molt precaritzada, la dona del comissari –ben afectada per la manca de perspectives laborals de la filla, pel sou cada vegada més retallat  del gendre que fa de metge en un hospital públic, pel suïcidi d’un veí que no ha pogut fer front als deutes...- sentencia amb contundència que, digui el que digui la Troika, a Grècia si no tens influències –en la versió castellana en diu un “enchufe”- segurament et pots morir en qualsevol passadís d’urgències. D’aquesta manera, senzilla i clara, s’expliquen moltes coses d’una realitat social i s’evidencia la profunda fractura social que esquerda la societat grega.

Aquest retrat dur i cru d’una realitat –que la gent de Tsiryza té la responsabilitat de començar a capgirar amb urgència- ens fa pensar en la mort del nostre Antoni Gaudí. No fa massa rellegia alguns detalls sobre la seva mort –el 10 de juny de 1926- i l’articulista no tenia cap problema en reconèixer que l’aspecte físic, la pobra vestimenta del ja famosíssim arquitecte i el fet de no portar cap document identificatiu al damunt van tenir com a conseqüència que es donés atenció mèdica a  aquell home atropellat per un tramvia com si d’un rodamón es tractés. L’endemà de l’accident, el mossèn Gil Parés –el mossèn de la Sagrada Família- el va identificar però aleshores ja era massa tard i, malgrat els esforços, ja no hi van ser a temps. Gaudí, doncs, va morir perquè el seu aspecte era de pobre i, per tant, no calia dedicar-li massa atencions. Què hauria passat si, des d’un bon començament, el personal sanitari que el va atendre hagués sabut que aquell home era el genial arquitecte?

A la Barcelona del 1926 o a la d’avui, a la Grècia d’aquests dies o en qualsevol altre punt del món, si constatem que el sistema sanitari no respon de manera igual a una mateixa necessitat d’atenció, ens trobem davant de la certesa de la fractura social. I aquest mateix fet el podem constatar en molts altres àmbits de la vida social. Sens dubte, les polítiques de l’austeritat no han pretès res més que fer fonda aquesta fractura social i, per tant, foragitar d’un sistema de drets més o menys iguals per a tothom un bon grapat de població amb l’objectiu que els qui tenen molt encara puguin tenir més. Parlem seriosament d’austeritat i fem servir aquest noble valor per a determinar una guia de la vida que camini pels viaranys de la responsabilitat, de l’estalvi, del no malbaratament de recursos, de la consciència que allò públic és un bé molt preuat. Però no parlem d’austeritat quan en realitat el que pretenen és fer encara més profunda l’esquerda.

Sigui com sigui, de veritat, no deixeu passar de llarg de les vostres mans les novel•les de Petros Márkaris. Probablement ja us n’he parlat en algun altre moment, però segur que no us en penedireu.

Les eleccions gregues del diumenge passat han posat de nou  aquest país de la Mediterrània –bressol de tantes coses, paisatge mític per exel•lència- al bell mig del centre d’interès polític. Les referències mitològiques, els espais plens d’història,aquelles melodies bellíssimes quet’arrosseguen com unes onades plàcides però intenses cap a la plenitud, les tragèdies clàssiques i les brutalment contemporànies i la força d’una llengua que sembla que s’ahgi d’entendre a la primera però que només hi sabem trobar el gust d’aquells motsque fonamenten moltes de les nostrres etimologies han fet de decorat d’un procés electoral que no ha estat un altre procés electoral, un de nou entre tants. Aquestes eleccions han estat precedides, envoltades ifinalment culminades sota la música  de la  benvinguda i necesaria esperanza.

