Seria per l’hora que hi vaig pujar o perquè ara vaig més pel món mirant i escoltant i no me n’havia adonat fins ara, però a l’ermita de Sant Gregori dimarts passat vaig notar l’absència de xiquets. Xiquets vull dir personetes d’aquella edat ja mig estupideta en què les criatures estudien entre sisé de primària i segon d’ESO. No em va banyar ningú, ni cap colleta s’acaçava ni amb pilotetes ni amb llença-granades d’aigua. Inaudit. Els venedors de tan esgarrifosos arreus trobo que van fer poc de negoci, m’agradaria saber quantes pistoles menys es van venent cada any. Primer vaig pensar que si seria alguna cosa d’abduccions, com si estiguera enmig d’una pel·lícula de temor de Narciso Ibáñez Serrador i que en qualsevol moment, de darrere dels ametlers sortirien tots com a zombis i ens empaitarien, com lo senyor Ramon a les criades, i ens xoparien de dalt abaix amb qualsevol producte aparentment innocu però mortífer.

 

M’hi vaig capficar. Tots sabem que el 9 de maig és el dia de Benicarló a Port-Aventura, a la Salera i al Corte Inglés del carrer de Colom de València. Però no, no pot ser, no en són tants que se’n van del poble en un dia com aquest. La possibilitat que s’hagueren quedat a casa estudiant ni se’m va passar pel cap, les prioritats són les prioritats i l’activitat acadèmica no sol ser una preferència tret d’excepcions estranyes. De seguida però ho vaig comprendre tot en alçar el cap i vore com unes xiqüeles, amb lo seu cel·lular que diria el papa Francesc, es feien fotos de postureig davant la peanya del sant. Clar, estan, efectivament, tots los xiquets a casa. Per diferents motius que tots tenen a vore amb l’ús del telèfon mòbil. Seguríssim. Alguns es degueren quedar fins a tal i quina hora mirant sèries de nètflix o qualsevol plataforma, uns altres van allargar la nit jugant partides de la plei en xarxa amb companys, un grapat més xatejant amb els amigatxos i dient pocs-sucades..., i així, fins les tantes de la matinada i a vore qui els fa alçar per anar a peu i solejar-se allà dalt. Si tenen lo món a les mans!

 

Les xiquetes aquelles de davant lo sant en un momentet es van fer més de trenta de retratos. Ara un selfi mirant la imatge amb cara d’embadalides, ara fent un coret amb les mans, alçant lo dit polze, ara com si foren un xèrif del lejano oeste... Tot un buc s’hagueren pogut omplir o (segurament) fer una instahistòria eterna! I au, a la recerca del laic perdut dels que s’han quedat a casa amb lo seu aparell controlant-ho tot a través de les xarxes. Quan jo tenia la seua edat això de les fotos no era una cosa tan senzilla, no. El fotògraf s’havia d’apuntalar abans de disparar, perquè els rodets eren cars i fins que no s’acabara no es duien a revelar i podia passar perfectament un mes perquè tingueres un record d’un dia assenyalat.

 

Per què deu ser que hi ha tanta gent que li agrada que la vegen? A mi m’agradaria poder-me prendre algun beuratge que em permetera desparéixer de les fotos i de molts llocs de la rutina diària. Que a vosté no li ha passat mai pel cap voler fer-se invisible?

 

LA VEU DE BENICARLÓ | NÚM. 1382 | 11 DE MAIG DE 2023