Hi ha intel•lectuals que evidencien que la tesi central de la Il•lustració és, essencialment, errònia. Potser això ens sap força greu i ens costa d’assumir-ne totes les conseqüències però no tenim més remei que afrontar la realitat amb tota la seva cruesa. No és cert, doncs, que el saber, la força del coneixement, ens fa necessàriament i irreversiblement  millors com a persones i contribueix a fer que la societat progressi, és a dir, avanci cap a estadis superiors de justícia, respecte, benestar i tolerància. Félix de Azúa és una veu reconeguda i important dins el panorama filosòfic espanyol i, sens dubte,un escriptor remarcable, amb un estil propi. Jo tinc present la lectura d’alguns dels seus articles i d’una novel•la -Cambio de Bandera (1991)- que em va agradar força. Podem qüestionar el seu suposat posicionament com a home d’esquerres i entendre que es tracta d’una pàtina, d’una pose –estètica en el sentit més trivial de la paraula-, però no podem qüestionar la seva vàlua com a pensador i escriptor.

Si seguíssim pensant que l’ideal de la il•lustració té un bon fonament, podríem acceptar perfectament que Félix de Azúa no defensi el dret a l’autodeterminació dels pobles perquè ell és partidari d’uns estats forts, centralitzats –jacobins- perquè, al capdavall, aquest és un posicionament polític legítim. Ara bé, allò que ja ens resulta evidentment demolidor per l’esperit il•lustrat és que un home culte, un pensador, un home de lletres amb tots els ets i uts, expressi un odi frontal a una llengua i a un país –bé, perdó, per dir-ho a la manera de Félix de Azúa-  una región de España.

Després de viure molts anys a Catalunya, Félix de Azúa ja es va posicionar clarament els anys 2005 i 2006 com a signant dels documents constituents del que ha estat i és avui l’esperit de Ciutadans-Ciudadanos. Aquest partit, d’origen estrictament català, neix amb la idea essencial de defensar la llengua castellana que, segons ells, està amenaçada i perseguida a les escoles, als carrers, als mitjans de comunicació. Des de l’any 2011 –quan va néixer la seva filla- es trasllada a Madrid perquè la nena no hagi de viure en un ambient hostil, ofegador i opressor.

Sorprèn que un home culte, un acabat de nomenar acadèmic de la llengua espanyola, manifesti un odi, un rebuig, quasi una repugnància per una llengua que es parla en una part de la seva estimada pàtria. Quines són les raons, quins són els mecanismes que permeten construir un discurs, una mirada sobre la realitat, una ideologia, que per a moltes persones que vivim a Catalunya ens sembla al•lucinant i absolutament extraterrestre? Com és possible que aquest flamant acadèmic de la llengua espanyola –i tantes i tantes altres persones, de tota condició social i nivell acadèmic- puguin creure de veritat que el castellà és una llengua perseguida? Ja fa temps que em preocupa no trobar resposta a aquest fet. Hi estic rumiant i, de moment, ho deixo aquí. En el proper article intentaré apuntar la meva opinió sobre la qüestió. Si algú de vosaltres, estimats i amables lectors i lectores, em podeu ajudar us ho agrairé de veritat.

En el cas de Félix de Azúa, però, el seu nacionalisme espanyol –ell, com a bon nacionalista espanyol dirà que no n'és pas- és força de llibre perquè el seu odi al català o al basc es relaciona estretament amb la seva defensa de l’exèrcit espanyol com a valor patri i la seva actitud obertament masclista. En el moment que va ser nomenat nou acadèmic –de la mà de Vargas Llosa, que no és un fet purament casual-, el nou acadèmic va criticar ferotgement Ada Colau perquè l’alcaldessa de Barcelona criticava la presència de l’exèrcit espanyol al Saló de l’Ensenyament. El qualificatiu de “pobre mujer” acompanya una afirmació de la poca qualitat intel•lectual de l’alcaldessa. Unes setmanes més tard li ha dedicat aquell famós “hauria de fer de peixatera”. Ada Colau, intel•ligent i serena, sense entrar a debatre amb impresentables, xulos i prepotents, va recomanar als companys i companyes de la Real Academia de la Lengua que li repassin al nouvingut els termes de “masclista” i “classista”.

