No volia tancar aquesta petita antologia estiuenca  de veus que per a mi tenen un valor ben  especial sense parlar d’un dels cantautors essencials –i no sé si suficientment conegut i valorat- de la cançó d’autor d’aquest país, d’aquests països nostres. Joan Isaac neix com a cantautor a meitats dels anys setanta com un dels joves més joves de la Nova Cançó i, en aquella primera etapa de la seva trajectòria artística, va editar quatre discos de gran nivell i amb moltes cançons realment impressionants. Després, ja en la dècada dels vuitanta, la seva veu va desaparèixer dels escenaris -amb algunes puntuals excepcions- i no va tornar a actuar i a enregistrar cançons fins el 1998. Podríem dir que va ser una de les tantes víctimes de la política cultural dels primers governs de Jordi Pujol que es va concretar en una voluntat manifesta de marginalitzar tant com fos possible aquelles expressions culturals -certa cançó d’autor, cert teatre compromès amb el país i amb els corrents més innovadors, cert cinema que volia crear teixit i referències, etc.- que no coincidien amb els criteris dels qui remenaven les cireres i que volien crear un país culturalment massa petit però ben controlat. També és cert que ara sabem que el senyor Jordi Pujol, a més a més de construir un país força sectari i precaritzat culturalment  en benefici del seu poder uniformitzador, també tenia altres interessos –més secrets- a Andorra i a Suïssa.

Amb Joan Isaac ens trobem, doncs, amb un grapat de cançons –pròpies o versionades per ell al català- que marquen èpoques, moments, paisatges personals. En definitiva, un grapat de joies que ens fem nostres i que ens vessen de les mans. Espero, amb ganes, les noves cançons que, no sé ben bé quan, ens obriran nous horitzons.Des del seu retorn a la primera línia de la cançó d’autor, amb tota la força i intensitat d’allò que significa això, Joan Isaac ens ha anat regalant noves i  belles cançons. Fer-ne una llista seria massa llarg i pesat. Em sembla més adient que tothom  que  tingui una punta de curiositat s’endinsi en la seva obra i hi pugui descobrir aquelles cançons que molt probablement entraran a formar part del seu repertori particular. Sigui com sigui, no puc deixar de citar a la cançó més coneguda de Joan Isaac, A Margalida, un autèntic himne contra la pena de mort i en defensa de la llibertat en totes les seves expressions –bandera negra al cor- i, també de la seva primera època, cançons com Viure, Després d’aquest cafè, Records d’un vençut o Barcelona ciutat grisa són peces que caldria que formessin part de qualsevol antologia de la cançó d’autor. De la seva segona etapa després del llarg silenci, m’agrada citar algunes de les cançons que dedica a les seves filles –des d’aquell tendríssim Nocturn per a dues dones fins el Sé d’un lloc, a peces com Benvinguda malenconia –que repassa la necessitat de la tristesa com a element creador- fins a Mar i gràcia, un autèntic cant d’amor a Andalusia. Insisteixo en el fet que la llista de cançons que commouen, que fan pensar, que emocionen és massa llarga per fer-ne el llistat i que cal que cadascú s’hi endinsi per obrir les portes que més l’atreguin.Però Joan Isaac, com a autèntic cantautor que sap que la seva feina no es concreta només a fer bones cançons, ha entès de manera clara que la fortalesa de la nostra cançó també depèn del fet que estigui ben connectada, ben inserida, amb altres tradicions de cançó d’autor. En aquest sentit, no només ha volgut cantar sempre que ha pogut fora dels Països Catalans sinó que ha fet un autèntic esforç per portar a la nostra llengua cançons de referència en altres àmbits. Un moment clau de la seva voluntat de fer-nos conèixer altres cançons, altres veus, en la nostra llengua es va concretar en l’edició del disc Joies robades l’any 2002. En aquest treball, a més a més de versionar en català a l’Aute –al qual li dedicarà, més endavant, tot un disc-, al Sabina, al Pedro Guerra  o al Serrat,ens apropa en català a Brel, ens fa gaudir d’un Silvio Rodríguez cantant al seu unicorn blau  en català i ens ensenya veus tan interessants com els italians Paolo Conte i Roberto Vechioni o el mexicà Alejandro Filio. Cantants i cançons que, en alguns casos, el van acompanyar en directe als concerts fets al Teatre Nacional el març del 2004. La cançó Les cartes d’amor de Roberto Vechioni,  per exemple, és una autèntica joia sobre l’univers de Fernando Pessoa.