La setmana passada, en una tertúlia radiofònica, reflexionaven sobre el masclisme existent a la nostra societat i, d’una manera molt especial, focalitzaven l’atenció en el tracte que reben per part d’alguns comentaristes suposadament educats i a les xarxes socials  les dones que són molt visibles –pel lloc que ocupen o per la seva implicació en determinades lluites-   a l‘escenari polític. Els comentaris i les reflexions sobre aquesta qüestió arrencaven de l’acte que havien fet el dia anterior les dones de la CUP i de l’esquerra independentista en què, d’una manera ben punyent i clara, enllaçaven els insults masclistes que han rebut darrerament –molt sovint sota el pseudoanonimat que ofereixen les xarxes socials- amb el seu compromís com a lluitadores pels drets socials, nacionals i personals. Si no heu vist i sentit el vídeo a youtube –que us el recomano vivament- aquí copio la transcripció que ha sortit als mitjans  de les breus però clares intervencions de les cinc diputades de la CUP en aquest acte:

“Sóc la Gabriela Serra i sóc vella, lletja i grassa, però vull que se'm jutgi per arribar als 64 anys lluitant incansablement pel manteniment de la vida, per la dignitat de totes les persones i pobles i per la llibertat i la solidaritat amb el conjunt de la humanitat". "Sóc la Mireia Boya i m'han dit 'perra sarnosíssima' per defensar el territori i parlar en occità a les institucions". "Em dic Eulàlia Reguant i sóc retardada, estúpida i tonta per defensar un sistema de salut 100% públic i una educació catalana i de qualitat". "Sóc l' Anna Gabriel i sóc una puta, traïdora, amargada i malfollada, i l'únic que venia a fer era defensar uns Països Catalans lliures, socialistes i feministes". "Sóc la Mireia Vehí i a mi encara no m'ha tocat el rebre, però vull que se'm jutgi per la nostra denúncia de les vulneracions dels drets humans i no per la meva talla de pantalons".

Què us sembla? Aquesta és una mostra estrictament verídica i ben representativa dels “comentaris” que han de sentir moltes dones polítiques  quan algú discrepa dels plantejaments que defensen. Evidentment, aquesta expressió de masclisme i de mala educació no la pateixen només les diputades de la CUP al Parlament de Catalunya sinó que totes les dones que fan política,  sigui del color que sigui, han rebut en algun moment  crítiques a un aspecte del seu cos, de la seva manera de vestir, en fi, de la seva condició de dona quan allò que suposadament pretenia la crítica era qüestionar alguna de les seves idees, dels seus plantejaments polítics, de les seves decisions. L’insult –i sovint l’insult amagat en el pseudoanonimat- no és una pràctica diguem-ne de crítica política que pateixen exclusivament  les dones, està clar, però sí que és cert que les dones reben una càrrega de mala llet que evidencia la seriosa dificultat d’acceptar per part d’una franja -no sé si massa gran de la població- que les dones juguin un paper en condicions d’igualtat amb els homes  en àmbits públics i d’influència com la política o les finances -àmbits de poder que tradicionalment han estat i segueixen essent majoritàriament masculins.

Ara bé, allò que em va fer escoltar encara amb més atenció  les reflexions dels tertulians i tertulianes va ser la referència a l’educació com a eina per a combatre el masclisme. L’escola –deien- ha de ser –i en molts casos és així, certament- un espai de creixement en la igualtat i en el respecte. Però una exdiputada de la CUP que fa ara de tertuliana va apuntar que, si bé és cert que l’educació és una peça clau per poder combatre el masclisme, cal capgirar i superar estructures patriarcals profundes que encara formen part de la nostra societat. El fet és que, efectivament, massa sovint atribuïm a les estructures educatives la responsabilitat de formar unes noves generacions que esdevinguin, d’aquí a uns anys, uns ciutadans i ciutadanes plens de valors positius.

La pregunta esdevé senzilla en la seva formulació però molt complexa pel que fa a les possibles i diverses  respostes: ¿quin paper té l’educació en la transformació d’una societat, en la superació d’estereotips masclistes? Si m’ho permeteu, dedicaré unes “Fronteres” a intentar aclarir-me una mica sobre el paper de l’educació a la nostra societat. Unes reflexions que no pretenen ser res més que uns apunts.