ESCRIT PER JOAN HERAS:
Les paraules són unes eines meravelloses que ens permeten parlar de les coses, dels fets, de les idees, de les emocions i de les diverses realitats. Però quan ens referim a conceptes que tenen un evident significat sociopolític -per exemple la paraula llibertat o dret- la cosa es fa confosa i fins i tot marejadora. Dins d’aquest paquet tan peculiar de conceptes que en funció del posicionament polític de la persona que els fa servir prenen un sentit ben diferent, us proposo parlar una mica de la paraula ideologia.
Retrobo unes declaracions de Marga Prohens, presidenta del govern de les Illes Balears que va fer al diari Ara el mes de juliol, pocs dies després d’assumir la presidència. El periodista, entre d’altres coses, li pregunta: “El nou president valencià va dir que retirarà totes les ajudes als que defensen la unitat del català. Què farà el govern de Marga Prohens?”. La resposta ja la podíem intuir i els fets ens demostren que no ens equivocàvem. Però fixeu-vos en les paraules de la presidenta: “Això deu estar a l’acord o al programa de Carlos Mazón, que també va tenir suport majoritari. Nosaltres revisarem totes les subvencions, com és responsable fer, i aplicarem criteris d’utilitat pública, objectius i no ideològics”. Per tant, el fet de treure el català com a requisit per a poder treballar en l’àmbit sanitari i d’explorar camins per minimitzar la presència i l’ús del català a l’escola i en altres àmbits de la societat respon, segons el posicionament polític de la presidenta, a un “criteri d’utilitat pública, objectiu i no ideològic”. És ben evident, doncs, que la presidenta Prohens, com a membre d’un bloc ideològic d’extrema dreta o de dreta extrema, diguem-ho com vulguem, que representa una manera d’entendre el món profundament reaccionària -ben articulada en els pressupòsits d’un catolicisme dogmàtic-, ultraliberal -per defensar els interessos econòmics i polítics de les classes dirigents de sempre- i ultranacionalista espanyol -que practica l’autoodi lingüístic i cultural i que defensa les essències d’una pàtria espanyola com a unitat de destí en allò universal-, juga amb les paraules i considera que ella -i el seu govern del PP amb el suport de VOX- no fa ideologia amb la qüestió de la llengua -i amb tantes altres coses- sinó que actua només des de la responsabilitat d’una bona governant que, des de l’objectivitat i el rigor, treballa pel bé comú. La trampa és massa evident, desvergonyidament grotesca: considera com a “ideològic” qualsevol posicionament sobre temes socials que senzillament no s’ajusten al seu propi posicionament ideològic, polític, i, amb aquesta etiqueta els desqualifica d’arrel com a plantejaments sectaris, interessats, allunyats de l’interès general.
Aquesta estratègia de confusió lingüística nois una pràctica original de la presidenta Prohens sinó que és marca habitual de les ideologies ultres, molt propers al pensament totalitari, que s’inspiren en els suposats “govern de tecnòcrates” de règims dictatorials o paradictatorials de diversos colors i que s’apliquen a moltes reivindicacions fonamentals -drets lingüístics i nacionals, drets de les dones i de les persones per la seva opció sexual, la defensa de l’ecologisme, etc- i que pretenen menysvalorar i minoritzat la defensa de drets fonamentals sota la suposada praxi politicotècnica, eficaç i allunyada de posicionaments interessats, parcials, ideològics.
Curiosament, però, Marga Prohens i tots els seus companys de militància ultraconservadora i ultraespanyolista no tenen prou present que aquesta utilització del concepte d’ideologia té, en bona part, una arrel clara en les idees de Karl Marx i de la tradició marxista. No sé si aquesta relació els pot fer sortir algun tipus d’al·lèrgia o de trasbals cardíac. Permeteu-me que, d’aquí a uns dies, en la segona part d’aquests apunts, expliqui aquesta connexió tan sorprenent.
