És divendres. A escassos mil•límetres de la meua retina, un píxel parpelleja passant del color blanc, al negre, al verd poma descolorit i un altre cop al blanc en un cicle infinit. S'acaba de descarregar l'últim número de La Veu. Li comunico al Mòdul d'Intel•ligència Artificial que em dono per assabentat i que pot apagar l'indicador. Em dona l'opció de crear un recordatori per a més endavant. Li dic que no. No sóc un xiqüelo. Tinc prou edat com per reconèixer un acudit en la sèrie Hiroshima 45, Txernòbil 86, Windows 95. No em cal l'ajuda del mòdul per executar una rutina (un ritual, si vols) que porto fent des de ben jove i que s'ha quedat profundament enregistrada en ves a saber quina circumvolució del meu cervell animal.

Acabo la jornada laboral, una activitat alimentosa que sovint em dona disgustos i, de tard en tard, alguna satisfacció. Me'n vaig cap a casa. L'edifici, en detectar la meua presència, dilata la porta d'entrada. Comprovo la bústia. Un acte reflex inútil: fa anys que el correu postal només el fa servir l'Administració de Justícia. M'enfilo cap a l'ascensor. Intento controlar-me. No puc. Dono l'ordre al Sistema Personal de Missatgeria i, abans d'entrar a casa, ja estic fullejant La Veu al visor de les ulleres. Dispositiu de Realitat Augmentada, l'anomena l'omnipresent indústria de l'infoware. Romanços. Són unes ulleres amb projector d'imatges incorporat.

...

+info La Veu en paper

Jaime Gil de Biedma (Barcelona, 1929-1990)  és una de les veus poètiques essencials de la literatura espanyola de la segona meitat del s. XX. Amic de Gabriel Ferrater, companys de viatge pels camins tortuosos i bellíssims de la poesia,Gil de Biedma també fa del temps -de l’inexorable pas del temps- l’esquelet vertebrador d’una poesia que es vol arrelada en l’experiència, en l’experiència estrictament personal o en la vivència  col•lectiva en un temps que, per dir-ho suau, era terriblement gris. I també com el seu amic i company de viatge, l’obra poètica de Gil de Biedma –l’editada en vida amb els afegits pòstums- s’aplega en un volum força prim però que ens regala versos d’una intensitat sorprenent, commovedora, a voltes amarga però sempre plena de vida. El títol del recull ja és tota una declaració: Las personas del verbo. Des del jo, des del tu –amor, amic, pares, desconegut- o des del nosaltres –aquest nosaltres que teixim amistat- la poesia busca amb les paraules –amb el verb que ens defineix com  a espècie que tenim la capacitat i la necessitat de pensar i de parlar- retenir, assaborir, resseguir suament aquellsinstants passats –o presents però que  de seguida seran engolits pel temps- i que ens defineixen, que expliquen allò que som ara en tota la seva complexitat i diversitat. Les idees de l’existencialisme bateguen en el fons i en la forma  dels  versos d’un home que viu amb força -tristesa, decepció, ràbia potser però també amb l’alegria de poder-ho viure- la pròpia decadència, l’inexorable allunyament d’una joventut més o menys mítica però en realitat poc idealitzada.

El temps, doncs, és qui sentencia allò que som. El record, és clar, pren en aquest context poètic una força especial: el record dels espais de la infantesa  i de la distància que pots portem en el nostre viure quotidià, el record de postal d’una nit d’amor a París, el record reconstruït d’haver passejat ja per Montjuïc dins la panxa de la mare aquella primavera del 1929, el record d’haver estat –com a jove d’una generació que havia de sortir de les cendres- una gran esperança que probablement no van saber fer realitat. Uns records –una sentència del temps- que es fan més amargs o tendres quan s’apropen a l’aquí i l’ara. Potser seria bo que cadascú de nosaltres, ara i  aquí, fes com Gil de Biedma en el seu poema  En el nombre de hoy  una sincera declaració d’allò que som, d’allò que és per a nosaltres important.

Com sempre, triar algun poema a manera de petita degustació és difícil. Però he decidit reproduir aquí un sol poema perquè és una mica llarg però és senzillament impressionant. Algú pot explicar millor què és l’amistat?

 

Amistad a lo largo

Pasan lentos los días

y muchas veces estuvimos solos.