I, en fi, aquí teniu algunes de les declaracions que “El Periódico” va recollir en la seva edició del 13 de març. Opto, és clar, per la versió en castellà per no esdevenir, també des d’aquestes pàgines, un canalla opressor. Ens queda pendent, doncs, una reflexió més profunda sobre aquest aspecte.

“Yo hablé catalán hasta que esta lengua se convirtió en una imposición legal. A partir de ahí, dejó de existir para mí”.

“La educación en Catalunya consiste en enseñar odio a España y a lo español".

“Es difícil vivir si tienes una cierta ética en Catalunya y el País Vasco porque estás rodeado bien por canallas o bien por gente que simula no ver a los canallas”.

La setmana passada, en una tertúlia radiofònica, reflexionaven sobre el masclisme existent a la nostra societat i, d’una manera molt especial, focalitzaven l’atenció en el tracte que reben per part d’alguns comentaristes suposadament educats i a les xarxes socials  les dones que són molt visibles –pel lloc que ocupen o per la seva implicació en determinades lluites-   a l‘escenari polític. Els comentaris i les reflexions sobre aquesta qüestió arrencaven de l’acte que havien fet el dia anterior les dones de la CUP i de l’esquerra independentista en què, d’una manera ben punyent i clara, enllaçaven els insults masclistes que han rebut darrerament –molt sovint sota el pseudoanonimat que ofereixen les xarxes socials- amb el seu compromís com a lluitadores pels drets socials, nacionals i personals. Si no heu vist i sentit el vídeo a youtube –que us el recomano vivament- aquí copio la transcripció que ha sortit als mitjans  de les breus però clares intervencions de les cinc diputades de la CUP en aquest acte:

“Sóc la Gabriela Serra i sóc vella, lletja i grassa, però vull que se'm jutgi per arribar als 64 anys lluitant incansablement pel manteniment de la vida, per la dignitat de totes les persones i pobles i per la llibertat i la solidaritat amb el conjunt de la humanitat". "Sóc la Mireia Boya i m'han dit 'perra sarnosíssima' per defensar el territori i parlar en occità a les institucions". "Em dic Eulàlia Reguant i sóc retardada, estúpida i tonta per defensar un sistema de salut 100% públic i una educació catalana i de qualitat". "Sóc l' Anna Gabriel i sóc una puta, traïdora, amargada i malfollada, i l'únic que venia a fer era defensar uns Països Catalans lliures, socialistes i feministes". "Sóc la Mireia Vehí i a mi encara no m'ha tocat el rebre, però vull que se'm jutgi per la nostra denúncia de les vulneracions dels drets humans i no per la meva talla de pantalons".

Què us sembla? Aquesta és una mostra estrictament verídica i ben representativa dels “comentaris” que han de sentir moltes dones polítiques  quan algú discrepa dels plantejaments que defensen. Evidentment, aquesta expressió de masclisme i de mala educació no la pateixen només les diputades de la CUP al Parlament de Catalunya sinó que totes les dones que fan política,  sigui del color que sigui, han rebut en algun moment  crítiques a un aspecte del seu cos, de la seva manera de vestir, en fi, de la seva condició de dona quan allò que suposadament pretenia la crítica era qüestionar alguna de les seves idees, dels seus plantejaments polítics, de les seves decisions. L’insult –i sovint l’insult amagat en el pseudoanonimat- no és una pràctica diguem-ne de crítica política que pateixen exclusivament  les dones, està clar, però sí que és cert que les dones reben una càrrega de mala llet que evidencia la seriosa dificultat d’acceptar per part d’una franja -no sé si massa gran de la població- que les dones juguin un paper en condicions d’igualtat amb els homes  en àmbits públics i d’influència com la política o les finances -àmbits de poder que tradicionalment han estat i segueixen essent majoritàriament masculins.

