En tots els instituts hi ha els espais reservats per a aquell alumnat que, per diverses raons, supera la línia vermella d’allò que es considera una actitud tolerable en la dinàmica de les classes. La definició d’aquesta línia vermella i els criteris que determinen quan i de quina manera inacceptable es supera són temes complicats que demanen un espai massa gran per poder ser tractats aquí. Però  el fet evident és que tot institut té un  espai –una aula, unes cadires a prop de la sala de professors o dels despatxos de direcció o en qualsevol altre indret del centre educatiu- que acull a tots aquells nois i noies que han estat convidats a deixar la classe perquè aquesta pugui seguir tirant endavant.

Ahir vaig passar una bona estona amb dos nois que havien estat convidats a sortir de classe i que mataven els minuts d’aïllament fent veure que feien els  deures. Els dos nois són alumnes nous al centre: un ha començat 1er d’ESO i l’altre 1er de Batxillerat. El més petit no era la primera vegada que en aquest curs havia visitat l’aula d’expulsats. Les raons de la seva sortida de classe eren confoses però sens dubte hi havia dues idees clares: ell no era responsable del que havia passat i el professor li té mania.  Fins aquí tot responia a un esquema habitual. El cas de l'altre noi era una mica més estrany: no és habitual –malgrat que no sigui infreqüent- que un alumne de Batxillerat sigui convidat a sortir de classe. La raó que justificava el fet també era confosa –i això sí que és habitual- però sens dubte, segons el seu parer, rotundament injusta i equivocada. Mentre el més jovenet anava fent –sense un entusiasme desbordant, és cert, però anava fent- la feina que el professor li havia indicat,l’alumne de Batxillerat em va preguntar per les característiques d’una feineta que els havia encomanat i que m’havien de presentar el proper dia de classe. I així, sense adonar-nos-en, ens vam posar a parlar del “big bang” i de si aquesta teoria científica sobre l’origen de l’univers està suficientment fonamentada i si realment és suficient per explicar com és possible que d’una explosió inicial n’hagi sorgit tot un immensíssim univers. El noi, un estudiant que a classe no s’havia atrevit a comentar les seves idees en veu alta, es mostrava com un veritable interessat en aquests temes i es notava que es movia entre la força d’una teoria avalada per la ciència i el pes d’una explicació que recorre a un Déu creador per donar una pàtina de seguretat, de determinisme, a tot plegat. I de sobte, el noi més jovenet s’apunta a la conversa i demostra uns coneixements interessants sobre el tema des d’una evident perspectiva marcadament creacionista.

Durant una bona estona repassem, des de la perplexitat i la sorpresa, els enigmes que defineixen la immensitat de l’univers i la màgia de la vida al nostre planeta. I l’alumne de Batxillerat que ha estat convidat a anar a la sala d’expulsats em diu –i sembla sincer quan ho diu- que des que parlem a la classe de filosofia de coses que semblen una mica estranyes –l’origen de l’univers, el sentit de la vida, el destí, si tenim ànima o no, la bellesa, la justícia, etc-      es descobreix a si mateix pensant-hi quan està a casa, quan va pel carrer. Em diu que fins aleshores no s’havia plantejat mai coses d’aquestes però que ara sí que ho fa perquè creu que són interessants i  importants per a la seva pròpia vida. Sona el timbre terrible, eixordador i l’hora s’acaba. Ens acomiadem i tanco la porta tot pensant que és curiós que en  una situació anòmala –una aula de castigats-  es creï l’espai adient per parlar de coses interessants. I aquesta idea m’obre uns interrogants importants –encara que no tinguin la dimensió que tenen les preguntes sobre l’origen de l’univers, el sentit de la vida o la justícia-   sobre la importància d’una disciplina sovint menysvalorada com la filosofia i sobre les dinàmiques que marquen la nostra pràctica docent. Espero poder seguir parlant de coses interessants amb aquests dos nois però que sigui en un altre espai i no en una aula de castigats.