Pero luego hay momentos felices

para dejarse ser en amistad.

Mirad:

somos nosotros.

 

Un destino condujo diestramente

las horas, y brotó la compañía.

Llegaban las noches. Al amor de ellas

nosotros encendíamos palabras,

las palabras que luego abandonamos

para subir a más

empezamos a ser los compañeros

que se conocen

por encima de la voz o de la seña.

 

Ahora sí. Pueden alzarse

las gentiles palabras

--esas que ya no dicen cosas--,

flotar ligeramente sobre el aire;

porque estamos nosotros enzarzados

en mundo, sarmentosos

de historia acumulada,

y está la compañía que formamos plena,

frondosa de presencias.

Detrás de cada uno

vela su casa, el campo, la distancia.

 

Pero callad.

Quiero deciros algo.

Sólo quiero deciros que estamos todos juntos.

A veces, al hablar, alguno olvida

su brazo sobre el mío,

y yo aunque esté callado doy las gracias,

porque hay paz en los cuerpos y en nosotros.

Quiero deciros cómo todos trajimos

nuestras vidas aquí, para contarlas.

Largamente, los unos a los otros

en el rincón hablamos, tantos meses!

que no sabemos bien, y en el recuerdo

el júbilo es igual a la tristeza.

Para nosotros el dolor es tierno.

 

Ay el tiempo! Ya todo se comprende.

Gabriel Ferrater (Reus, 1922-Sant Cugat del Vallès, 1972) és, sens dubte,  una de les veus poètiques essencials de la poesia catalana de la segona meitat del s. XX,. Els seus tres  breus, condensats,  esplèndids,imprescindibles i punyents reculls de poemes que va anar publicant durant els anys 60 s’apleguen en el volum les dones i els dies, un títol que ja és per ell mateix una clara i precisa declaració poètica. La poesia de Ferrater, com tota la poesia que té el do de crear una veu personal,busca en el pou de la pròpia experiència quotidiana o en el record d’allò viscut  els fets, les emocions,  les sensacions, les imatges o les paraules que alimenten l’estructura sorprenent  i bellíssima d’un poema, és a dir, d’una obra d’art que ho és precisament perquè sap commoure a la persona que s’hi apropa –ja sigui per primera vegada o, encara millor, quan el retroba en relectures. En aquest sentit, les dones i els dies –el desig, l’amor, el pas del  temps- esdevenen els dos vectors fonamentals que articulen tota l’arquitectura d’una poesia que ens fa sentir els batecs de la vida en el tacte potser imprecís d’uns dits desitjats quan se’ns allunen escales endins d’un metro que fa tremolar les entranyes de la ciutat, en el record d’allò que ens fuig adolescència enllà  i que parla de nosaltres, en els dies de la guerra i en la descoberta de Baudelaire, en els cabells d’aquesta dona que ara voldries resseguir suaument però que només serà potser un vers que podràs escriure, en la llum que entra per les escletxes de la persiana i que fa que la dona estimada tingui encara la pell mig del sol i mig de la lluna, en la ferotge joventut duna Helena que torna de Cadaqués a Barcelona per fer els seus exàmens, en la certesa que la poesia –per exemple la de Josep Carner- pren una vida i una força diferent quan la llegim per una dona o per una altra.

Els dies, el temps, són efectivament un tema essencial de la poesia de Ferrater: la importància del moment –d’això que estem vivint ara, per lleu i imprecís  que sigui, com el tacte suau d’uns dits que es perden,  és experiència potent de vida- i el record clar d’allò que hem viscut –ja sigui en l’adolescència o fa uns instants- fixa les tessel•les  que configuren el mosaic d’allò que som. Però el temps, el pas inexorable del temps, fa créixer al lector la comprensió i l’emoció que ens regala la poesia de Ferrater. Tinc la sensació que aquesta poesia demana al lector una complicitat de certes experiències que només el pas dels anys ens aporta. Per dir-ho d’una manera una mica agosarada, la profunditat d’una poesia condensada en uns poemes força breus esdevenen veritables tresors quan els llegim des d’una certa maduresa existencial. El valor de l’instant –viscut recentment o llunyà en el temps- ens arrossega des de l’anècdota –el fet, el moment, el paisatge- cap a una dimensió més profunda de sensacions que van dibuixant una manera d’entendre i de donar sentit a la vida. Allò aparentment petit,insignificant, quotidià, gens esclatant, ens empeny cap a un univers que batega amb força, cap a unes ganes de viure el desig o el record amb intensitat. En definitiva, com diu en un dels seus poemes, la joventut no ha entès –i per això sovint és massa orgullosa- que el pas del temps ens aboca en reconèixer-nos en l’acceptació i no en la tria –de les circumstàncies, dels amors, de les tendreses.