Ara bé, allò que em va fer escoltar encara amb més atenció  les reflexions dels tertulians i tertulianes va ser la referència a l’educació com a eina per a combatre el masclisme. L’escola –deien- ha de ser –i en molts casos és així, certament- un espai de creixement en la igualtat i en el respecte. Però una exdiputada de la CUP que fa ara de tertuliana va apuntar que, si bé és cert que l’educació és una peça clau per poder combatre el masclisme, cal capgirar i superar estructures patriarcals profundes que encara formen part de la nostra societat. El fet és que, efectivament, massa sovint atribuïm a les estructures educatives la responsabilitat de formar unes noves generacions que esdevinguin, d’aquí a uns anys, uns ciutadans i ciutadanes plens de valors positius.

La pregunta esdevé senzilla en la seva formulació però molt complexa pel que fa a les possibles i diverses  respostes: ¿quin paper té l’educació en la transformació d’una societat, en la superació d’estereotips masclistes? Si m’ho permeteu, dedicaré unes “Fronteres” a intentar aclarir-me una mica sobre el paper de l’educació a la nostra societat. Unes reflexions que no pretenen ser res més que uns apunts.

Fa pocs dies vam commemorar l’efemèride de la mort del dictador. La xifra comença a fer una mica de respecte a tots els qui ja tenim memòria directa del fet: 40 anys ben rodons i repicats. Ara bé,  aquesta quantitat d’anys situa el fet històric, per al nostre alumnat d’institut, en una dimensió quasi plistocènica –tot allò que va passar quan els seus pares eren petits, ei, fa una passada d’anys de tot això... Però per aquells que ja tenim una edat el fet concret –la mort del dictador aquella matinada de dijous, el famós anunci amb veu tremolosa: “Españoles, Franco.. ha muerto”,   les llarguíssimes cues  de ciutadans espanyols per donar comiat –afectat o feliç, això ja és en funció de cadascú- al dictador que va ser “Caudillo por la gracia de Dios”.

Però els nostres alumnes, en certa manera, s’equivoquen. És cert que el gruix de les referències a la dictadura de Franco –que va acabar amb la mort natural del propi dictador i no pas per un canvi polític que el foragités del poder- constitueixen l’espai propi dels llibres o documentals de temàtica històrica. Però el que ells no tenen prou present és que una part encara massa essencial de la realitat política de l’Espanya de la segona dècada del s. XXI encara està ben  condicionada per tot allò que va ser l’Espanya franquista i l’Espanya de la transició. La defensa aferrissada que fan la pràctica totalitat dels partits espanyols –amb algunes molt remarcables i valorables excepcions- de la indissoluble unitat de la pàtria espanyola, la pervivència d’una monarquia, l’exaltació militarista, el poder de l’Església catòlica, etc, són alguns aspectes que tenen la seva arrel més profunda en el franquisme i en l’astuta saviesa del règim dictatorial  que va saber inseminar el  règim democràtic posterior d’uns valors i d’unes idees que han continuat vigents –sigui de manera explícita o implícita però ben certa.

Queda lluny, és cert, aquell matí gris i estrany de dijous de novembre que la mare em va enviar al col•legi per veure què passava i que un cop allà vam saber que teníem una setmana de dol –de festa o de vacances? Queda lluny aquell dijous que tenia gust d’incertesa, de cosa estranya, d’una certa alegria continguda en alguns  comentaris, d’un dol que queia damunt un país com un cel de plom. I queden lluny els crits d’amnistia , llibertat i estatut d’autonomia i les primeres manifestacions de l’11 de setembre. Queden lluny en el temps però queden massa a prop en l’arquitectura d’allò que ara som i de tot allò que ara ens toca viure. No em val, doncs, el comentari d’aquella jove guia que ara deu fer deu o dotze anys ens ensenyava Santander i que davant de l’estàtua eqüestre de Franco que hi havia -ignoro si avui encara hi és- al bell mig de la plaça de l’Ajuntament ens va dir: “Que esta estatua esté aquí no responde a un tema político sino que és solo un tema histórico”.

