TEXT: JOAN HERAS
Ara fa cent anys, quan s’estrenava l’estiu del 1924, m’imagino a un poeta molt malalt contemplant la lluna -no sé si plena, en quart creixent o, com ell, ja minvant- d’un solstici d’estiu que tenia tots els colors de la vida i de la mort. Penso en el poeta, en Joan Salvat -Papasseit, probablement ja en la seva casa del carrer de l’Argenteria de Barcelona, resseguint els batecs de la vida que havia estimat tant i escrivint els poemes del seu darrer recull -óssa menor- que es van publicar pòstumament, uns mesos més enllà d’aquell 7 d’agost en què la misenyora Mort se’l va endur de bracet ben a contracor i no li va permetre agafar ni tan sols la seva ploma que, abans d’escriure els seus versos, sempre xopava en el seu cor.
Penso en les fogueres que en molts indrets d’aquest país nostre -un país fet de països- han donat la benvinguda a aquest estiu i una idea creix entre les flames: seria bonic fer un cal·ligrama que porti com a títol Foguera i que les paraules que van dibuixant les flames que configuren el poema visual parlin de les diverses vessants de la seva vida, del seu compromís social i polític, del seu desig de viure, de la força de l’amor. Les fogueres de la nit de sant Joan, com la poesia de Salvat, volen celebrar l’estiu fent perviure encara la força del dia -la vida, l’acció- dins la nit -el repòs, el silenci, la calma. I el gran Heràclit -anomenat l’obscur- des dels orígens de la nostra filosofia a la Grècia clàssica, ens parla del foc com a símbol del logos, d’allò que explica l’essència de la realitat perquè és alhora un de sol i diferent en cada moment, perquè és unitat dins el canvi constant. No creieu, doncs, que seria bonic fer un cal·ligrama que vagi dibuixant les flames més altes amb les paraules més enceses que siguin un cant a l’amor que m’ha donat l’amiga, la meva amiga com un vaixell blanc, l’amiga amada que alimenta el desig amb tota la dolçor de la rosa als llavis que demana un bes i un altre? I aquestes flames que es barregen també amb la necessitat de la unió per fer un món més just? I m’imagino a la part baixa del poema unes brases que alimenten la foguera: el motor del vitalisme nietzscheà que s’escampa arreu per les ones hertzianes i per l’estesa de pals del telègraf i pel batec del mar -l’horitzó per on es perden vaixells batejats amb el nom de l’amada i que s’emporten homes ferits d’amor, el mar que va veure morir el pare del poeta, el mar que acompanya amb el seu batec el passeig vora la seva riba dels dos amants que es donen la mà, el port i les llargues nits humides i fredes mentre guardava fusta als seus molls.
Penso que el cal·ligrama de la foguera també ha de parlar del respecte pels oficis -el fuster, el manyà, el paleta....-, dels ulls de la noia del tram que no ha pogut descobrir perquè ella està plenament inclinada damunt el llibre, de tots els petits grans tresors de la vida quotidiana que enyora perquè ara està al llit malalt, de la lluna plena que acarona els amants que s’estimen aquest vespre d’estiu o que acompanya els carros i el grup d’homes cantant que creuen la freda nit de Nadal i del perfum de colors que ha envaït a la Margot mentre es vesteix de pressa.
I penso en un cal·ligrama que pugui expressar l’essència d’aquesta meravellosa declaració de l’amor com el gran foc de la nostra vida finita:
Si en saps el pler no estalviïs el bes
que el goig d’amar no comporta mesura.
Deixa’t besar, i tu besa després
que és sempre als llavis que l’amor perdura.
No besis, no, com l’esclau i el creient,
mes com vianant a la font regalada;
deixa’t besar -sacrifici fervent-
com més roent més fidel la besada.
¿Què hauries fet si mories abans
sense altre fruit que l’oreig en ta galta?
Deixa’t besar, i en el pit, a les mans,
amant o amada -la copa ben alta.
Quan besis, beu, curi el veire el temor:
besa en el coll, la més bella contrada.
Deixa’t besar
i si et quedava enyor
besa de nou, que la vida és comptada.
Penso que seria bonic escriure aquest cal·ligrama de la foguera però sé que jo no el sé fer. Però només la idea ja em val per brindar per tu, amb la copa ben alta, estimat i sempre ben present Joan Salvat.