Aquí us presento una petita mostra d’aquesta poesia. La resta, ja ho hem dit, la trobareu a Les dones i els dies.

 

DITS

Lleugera, s’iniciava

la pluja d’una nit,.

Lleugers, es confiaven

els teus dits entre els meus dits.

Un instant menut d’adéu.

Oh, només per dos dies.

Em somreies a través

del llagrimeig que plovia

damunt  el teu abric de cuir.

Tremolor dels bruscos túnels

per on te’m perds: cor confús,

aquesta nit faig engrunes

amb la traça de record

que tinc als dits. Buits dos dies,

van prémer l’ombra del toc

dels teus dits, quan te’m perdies.

 

POSSEÏT

Sóc més lluny que estimar-te.

Quan els cucs

faran un sopar fred amb el meu cos

trobaran un regust de tu. I ets tu

que indecentment t’has estimat per mi

fins al revolt: saciada de tu,

ara t’exites, te me’n vas darrera

d’un altre cos, i em refuses la pau.

No sóc sinó la mà amb què tu palpeges.

 

 

Si puc

Alguna cosa ha entrat

Dins algun vers que sé

Que podré escriure, i no

Sé quan, ni com, ni què

S’avindrà a dir. Si puc

Te’l duré cap a tu.

Que digui els teus cabells

O l’escata de sol

Que et vibra en aquesta ungla.

Però potser no sempre

Tindré del tot present

El que ara veig en tu.

He sentit el so fosc

d’una cosa que em cau

dins algun pou. quan surti,

he de saber conèixer

que ve d’aquest moment?

Ara just farà una setmana que vaig assebantar-me de dues coses: que el saber sí que ocupe lloc i que sóc un aldeà instruït baix l’olor de sofre i infern de la immersió lingüística; certament ja feia temps que ho pensava degut a la impossibilitat d’entendre res a través del televisor, abans encara teniem Canal 9… Ara, ni això.

I fins ací la broma, vostè em sabrà disculpar lector de La Veu perquè vostè, com jo, de ben segur que es degués sentir com a mínim indignat després d’escoltar les declaracions de la senyora Punset a les Corts ara fa uns dies. Potser, com jo, cregués que no era més que una eixida de to sense trellat que seria rectificada o, possiblement, criticada si la primera premissa no succeïa. Quina va ser la meua -segurament la nostra- sorpresa quan ací a casa nostra, en l’aldea de Benicarló (Aldea d’ací endavant), no sols s’ha defensat, sinó que també s’ha justificat.

...

+info La Veu en paper

Avui, divendres 3 de juliol, enceto una sèrie d’estiu dedicada a alguns dels meus poetes necessaris amb Joan Vinyoli. Just avui  fa  101 anys del naixement d’una de les veus poètiques essencials –i em sembla que massa poc conegudes i encara menys valorades- de la nostra literatura. Joan Vinyoli (1914-1984) neix agombolat com a poeta per la poesia dels dos grans mestres que el fonamenten  –Riba i Rilke- però, ben aviat, anirà dibuixant la seva pròpia veu que parla del temps, de la vida, de la solitud i de la companyia, de la quotidianitat,  sempre  sota  la llum de l’albada o del capvespre com a paisatge  que dóna una música especial a les seves paraules, a les seves imatges poètiques plenes de força.