En aquest sentit, considero molt necessari i oportú l’acte que va convocar el mateix 20N l’Òmium Cultural al costat de la presó Model de Barcelona. L’acte va anar entrellaçant declaracions de testimonis que van patir molt directament la repressió, unes intervencions de persones significades en la lluita contra el franquisme i cançons emblemàtiques de la Nova Cançó amb contingut polític cantades per veus de les noves generacions de cantautors catalans. L’objectiu de l’acte era fer memòria del que va representar el franquisme com a règim que practicava la repressió i la tortura com a eina política quotidiana i que cal seguir reivindicant perquè la justícia espanyola d’avui –d’una suposada societat democràtica- condemni els crims del franquisme –el franquisme com a règim criminal- i revoqui totes les sentències de pena de mort que es van promulgar en judicis de fireta perfectament orientats des del poder polític. Realment sembla mentida que cap governant espanyol des de la transició  ençà  hagi tingut el coratge democràtic d’anul•lar, de desligitimar jurídicament,judicis que van tenir com a resultat l’afusellament de lluís Companys –l’únic president democràticament escollit que ha estat afusellat per  un règim dictatorial- o el garrot vil que va acabar amb la vida de Salvador Puig Antich.

Cal, doncs, fer-nos nostre la data del20N no per fer misses en record del dictador o per fer actes d’homenatge –probablement subvencionats des d’algun Ministerio- sinó per seguir denunciant des del carrer tot el que va ser i tot el que malauradament en queda d’aquell règim funest i terrible. No ens podem permetre que els anys esborrin o endolceixin el record d’una dictadura ferotge. Perquè ens cal mantenir viu el record i la ràbia per tots els qui van morir a les mans d’uns assassins vestits de nacionalcatolicisme i de valors patriòtics.  Davant del 20N, com diu la cançó de Joan Isaac dedicada a la memòria de Puig Antich,nosaltres seguirem tenint ben viva la bandera negra al cor.

< TORNA A LA PORTADA DEL NÚMERO 1010

Les coses, no per sabudes o previsibles, deixen de sorprendre’ns. El calendari ha portat, després d’un 9 d’Octubre ben diferent i ple d’aires nous, un 12 d’octubre tan ranci com sempre i –si això és possible- més espanyol que mai. Aquest dia té sempre dues cares de la mateixa moneda: la desfilada militar institucional i les manifestacions de l’espanyolisme més pur i dur als carrers de certes ciutats.

Sé que Espanya no és, ni molt menys, l’únic estat del món que celebra el seu dia patriòtic amb una marxa de tancs, metralladores, avions de matar  i uniformes de tota mena ben engalonats. Certament, hi ha molts estats amb aires  o deliris de grandesa  de regust colonial o  totalitari que treuen amb tota mena de luxe i emoció els homes i els estris que tenen com a missió matar suposats enemics. L’estat francès, Corea del Nord, la Xina i força països llatinoamericans en són bons exemples. I l’estat espanyol s’hi apunta amb entusiasme i amb la cabra legionària com a màxima representació de l’orgull patri. Potser perquè la meva convicció obertament antimilitarista em situa molt lluny de tots els valors ètics i polítics –i fins i tot també podríem dir que estètics- d’aquesta exhibició de nacionalisme, de força, de “pebrots”, que aquests tipus d’acte em generen un rebuig molt frontal. I si hi afegim que en aquest cas el discurs militarista s’entrellaça ben estretament amb un plantejament netament nacionalista espanyol –l’exèrcit com a últim garant de la indissoluble unitat d’Espanya-,  el meu rebuig és –si és possible- encara més profund. Es pot parlar realment de pau, de concòrdia, de llibertats, de democràcia quan allò que es venera i s’exalta és la intel•ligència posada al servei de la mort i de la disciplina entesa com a jerarquia autoritària? Jo, amb franquesa, no ho entenc.