Ziriza expressa, avui, un alè nou, un impuls  que intenta canviar la força d’una realitat que sembla un destí inevitable. L’impacte brutal de la crisi damunt les classes populars que viuen .-o malviuen- a la Grècia d’avui és sagnant i terribgle. La corrupció com una malaltiaque ja es potpercebre com una metàstasi social, la meitat de la riquesa nacional segrestada en les mans d’un 1 per cent de  la població, els tres milions llargs de ciutadans que no tenen accés a l’atenció sanitària perquè fa més d’un any que estan a l’atur i moltes altres rrealitats que dibuixen el paisatge grec  demanen un gircopernicàde lamanera d’entendre i de fer política. Els resultats electorals  demanen –exigeixen- a Ziriza que sigui valenta i que tiri endavant unes propostes polítiques queafavoreixin les classes populars, que sigui capaç d’aprofundir en els mecanismes democràtixs i que tinguin l’honestedat de saber portar a la pràctica la convicció que la política només té sentit si es fa de baix a dalt i no a l’inrevés. No sé què passarà i no tinc cap oracle a mà per demanar-li-ho. Però la responsabilitat que ha asssumit Ziriza és molt gran perquè tots som conscients que si no són capaços d’avançar cap a un nou model desocietat la decepció que generarà aquest fracàs potdeixar una empremta molt profunda, una ferida que necessitarà molt de temps per a cicatritzar.

Sigui com sigui, Ziriza ja ha aconseguit un triomf molt important: ha guanyat la campanya de la por. I, francament, això no és poca cosa. Des d’aquestes eleccions ja no es pot fer servir com a argument fonamental –potser fins i tot únic- El fantasma de la por, de l’abisme que s’obrirà sota els peus de tota la ciutadania  grega si una opció d’esquerres guanya les eleccions. De trencadissa, de moment, res de res. Cadascun dels actors es va situant en el nou escenari i, de moment, tot seguéis si fa no fa igual.Tots tenim ben clar que alguns mandataris d’aquests que defensen apassionadament la Espanya constitucional  estan sincerament preocupats perquè Ziriza ha guanyat clarament les eleccions i perquè, com ara apuntàvem, de moment no hi ha cpcap MENA de fractura europea ni els grecs han relliscat pel pendent inclinadíssim que els llança cap al fons del pou –si és que ja no hi eren, és clar.

Un altre element que ens alimenta l’esperança és que des d’un bon començament Ziriza ha establert un acord amb un partit situat força lluny dels seus platejametns socials però que, malgrat això, compartiesen una opció clara de rebuig a les polítiques d’austeritat –per a uns, és clar. Aquest gest, aquesta aproximació des de la distància, evidencia que hi ha voluntad d’avançar, de trobar aquells punts en què plantejaments polítics molt allunyatss es poden trobar. Res, doncs, de purismes ideològics i més estètics que reals. Si volem construir alternatives, formes diferents d’entendre la política, cal fer actuacions diferents. Suposo que aquest gest ha sorprès als amics espanyols de Ziriza, Els  Podemos, perquè del seu purisme més estètic que real  -i una mica massa espanyolista- no han entès –o potser el seu espanyolisme més o menys latent no els ho ha permès veure- quin és el procés de confluencia d’opcions ideològiques diferents en el moviment d’alliberament nacional català.

Avui, des d’aquest racó llunyà de la Mediterrània, saludem amb alegria l’esperança que ens arriba de la llunyana i ttan propera Grècia. Que les muses inspirin als responsables polítics i a tot el poble grec i els ajudin a trobar el ritme, les paraules i els  fets justos.

Sens dubte, l’impacte dels assassinats salvatges dels redactors de Charlie Hebdo I la resta de fets i esdeveniments que s’hi relacionen han marcat aquesta arrencada de 2015. No tinc, ni de bon tros, les claus per entendre aquests fets però sí que tinc ganes d’apuntar tres senzilles reflexions que s’inscriuen en plans molt diferents però que a mi m’ajuden a pensar sobre la complexitat de les coses.