Jaume Cabré, en el seu darrer llibre les incerteses –un conjunt d’assaigs sobre la literatura i la vida que pel novel•lista  tenen una funció de “purificació” després d’haver estat tants anys capbussat en un univers complexíssim i bellíssim que s’ha materialitzat en la seva novel•la Jo confesso- comenta que l’art de veritat és aquell que, com la religió, ens fa tocar i sentir l’inefable. No en va, en un dels assajos, comenta la seva fascinació per Vinyoli i com va valorar la possibilitat de fer servir un dels seus versos com a títol de la seva anterior novel•la, les veus del Pamano. Finalment, hi consta com a endreça d’una de les parts però forma part de l’univers de tota  la novel•la.  El vers diu, tot parlant de la imatge d’un cementiri alemany de matinada: “Noms ajaguts coberts de flors”. Clar, profund, suggerent.

Senzillament us presento dos poemes que a mi em tenen el cor i l’esperit i tot el que calgui ben robat. El primer també el podeu gaudir amb una exquisida versió cantada de la mà de la Meritxell Gené en el seu esplèndid, tendríssim, imprescindible darrer disc Branques. Si aquests versos us fan sentir alguna cosa especial, no ho dubteu pas: llanceu-vos allegir o a rellegir –la poesia és una eterna redescoberta- a Vinyoli.

 

ORFEU

Sempre de nit, confusament,

cremen els mots, neixen imatges;

maduren cels, aurores, platges,

tot es fa símbol transparent.

Dominaré somnis de vent,

pors de la nit, ones de febre,

amb aquest do: càntic vivent?

Dret en el cor de la tenebra,

sóc esperança, moviment,

Cap a la llum, veu que celebra.

 

CERCLES

Un altre cop vols agitar les aigües

del llac.

Està bé, però pensa

que no serveix de res tirar una sola pedra,

que has d’estar aquí des de la matinada

fins a la posta, des que neix la nit

fins al llevant

-tindràs la companyia

de les estrelles, podràs veure l’ocellassa

de la nit negra covant l’ou de la llum

del dia nou-,

assajant sempre cercles,

per si al cap de molts anys, tota una vida, et sembla

-i mai potser no n’estaràs segur-

que has assolit el cercle convincent.

La Carla, exigent i puntual  amb el ritme de les coses que ha decidit, que ha programat, , compleix amb ganes amb la passejada del migdia. La calor matisada per un aire fresquet no és un obstacle ni un pretext per deixar de complir la seva cita diària amb els carrers i, és clar, amb el mar. La calor que ja parla de l’estiu l’anima a sortir i a sentir-se  plàcida i tranquil•la dins aquest intens mar de sol. Contempla la quietud del mar i la blavor precisa d’aquest cel claríssim i pensa que aquest és el paisatge perfecte per una ànima serena,el decorat més adient per expressar l’esperit apol•lini de  què parla   Nietzsche per definir la bellesa  com a equilibri, harmonia, llum, proporció, síntesi de contraris. Però com passa en totes les coses d’aquesta vida, l’esperit apol•lini té el seu contrari amb el qual s’ha de complementar i harmonitzar perquè així són les coses: l’esperit dionisíac entès com la força, el desig,la disbauxa, el vi, les passions que ens arrosseguen, la lluita, el dolor.

Potser aquest fil de tristesa  que, des de fa uns dies, ella sent córrer pel seu cos és un inici de camí que l’ha de portar per un laberint fins ara  desconegut on la vida li oferirà racons nous, paisatges per encetar, dies amb una claror diferent. Sí, no li agrada reconèixer-ho però és cert: com l’Elionor de Martí i Pol, fa dies que l’omple una estranya sensació de solitud i no sap d’on li vénen aquelles imprecises  ganes de plorar. més enllà o més endins de la línia sempre imprecisa –sempre revoltada- de l’horitzó hi busca la resposta, l’explicació, la gènesi. No hi ha un fet concret que justifiqui aquest fil de tristesa que descabdella a poc a poc, sense estridències, imperceptible a la mirada dels altres –segur que el Pau ni se n’ha adonat. Els fonaments de l’arquitectura de la tristesa són, com és habitual, diversos i que esdevenen forts gràcies a la suma de les seves forces. A manera de catàleg la Carla repassa els diversos fils. El pas inexorable dels anys que l’aboquen a la cinquantena, el fill ja gran que està fent un Erasmus a Milà i que ja va trencant els  lligams, la feina que sempre l’ha apassionada però que darrerament escasseja una mica i potser fins i tot l’avorreix, les rutines tan necessàries i tan definidores de la seva manera de serque potser ara l’ofeguen i, això sí, el sotrac de saber que l’Eva –feia dies, massa dies, que no es veien i es van retrobar en el sopar de “reflexió” de fa un parell de dissabtes, la nit abans de les eleccions- està molt preocupada per la recaiguda en un procés cancerós. En un moment de confessió, d’intimitat, quan estaven les dues soles, l’Eva li va dir que volia viure aquell estiu amb intensitat perquè alguna cosa dins seu li diu que serà l’últim que podrà viure amb certa plenitud.