La segona expressió de l’espanyolisme el trobem als carrers en forma de manifestacions o concentracions. A Barcelona, per exemple, són pocs, molts pocs, els qui surten fent brandar banderes espanyoles –i unes quantes amb elements d’això que en diuen preconstitucionals. Evidentment és bo que tothom es manifesti perquè això vol dir que el carrer és important a l’hora de definir i defensar idees polítiques. I també és bo perquè ens permet establir comparacions en coses com el nombre d’assistents a les convocatòries, la manera d’organitzar la posada en escena i, especialment, el to i el contingut dels discursos. En aquest darrer sentit, em sorprèn –bé, en realitat no és veritat que em sorprengui- malauradament- sentir declaracions de capitostos de la Falange, per exemple, fent apologia del terrorisme –quan afirmen que faran servir, com han fet servir en altres ocasions, les armes per defensar Espanya- o quan inciten a la violència –tot demanant que es donin hòsties a la rata (és a dir, al fotoperiodista Jordi Borràs que està especialitzat en el món dels ultres i que constantment l’amenacen). Suposo que el Ministre de l’Interior del govern  espanyol encara està massa commogut i emocionat per l’excitant espectacle militar que va veure pels carrers de Madrid que no li ha permès començar a activar les denúncies d’aquests individus. O potser és que no els vol denunciar perquè pensen una cosa molt i molt similar a la seva?

Les eleccions formalment autonòmiques però realment plebiscitàries del passat 27 de setembre obren un horitzó ple d’emoció no només per a Catalunya sinó, d’una manera o altra, per tot el conjunt dels Països Catalans. Podem fer totes les consideracions, anàlisis, conjectures i valoracions diverses però hi ha una cosa certa i indubtable: quasi dos milions de vots han determinat una contundent majoria absoluta de parlamentaris i parlamentàries independentistes. Mai, fins ara, la certesa de la força dels qui volem superar marcs legals i polítics que considerem opressius no havíem tingut una veu tan clara al Parlament. Evidentment, des de fa anys, els carrers han demostrat que la convicció política que la independència és el camí just i necessari és una convicció amb un suport massiu i impressionant, però mai fins aquest 27S aquesta convicció política havia ocupat de manera obertament majoritària els escons de l’hemicicle del Parc de la Ciutadella. Des d’aquest 27S s’obre, sens dubte, un horitzó emocionant que ens apropa a l’objectiu de la llibertat.

Evidentment el camí no serà fàcil. Cal que les dues forces independentistes que sumen la majoria  tinguin la responsabilitat de prendre les decisions oportunes perquè el camí avanci d’una manera segura cap a l’objectiu. Evidentment, des de l’Estat espanyol intentaran fer –seguiran fent-  mans i mànigues perquè aquest camí es trenqui. La lluita  per guanyar un dret fonamental mai és fàcil ni senzilla. Però ara, més que mai, la força del carrer –expressat en la Via Catalana en totes les seves versions i en el gran acte de desobediència que va ser el 9N-  i la força dels 72 parlamentaris i parlamentàries  han de crear un una sinèrgia que ens doni encara més força per anar fent el camí.

La campanya electoral ha estat l’escenari precís en què les forces unionistes han desplegat la seva passió per Espanya i han demostrat que els arguments de la por –el “corralito”, el “no cobrareu les pensions”, el “us quedareu fora d’Europa”, etc- no han fet forat. Potser han mobilitzat una part de l’electorat unionista però no sembla que massa. El que sí que han demostrat, des del govern espanyol, és que el seu immobilisme els ha portat a un estat de nervis que els ha fet fer el ridícul més lamentable quan han manipulat discursos de portaveus europeus o quan han atiat als bisbes a resar per la unitat sagrada de la pàtria. Però no només ha estat el Partit Popular –tant des del govern com del seu candidat ultradretà i obertament xenòfob  a Catalunya- que han demostrat un argumentari tronat, perillós i molt lluny de la més mínima comprensió –potser és una incomprensió volguda?- de la realitat catalana sinó que tant El PSOE, els Ciudadanos i els Podemos han atiat valors patris a tort i a dret.