En primer lloc, cal aturar-nos a pensar sobre les raons que poden moure a unes persones nascudes a França i que –pel que sembla- el seu coneixement de l’àrab era ben pobre a apuntar-se en un grup que, sota el pretext religiós, anima a matar i/o a matar-se per una idea, per la salvació de vés a saber què, per defensar una justícia que no saben com defensar de veritat. L’adhesió a opcions polítiques, causes religioses o a penyes seguidores d’un equip de futbol –pensem en la batalla entre seguidors de l’Atlético i el Deportivo- que porten a l’ús de la violència com a eina d’expressió de frustracions és un fet present que cal analitzar des d’una perspectiva sociològica i psicològica. I probablement caldria aturar-nos en la dimensió sociològica perquè aquesta ens pot donar claus per entendre perquè uns joves sense futur s’apunten a una suposada veritat absoluta que dóna sentit a la seva trista vida. La responsabilitat sobre la falta de perspectives de realització personal és, sens dubte, una de les raons que empeny moltes persones a buscar refugi o fugida en opcions que els regalen respostes fàcils. Compte, doncs, en totes aquelles opcions polítiques que han definit una França –una Europa- cada vegada més desigual.

Un segon aspecte que crida l’atenció és la configuració harmònica, quasi angelical, de la capçalera de la manifestació de París. Sembla lògic i raonable que tots els caps d’estat d’Europa i d’altres llocs –com Israel- vulguin condemnar l’atemptat en un acte cívic, pacífic, massiu i emotiu. Ara bé, més enllà de la responsabilitat de tots ells a l’hora de construir una Europa –i un món- cada vegada més injust, més desigual, caldria conèixer amb atenció quines connexions tenen els seus respectius països amb països que, des de la riquesa i l’opulència, fomenten els grups integristes islàmics. I també seria interessant saber de quin país eren les armes que els assassins van fer servir –o amb quines armes maten aquí o allà. I encara més,sorprèn que els governants israelians –que no tenen cap problema en donar les ordres per bombardejar escoles o hospitals palestins- defensin ara la pau. Raimon ja ens canta que de vegades la pau té gust de por.

I un tercer element que, per a mi, ja em perdonareu, em fa pensar molt en la gran hipocresia de molts dels nostres governants. Canvio l’angle de reflexió –i no voldria que s’entengués com una menysvaloració de la tragèdia que han patit a l’estat veí. Penso en les declaracions del president Espanyol tot afirmant que era molt important assistir a la manifestació perquè era una manera de defensar els valors de la llibertat. I jo que me n’alegro de veritat perquè, sincerament, després del despreci que ha expressat repetidament –ell com a president del govern i tot el seu partit- en relació amb les grans mobilitzacions en defensa de la llibertat nacional de Catalunya, tenia entès –potser mal entès- que això de les manifestacions no són una eina democràtica sinó que només responen a l’habilitat manipuladora d’uns quants o, senzillament, a pensaments i maneres de fer que s’inspiren en l’època nazi. I, en fi, us he de confessar que el diumenge al vespre, mentre escoltava les informacions sobre les grans mobilitzacions de París i arreu de França, em vaig sorprendre a mi mateix tot aplicant la lògica de l’argumentació del PP: Si a Catalunya participen a les manifestacions de l’11 de setembre un milió i mig de persones d’un total de set milions, a França van ser quasi quatre milions d’un total de més de cinquanta. Per tant, segons la lògica del PP, la immensa majoria de francesos –la majoria silenciosa que diumenge no va sortir als carrers- s’entén que està d’acord amb els atemptats o que són indiferents al fet. Sens dubte, és evident que alguna cosa no funciona en la reflexió i en la lògica del PP quan es tracta de plantejar de veritat expressions democràtiques.

En definitiva, un fet tan terrible com aquest ens obliga a pensar i repensar coses, opcions, raons, estratègies. Seria molt recomanable que els governants francesos i europeus  tinguessin el valor d’anar a l’arrel dels problemes i de no quedar-se en condemnes que sembla que només troben concreció política en la repressió i la violència –directa o estructural. Seria bo que la hipocresia deixés de ser l’expressió habitual de la presa de decisions i els nostres governants comencin a assumir responsabilitats i a abordar els problemes amb rigor. Sí, malauradament sóc molt conscient que aquest pas decisiu, aquest canvi en la manera de fer política, no el faran els qui encapçalaven la marxa parisenca de diumenge. Però hi ha cada dia més i més persones que necessitem aquest canvi amb urgència i sembla que ja hi ha opcions que estan disposades a assumir aquesta responsabilitat.