(Mariano Rajoy Brey, brillant filòsof de les coses mundanes i que és tan llest que encara no sap qui pot ser M. Rajoy)
Em vaig emocionar molt en assabentar-me, per les xarxes socials, de la gran notícia que es va produir la setmana passada. Tants anys d’espera han pagat la pena. Ha segut com una travessia enmig del desert, aguantant els improperis i imprecacions de la gent. Una lluita sorda però sentida, dolorosa però gratificant, punyent però gustosa, amarga però saborosa. Sí, amics lectors fidels d’aquest desficaci de pàgina: ho hem aconseguit! Per tal de fer-ho més solemne, tot plegat es va ratificar a un ple de l’ajuntament al que tots els grups amb representació municipal van votar a favor. Tots, sense fissures -com diu l’Oriamendi, “todos juntos en unión”- es van adonar que una passa com aquesta s’havia de produir. En aquest punt els he de dir que estic especialment agraït pel seu vot als regidors de Compromís, que de seguida van captar la importància d’allò que s’anava a aprovar al ple i que tot seguit els contaré fil per randa.
Sí, lo nostre cor palpita amb més energia, amb més sentiment i amb més benicarlandisme des de que es va confirmar la notícia que, no per esperada ha causat menys eufòria. Per fi, l’any que ve, el dia 18 de març, serà festa local. Ara mateix no pot haver cap benicarlando que no sentiga , al seu interior, un goig indescriptible i una joia desbordant. Portat per tan gran satisfacció, podria estar escrivint dies i dies al respecte. Però resumiré els motius en dos, per a no fer-ho tan llarg.
....
