Durant aquesta ja exhaurida Setmana Santa he tingut la sort d’anar al cine a veure una d’aquelles pel•lícules que no et deixa indiferent i que, a mesura que passen les hores i els dies, van agafant una força especial. Com un llevat que, a mida que reposa, va creixent. La cinta del director Abel Ferrera –diuen que un director d’aquells polèmics, que no deixa indiferent- ha fet sobre els darrers dies de la vida de Pasolini n’és un bon exemple. D’una manera serena, concreta, sense concessions a la filigrana o a allò superflu, els noranta minuts de ritme lent però precís són perfectament suficients per a pintar-nos el fresc de les últimes hores i de la manera d’entendre la vida d’un dels artistes de referència de la segona meitat del segle XX. D’una manera aparentment senzilla s’articulen en un relat perfectament coherent els moments essencials  estrictament biogràfics –el retorn a la casa de la mare després de dies de viatge, els espaguetis esperats d’un amic cuiner, el brutal desenllaç de la seva vida-, els retalls de l’entrevista que li va fer el periodista  F. Colobmo just la tarda abans de morir, les referències a les seves pel•lícules, el paisatge de la ciutat que tant li va servir per pintar una realitat necessàriament polièdrica, l’inici i el final del que havia de ser la seva nova pel•lícula i unes músiques senzillament excel•lents.

La mort violenta, dramàtica, oberta a interpretacions diverses, representa un punt i final prematur i absurd de  la vida d’un artista massa crític, massa personal, que incomodava massa a massa gent. Pasolini entén perfectament que a la vida tot és política, tot està enteranyinat de percepcions i interessos de poder –no només econòmic- i aquest convenciment  l’arrossega a una visió profundament crítica de la societat, una societat que teòricament ha superat el feixisme però que no se n’adona que en moltes de les seves estructures s’hi està arrelant el germen del totalitarisme en forma de pensament únic, de consumisme desaforat, d’interès individual, de discriminació del diferent. Davant d’aquesta situació –que no interessa desemmascarar a tots aquells   que toquen poder des de diverses perspectives, ja sigui l’Església o l’Estat en mans de la democràcia-cristiana o d’un Partit Comunista que ja comença a perfilar el que serà el famós pacte històric- l’intel•lectual ha de posar al servei de la societat les seves idees crítiques a la manera d’un martell que destrueixi tot el que es va definint com a homogeneïtzador, alienador, opressor. I en aquest escenari de revolta l’art hi juga un paper molt essencial, ja sigui a la manera de Brecht –el teatre com a eina de conscienciació social- o ja sigui a la manera de la recerca de la individualitat, d’allò particular, de la manera pròpia de viure. No en va, Pasolini, va escriure bona part de la seva obra poètica en friülès –una llengua de Bolonya, una d’aquelles que els italians acostumen a denominar dialectes- i va viure la seva homosexualitat amb obertura. En definitiva, Pasolini s’inscriu als anys setanta en aquell corrent de pensament de l’esquerra que vol trencar amb els totalitarismes de qualsevol tipus i vol defugir de les preteses solucions utòpiques que acaben legitimant noves formes de poder. L’Escola de Frankfurt, Foucault i, més a l’horitzó, Nietzsche, ressonen en les seves paraules.

La força de la pel•lícula, per a mi, es fa evident en diverses direccions. D’entrada, em desperta un interès per l’artista i per aprofundir en el seu coneixement. En segon lloc, em fa pensar en una època, en una manera d’entendre la vida i la política que em resulta molt familiar, suggerent, propera i necessària per entendre’ns una mica més i millor. En tercer lloc,necessito descobrir i retrobar les cançons que configuren la banda sonora –hi ha tresors, meravelles, que desconeixia, més enllà de la necessària referència a Bach. I, en fi, Pasolini m’ha fet retrobar aquelles sessions imprescindibles a la petita sala d’art i assaig on vam passar bones tardes de diumenge de la ja llunyana adolescència. Era un cine on feien sessions per a les escoles i allà, en sessions escolars o fora d’horari, ja pel nostre compte, ens vam deixar enlluernar per grans obres. De Pasolini recordo haver vist en aquest cinema de Terrassa el Decameró, els Contes de Canterbury i la duríssima Saló o els 120 dies de Sodoma, la seva darrera pel•lícula. El sexe, la religió, la fantasia, l’humor, la brutalitat, el feixisme, la violència sense límits, la innocència, els paradisos perduts, la necessitat de la llibertat i la força de la vida esclataven en aquelles cintes que, com ara m’ha passat amb la pel•lícula que parla d’ell, no et deixaven indiferent.