La Clara s’atura un moment i connecta la música. De vegades li agrada passejar amb música. Els primers compassos calidíssims, lents,com aquest mar d’avui, la deturen. Meritxell Gené canta a Màrius Torres:

 

Dia clar

El cel és tan blau que tot just s’hi afigura

obscur, un ocell.

Fa un dia tan clar com en una pintura

de Breughel el Vell.

Si no estigués trist, res no fóra tan bell.

Senzillament esplèndid el poema i esplèndida la versió feta cançó de la Meritxell Gené. Canviem les terres lleidatanes  de secà del poeta per un paisatge marítim, canviem potser la pintura de Breughel   el Vell per un Sorolla de platja esplendorosa  i ja ho tenim. La clau de tot, de la bellesa i de la vida, ens la regala el poeta en el darrer vers. La bellesa, si realment ens commou, no és perquè ens la regali  l’experiència fascinadora d’un paisatge harmoniós, lluminós, ple d’equilibri i claredat, sinó que aquest paisatge és tan bonic perquè jo me’l miro, el veig, el sento així des de la meva experiència vital. I no és senzillament impressionant –potser per ser tan obvi- que la bellesa de veritat pren tota la seva força, la seva intensitat, la seva pròpia existència,en cadascú de nosaltres que, amb la nostra pròpia manera de mirar i de veure les coses li donem aquesta categoria, aquest valor?    Sí, és veritat, pensa la Carla que sí que és veritat el que diu Màrius Torres perquè  si avui no estigués trista, aquest paisatge no em resultaria tan bell, tan bonic, tan especial i irrepetible com ara em sembla, com ara el veig, com ara el visc.

Seguim amb la campanya però, tranquils, este serà el penúltim número de La Veu signat pel tan aclamat com criticat Elector. Sí, amics i amigues, un sap quan el temps de criticar ha passat, quan cal buscar un nou pseudònim, o una nova revista… Qui sap.

Després de veure publicat l’anterior article em va parèixer molt lleig no haver comentat res d’allò que de veritat fa campanya, allò que un veu i diu: tenen el meu vot. Sí, amigues i amics, parlem  del espots de campanya, de direcció impecable uns, dignes de canal de “teletienda” altres. A continuació, una xicoteta (però sempre rigorosa) sinopsi sobre els espots dels partits que han jugat amb el setè art a Benicarló.

• PSOE: Impecable, basat en “selfies”, mostra una mestra compromesa amb el poble, amb l’aparició estel•lar d’actors de nivell com José Luís Rodríguez Zapatero, sensacional, i Ximo (perruquí) Puig.  **** de 5

Gènere: Biogràfic

• PP: Vistes al mar, segurament perquè des de l’altre sentit es veien massa pedaços d’obra per acabar. Clímax emotiu amb veu en off del protagonista, el candidat talla carxofes mentre un anònim remena una paella… Mundo, potser? Emocionant, apel•la al vot del cor.  *** de 5

Gènere: Drama

...

ELS RESULTATS

Mireu estimats lectors-electors, si per una cosa s’ha destacat aquest aficionat a la crítica fàcil que signa com a Elector ha sigut per la completa imparcialitat a l’hora de valorar tots els prolegòmens i detalls de la frenètica campanya electoral cadufera, la més entretinguda dels últims anys.

Després de fartar-vos amb les rigoroses anàlisis de candidats, cartells i vídeos només queda per analitzar de forma més que seriosa, com sempre, els definitius resultats a les eleccions municipals d’este 2015. Anirem per partits:

•PSOE: 3380 vots, 7 regidors. Que guapa i que bé s'explica esta xica, una gran mestra, sense dubte. Tot i que va néixer a Vinaròs prompte va trobar l’amor en este meravellós poble que ara governarà (si tot acaba com pareix)

...

+info La Veu ben paper