Ara fa vint anys el prestige anava vomitant tones de “chapapote” que van ofegar la costa gallega. les onades de mort es van anar escampant i l’impacte va ser ferotge. des del govern espanyol, un indigne alt responsable -que més endavant va ser president- parlava que tot plegat eren només “uns hilillos como de plastilina”. el desastre ecològic, ambiental i econòmic va ser tan gran com la desvergonyida actitud mentidera i manipuladora d’uns governants que -en aquest cas i en molts d’altres- no volen afrontar els problemes i només pretenen minimitzar-los o directament esborrar-los.
Però aquell desastre també va generar una immensa onada de solidaritat, de conscienciació i de denúncia de tots els que trafiquen maldestrament i interessadament amb allò que ens pertany a tots, allò que forma el bé comú. aquell nunca mais va teixir esforços, esperances i certeses i va evidenciar, d’una manera contundent, que davant dels interessos econòmics i polítics dels que desprecien el mar, la gent que hi viu i que en viu, el paisatge i la qualitat de vida de tots plegats,hi ha la força de la gent quan aquesta crea una xarxa que, des de la diversitat de condicions i d’opinions, es trena i es fa immensament resistent.
Vint anys després del desastre del Prestige i de la infame gestió política del fet, recordo aquells dies amb claredat. i per recordar-ho, avui, vint anys després, vull compartir amb vosaltres una bellíssima cançó que el Joan Isaac en va fer. El cantant explica que va llegir un reportatge sobre un ciutadà alemany que vivia a la costa da morte d’una manera molt bàsica, plenament vinculat a la natura d’aquell indret, i que el van trobar mort a la seva petita cabana. mort de tristesa davant de la immensitat del desastre. Aquest home, de nom real o suposat Manfred, no va poder ser salvat per l’onada de solidaritat i consciència i compromís que va omplir els paisatges afectats i les nostres esperances. Pel record d’aquell home que va morir aclaparat pel desastre i per la memòria necessària, aquí teniu aquesta cançó que el Joan Isaac va estrenar en uns memorables concerts al teatre nacional de Catalunya per celebrar els seus 50 anys de vida i que després va incloure al seu disc de profundis el 2006, molt ben acompanyat d’una delicada Ana Belén cantant en català. perquè les cançons són com intenses onades que ens fan bategar i ens permeten rebrotar del “chapapote” -d’aquest que el Prestige va vomitar violentament ara fa vint anys i de tants altres “chapapotes” que ens volen ofegar-i perquè ens permeten brindar per la vida i per tots els nunca mais tan necessaris.
MANFRED
Novembre obria els seus braços
i tu nu, com cada matí,
cercaves per entre les roques
el rastre del teu paradís.
On són els ocells d'ales blanques,
on és la salvatge remor,
on és la memòria marina
de escuma i elisi del nord.
I mut contemplant la tragèdia
recordes quan vares fugir
d'aquella Alemanya boirosa
on res no tenia sentit.
Però Manfred què li han fet al mar?
que l'aigua s'ha tenyit de mort,
que arriben a la platja onades de vergonya
que ho embruten tot.
Però Manfredi què li han fet al mar?
que t'han a travessat el cor
amb llances de misèria
l'atlàntica bellesa que ho inundava tot.
Novembre obria els seus braços
i tu nu, com cada matí,
cercaves per entre les roques
el rastre del teu paradís.
Però qui ha estat capaç de robar-te
un somni de mar infinit,
la vida banyant-se a la platja
i el crit abissal dels dofins.
I diuen les bruixes marines
que et veuen badar pels esculls,
una ombra en tenebres, vestit de nuesa
i mar de tristesa als teus ulls.