Gràcies per aquesta pel•lícula. Quin homenatge més esplèndid es pot retre a un artista que parlar d’ell en una pel•lícula que ens commogui, que ens faci pensar, que ens desperti les ganes de saber-ne més i de conèixer-lo millor? L’art és un instrument de revolta, una eina que no ens ha de deixar caure en l’endormiscament ideològic i que ens empeny cap a una manera de sentir, de viure i de veure el món inevitablement i meravellosament personal.

< TORNA A LA PORTADA DEL NÚMERO 979

LA NOVEL•LA CATÒLICA A CATALUNYA

CARLES LLUCH

Novel•la catalana i novel•la catòlica. Sales, Benguerel, Bonet.

Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Barcelona. 2014.

Aquest llibre té el seu origen en la tesi doctoral presentada a la Universitat Autònoma de Barcelona l’11 de desembre de 2009, amb el títol de La novel•la catòlica a Catalunya (1939 – 1968). La hipòtesi de la que parteix l’autor és que en la literatura catalana de postguerra van aparèixer una sèrie de novel•les que estaven influenciades per la tradició europea de novel•la catòlica. Aquest corrent provenia sobretot de França, però també d’Anglaterra i va tindre molta divulgació a Catalunya, primer per les traduccions al castellà i a partir de la segona meitat dels anys seixanta al català.

El primer capítol del llibre porta per títol El concepte de novel•la catòlica on es tracta d’aclarir els dubtes que pot plantejar aquesta denominació. La majoria d’estudis contemporanis sobre la novel•la europea apliquen aquesta etiqueta a una sèrie de destacats escriptors com Georges Bernanos, François Mauriac, Julien Green o Graham Greene. La narrativa de tots ells té referències religioses més o menys explícites.

Les primeres manifestacions de l’anomenada novel•la catòlica sorgeixen en les primeres dos dècades del segle XX i presentaven un posicionament ideològic de reacció front al món modern. Però aquesta visió va canviar amb l’aparició en el període d’entreguerres dels autors abans esmentats. L’obra d’aquests autors va ser un dels camins de renovació de la novel•la europea en aquell període.

Pel que fa a la temàtica en la novel•la catòlica els personatges són col•locats en una situació límit davant de l’existència, han d’elegir entre Déu i la seua absència, entre la realitat física i la transcendència, entre el pecat i la gràcia. Alguns dels temes que es repeteixen amb freqüència són l’adulteri, que es presentat com un pecat amb connotacions transcendents. La crítica al fariseisme. Un altre dels temes recurrents és el del crim, hi han parricidis, assassinats, violacions. De vegades apareix el suïcidi, que situa el personatge davant la situació més extrema: la seua mort. Un altre dels temes és el de la salvació, ja que la redempció del pecador és possible. La salvació és possible mitjançant la conversió. Per últim, és habitual la presència d’un capellà entre els personatges, i ací el seu paper és ben divers.

El segon capítol del llibre comença amb una introducció sobre la presència de la novel•la catòlica a Catalunya. A partir de 1950 comença a sorgir una corrent de cristianisme progressista i renovador que s’enfronta al règim, que crearà un ambient propici per a la difusió de la novel•la catòlica. Però serà sobretot en la part final de la dècada i en el transcurs dels anys 60 que es publicaran tot un seguit de novel•les que es poden enquadrar sota el concepte de novel•la catòlica. Hi ha una sèrie de fets decisius, com la convocatòria del Concili Vaticà II, l’aparició de la revista Serra d’Or, l’impuls que li donen al gènere persones com Joan Triadú, Jordi Maluquer o Maurici Serrahima,  l’aparició de l’editorial Club Editor i la col•lecció “El club dels novel•listes” dirigida per Joan Sales.

El tercer capítol està destinat a estudiar la figura de Joan Sales i analitzar la seua obra més important, i referència del gènere, Incerta glòria. Comença el capítol amb un esbós biogràfic, on ens assabentem de la influència de la guerra en la seua vida, que el porta de la militància en el Partit Comunista en els anys de la República al catolicisme en la postguerra. També de les vicissituds de la publicació d’Incerta glòria i de l’edició en general.

Després es fa un ampli estudi d’Incerta glòria i es conclou que és una de les novel•les catalanes més clarament relacionades amb el corrent de novel•la catòlica, ja que es parteix de l’experiència extrema de la guerra, per a reflexionar sobre el sentit de la vida humana en clau cristiana.