Sigui com sigui, és molt curiós constatar ara, amb tot l’escrutini fet, com les valoracions que es fan especialment des de l’òptica madrilenya són realment curioses. Tant els màxims responsables del PP com del PSOE havien negat de totes les maneres possibles que el 27S fossin unes eleccions plebiscitàries. Però vés per on, ara que els independentistes no hem superat el 50% dels vots, tots corren a dir que els independentistes –malgrat que hem guanyat de llarg en vots i escons- hem perdut les eleccions. En què quedem, defensors de la gran Espanya unida? Eren plebiscitàries o no ho eren? I, també, segueixen obstinadament creient i afirmant que tot el procés català és cosa d’una sola persona, d’una mà que ho mou tot, i que es diu Artur Mas.

Sí, com diu l’antonio Baños de la CUP, el que passa és que això d’Espanya –amb totes les seves històries, els seus predicadors i les seves obsessions- fa mandra, molta mandra. I les coses que fan mandra és millor tenir-les lluny si realment volem treballar perquè aquest país –aquests Països nostres- puguin ser lliures per poder decidir el propi destí. Sense mandra i amb totes les contradiccions i dificultats que això comporta. Però el que passa és que tenim ganes  -i som molts i molts els que ho volem- de poder decidir i, pe què no, d’equivocar-nos. Però ho volem fer sense mandra ni sense haver de donar explicacions a qui no ens vol entendre i a qui no ens respecta.

Aquest 27 de setembre ha estat un pas més , un moment decisiu més, d’aquest camí que ens ha de portar a fer realitat el “bon vent i barca nova” que deia l’Ovidi. I ho volem així, senzillament, perquè sí, perquè ho volem.

Deuria ser un divendres d’hivern a la vesprada. Un xiquet benicarlando jugava, solitari, a la pista del casal, quan va xutar la pilota massa fort. L'esfèric va colpejar contra el primer graó d'unes escales interminables... com un divendres d’hivern a la vesprada. El menut va córrer fins allí, llavors tot era urgent, com si algú li esperara per a reprendre el seu fantàstic partit. Quan estava prop de caçar la presa rodona, les mans obertes, va sentir veus a l'altre costat d'una porta. Amb curiositat, va recolzar l'orella contra la xapa. Ara ja no era un davanter del Barça: ara era un espia, James Bond, que no és poc.

Què deien les veus, però?: -"Aquesta vegada els ha picat, crec que hem incomodat a algú"; -"Haurien de ser menys hipòcrites, tanta defensa de la llengua... però ajudes, cap ni una."; -"Som com el Tómbola, que ningú admet seguir-nos però després..."; -"Crec que més aviat som com els documentals de la 2"... Els adults i les seues converses redundants, va pensar l'espia, avorrit. Però de sobte, algú va dir alguna cosa molt greu i tots van callar. Es va fer un silenci curt, però contundent. Van discutir una estona sobre els diners i de quantes revistes es venien en el quiosc, (s'enten que aquesta colla publicava una revista)...

...

+info La Veu en paper

Em resulta una mica estrany escriure aquestes línees, recordo que algú va dir de mi “Xavi és una persona de poques paraules però de molts dibuixos", vos asseguro que va encertar-ho quasi al cent per cent. De totes maneres vos intentaré fer cinc cèntims del que significa per a mi col•laborar amb aquesta revista, amb paraules i no dibuixos. Però abans una mica d'història…

Tenia només 18 anys quan aquests senyors de La Veu em van incorporar a la seua plantilla de col•laboradors. Jo aleshores havia publicat uns còmics molt pretensiosos i apocalíptics en una revista que teníem al insti i els meus professors de valencià, Joan Gregori i Paco del Castillo, em van preguntar si volia col•laborar en una revista local, “Podries dibuixar un còmic setmanal, mitja fulleta només”. Bé, semblava fàcil, i els dibuixants de còmic per alguna cosa comencen. Així que em vaig engrescar i vaig començar.