En el capítol següent s’estudia l’obra de Xavier Benguerel, del qual després de fer igualment uns apunts biogràfics, es destaca que el període en què es va dedicar a conrear aquest gènere va de 1955 fins al 1964. A continuació s’estudien les novel•les de l’autor que va escriure en aquest període: El testament, Els fugitius, El viatge, Sóc un assassí, L’intrús i El pobre senyor Font. Les conclusions a les que arriba Carles Lluch després d’aquest estudi, són que les novel•les d’aquest autor representen un estudi psicològic de casos i caràcters i de passions: el ressentiment, el remordiment, el sacrifici, la resignació i l’adulteri. A més va ser l’autor català que va expressar de forma més clara i conscient la seua voluntat d’adhesió al corrent.

El capítol cinquè està dedicat a Blai Bonet, com en els anterior es comença fent una àmplia nota biogràfica de l’autor mallorquí. Després hi ha un estudi de tres de les seues novel•les: El mar, Haceldama i Judas i la primavera. Les conclusions a les que s’arriba són que en aquestes novel•les Blai Bonet se centra sobretot en l’ambivalència del bé i el mal en la relació entre l’home i la transcendència. El mal i el pecat sempre apareixen units a l’experiència traumàtica de la guerra. La temàtica de la novel•la catòlica es reflecteix en els temes que tracta: el sentiment de culpa, la sexualitat entesa com a pecat, el suïcidi i el crim amb un ambigu sentit de redempció, la idea de sacrifici expiatori, la infantesa com a experiència de la gràcia o la denúncia del fariseisme dels cristians aburgesats.

El darrer capítol està dedicat a l’estudi més breu de l’obra d’altres autors inclosos en el corrent de novel•la catòlica com Josep A. Baixeras, Ramon Planes, Josep Mª Espinàs, Miquel Llor i Ramon Folch i Camarasa.

Amb Novel•la catalana i novel•la catòlica, Carles Lluch  ha realitzat un treball extraordinari, molt ben documentat, com es pot observar en la bibliografia que maneja, per a establir de manera ben clara què és la novel•la catòlica i quins són els autors i novel•les que es poden enquadrar dintre d’aquest corrent, un estudi que serà a partir d’ara el punt de referència a l’hora d’estudiar aquests autors.

Els museus d’art contemporani són un espai sens dubte suggerent, estimulant i, com en mols altres àmbits de la vida i de la societat, ple de contradiccions. Potser la primera contradicció s’estableix en l’essència de l’espai: el museu –entès des dels seus orígens en plena Il•lustració comuna institució que té com a finalitat bàsica  la  garantia de la  pervivència de materials diversos que fixin el saber d’avui i de demà- sembla que sigui una mica contradictori  amb la creació de modernitat que, en molts casos, reivindica la seva condició efímera o que, com a mínim,s’enreda amb la necessària vivència radical i trencadora  del present. Però no cal que ens emboliquem en discussions massa ideològiques  o filosòfiques  per trobar contradiccions en la manera de prendre decisions dels museus d’art contemporani –o, per ser rigorosos, en alguns dels grans museus d’aquest sector de l’art. Si em permeteu una referència a l’experiència personal, recordo amb nitidesa com en diversos equipaments d’aquest àmbit han posat seriosos inconvenients –i ho dic així per no dir  directament una prohibició furibunda- perquè les persones cegues puguin tocar certes peces –o algunes peces- de les exposicions –tot tenint en compte que sovint les obres estan fetes de materials perfectament resistents a l’exploració tàctil i, fins i tot,  en alguns casos els responsables deien que quan calia traslladar aquella exposició enviaven “la idea” i no els materials que,molt probablement llençaven als contenidors de reciclatge una vegada tancada l’exposició. En fi, que el conservadorisme salvatge que s’amaga massa sovint darrera l’aparença d’ultramodernitat és força gran. I si allò que es defensa és una expressió artística que, des de perspectives i models estètics i ideològics molt diferents, comparteix el pressupòsit que l’art ha de trencar, fer pensar, revolucionar, esquerdar suposades certeses, dissoldre allò suposadament acceptat com a bo i fer-ne néixer de les seves cendres una nova mirada sobre el món,l’actitud que sovint guia el fer dels responsables d’aquests museus construeix  unes contradiccions evidents  –talment com una nova obra d’art, com una instal•lació que fa girar els colors o la llum en un joc de miralls que, al capdavall, resulta massa enlluernador.