Tenia un personatge una mica irreverent i malcriat que havia creat per a una d’eixes històries apocalíptiques (en aquell moment la meua influencia més gran era el dibuixant britànic Simon Bisley) i vaig creure convenient usar-lo com a protagonista dels còmics de La Veu. Algú el va batejar amb el nom de Xavi, com el seu creador, però jo sempre he preferit no ficar-li nom. Pot ser amb la idea de que el lector s’identifiqués més amb ell, ja que moltes vegades només sembla un espectador de les coses que passen al poble, amb molta veu crítica però amb poc poder per a canviar res.

Recordo que portava els meus primers còmics, dibuixats amb rotring i retolador permanent, al local de La Veu al casal i que Cristina Garcia o Àlex Gozalbo l’arreplegaven. O directament l'hi donava a l’amo, Xavier Rodriguez, que tan bon punt veia que el temps se’ns tirava a sobre ja tenia el telèfon preparat, “Xavi, aquesta setmana tenim còmic, no?".

Van anar passant els anys i de la tinta xina vam passar a l'ordinador, a retolar les bafarades dels personatges amb lletra "comic sans", i a aplicar efectes amb el photoshop. De totes maneres, encara que l'ordinador m'ho anava ficant més fàcil la vida s'obstinava ficar-m'ho més difícil i després d’uns primers anys amb la meua aportació setmanal, les circumstàncies de la vida i del treball em van portar a fer la col•laboració quinzenal.

Per a mi fer el còmic, cada setmana o quinzenalment, sempre ha intentat ser un exercici de creativitat i d'alliberament. D'alguna manera ha servit per manternir-me connectat a coses que realment haurien d'importar més i separar-me per una estona dels maldecaps i rutina del dia a dia. I si he conseguit arrencar una rialla, o almenys un somriure, a algú estic doblement satisfet. I si ha algú s'ha sentit ofés per algun còmic meu que s'ho faça mirar, que només són quatre ratlles en un paper, home!

El llibre "20 anys de La Veu de Benicarló, 100 còmics de Xavi Burriel"

Arribats a este punt vos anunciem la pròxima edició del llibre "20 anys de La Veu de Benicarló,  100 còmics de Xavi Burriel". On fem un recull dels 100 millors còmics de La Veu de Benicarló acompanyats de 100 portades de la revista que van inspirar cada historieta en concret. El llibre serà totalment autoeditat pels col•laboradors de La Veu i es finançarà mitjançant la plataforma web www.verkami.com. Verkami és una plataforma de micromecenatge en la qual gent anònima aporta uns diners per finançar projectes creatius de qualsevol tipus, ja siguen llibres, còmics, música, etc.

Està previst el llançament del verkami la primera setmana d'octubre, data a partir de la qual qualsevol persona interessada podrà col•laborar com a mecenes del llibre aportant unes quantitats establertes. Per fer-ho només hauran d'entrar a la página web i realitzar el pagament amb tarjeta bancària. En total són 4 quantitats diferents, i a mesura que s'incrementa l'aportació, el mecenes tindrà una recompensa major. Les recompenses seran les següents:

 

Aportant 20 € Rebreu el llibre en paper a casa. Agraïments en les xarxes socials i en la revista de La Veu. Aportant 35 € (fins a un màxim de 15 aportacions) Rebreu el llibre, amb dedicatòria de l'autor i una petita il•lustració a la primera plana... Aportant 50 € (fins a un màxim de 10 aportacions) Llibre en paper, signat per l’autor + una reproducció signada d’una il•lustració de l’autor a triar. Aportant 80 € (fins a un màxim de 5 aportacions) Llibre en paper + una il•lustració o caricatura del mecenes feta per Xavi Burriel completament original.

 

El llibre es publicarà a principis de Desembre i s'enviarà als mecenes juntament amb la resta de les recompenses. Esperem la vostra ajuda per fer realitat la publicació del llibre!!

Moltes gràcies!