La lamentable polèmica suscitada la setmana passada en relació amb la censura d’una de les peces que s’havia d’exposar en una nova mostra que presentava el MACBA (Museu d’Art contemporani de Barcelona), ens ha deixat, com a mínim, perplexos. Suposo que, després de tot l’enrenou,  tothom ha sentit a parlar d’aquesta història i que tothom haurà vist reproduïda per aquí i per allà l’escultura de l’artista austríaca Ines Doujak que, sota el títol “HC4 Transport”, vol reflexionar sobre el tema de la sobirania, de l’autoritat, i ho fa amb una voluntat explícitament provocadora. Aquesta obra forma part d’una mostra col•lectiva d’artistes que precisament van ser convidats i convocats perquè parlessin del poder, de la sobirania, i de les seves formes de sacralització. La polèmica, però, no ha nascut de la profunda crítica a les formes de poder que, des de diverses formes, arrosseguen una part cada vegada més gran de la població mundial cap a formes de vida que veuen cada vegada més lluny el tren de la realització dels drets humans fonamentals. Malauradament, doncs, la polèmica ha nascut perquè el director del MACBA volia censurar aquesta obra i, davant de la negativa dels comissaris, va ordenar desmuntar tota l’exposició. Finalment, tres dies més tard, sembla que el director s’hi ha repensat i ha decidit obrir la mostra amb l’obra que volia censurar. I el passat dilluns aquest director ha anunciat que plega del càrrec.  La raó de la censura, com és sabut, no és cap altre que la referència que s’hi fa a l’exmonarca espanyol en una situació, diguem-ne, compromesa. Les tisores de la censura –ai la censura, que cantaven fa un grapat d’anys els de La Trinca- han volgut retallar una obra d’art de la mostra de la qual forma part pel simple fet que en aquesta peça es fa referència –si ens ho diuen, perquè si no és així ningú se n’adona- a l’exrei de les Espanyes. Per tant, tot fent honor a la temàtica sobre la qual vol reflexionar la mostra artística, avui encara hi ha formes sacralitzades de poder, d’institucions. Molt encertadament, des de la seva profunda indignació, un dels comissaris de l’exposició ha denunciat que no té cap sentit defensar la llibertat d’expressió del Charlie Hebdo i prohibir una peça perquè en ella s’hi fa referència al monarca espanyol. A Espanya, està clar, la monarquia segueix essent un terreny sagrat i que vigili aquell que s’atreveix a fer servir el nom o la imatge de la monarquia en va, de manera caricaturitzada o carnavalesca. Les conseqüències de la repressió són diferents –no té punt d comparació, és clar,metrallar periodistes perquè fan broma amb Mahoma que prohibir l’exposició d’una peça- però, en el fons, l’esquema ideològic i de poder que hi ha darrera és el mateix. I sembla mentida com el ja  exdirector del MACBA ha actuat amb una fidelitat absoluta a la monarquia espanyola –que molt probablement no tenen massa tendència a gaudir de l’art contemporani- i ha pres unes decisions implacables, incomprensibles i absolutament injustificables. Ens trobem davant d’una decisió de submissió vergonyosa que ha aconseguit que una part molt més gran de la ciutadania hagi conegut aquesta obra i que, encara més, ha posat en qüestió la seva credibilitat com a gestor d’un equipament cultural que defensa amb radicalitat la força de les expressions artístiques més rotundament modernes i, per tant, essencialment transgressores. Potser algun dia aquest director explicarà les raons i les circumstàncies que el van empènyer a prendre aquesta decisió, però sigui com sigui el fet és evidentment greu i molt significatiu. La transició espanyola va deixar com a peces claus la indissoluble unitat de la pàtria i la monarquia com a garantia d’aquesta unitat. No juguem, doncs, ni que sigui de manera artística, amb els valors patris. L’integrisme nacionalista espanyol necessita dels seus referents sagrats i amb aquests no s’hi val a fer bromes o reflexions massa crítiques.

A mi, francament, m’interessa sovint el joc que em plategen alguns artistes contemporanis i m’agrada deixar-me seduir per certes metàfores i certes conceptualitzacions que de vegades caminen per la corda fluixa entre el joc i unes idees que toquen el moll de l’os  de les  reflexions i les  experiències importants per a donar sentit a la vida. Davant de la peça de l’Ines Doujak, ho confesso, no acabo d’entendre què ens vol dir. El joc sexual entre el gos, l’activista boliviana i el suposat ex rei d’Espanya que vomita flors damunt un casc nazi no m’acaba de transmetre una reflexió clara sobre el poder. Potser és precisament la referència a tot l’univers del nazisme el que m’aporta més confusió que reflexió. Sigui com sigui, però, allò que ens evidencia l’actitud censuradora d’un director d’un museu d’art contemporani és tristesa i decepció. Queden massa prejudicis, encara,  per esquerdar, per esmicolar, per  dissoldre.