ELS DEL FÚTBOL 1443 | “HAY MUCHO LISTO. SI YO LES CONTARA...”

(Mariano Rajoy Brey, brillant filòsof de les coses mundanes i que és tan llest que encara no sap qui pot ser M. Rajoy)Em vaig emocionar molt en assabentar-me, per les xarxes socials, de la gran notícia que es va produir la setmana passada. Tants anys d’espera han pagat la pena. Ha segut com una travessia enmig del desert, aguantant els improperis i imprecacions de la gent. Una lluita sorda però sentida, dolorosa però gratificant, punyent però gustosa, amarga però saborosa. Sí, amics lectors fidels d’aquest desficaci de pàgina: ho hem aconseguit! Per tal de fer-ho més solemne, tot plegat es va ratificar a un ple de l’ajuntament al que tots els grups amb representació municipal van votar a favor. Tots, sense fissures -com diu l’Oriamendi, “todos juntos en unión”- es van adonar que una passa com aquesta s’havia de produir. En aquest punt els he de dir que estic especialment agraït pel seu vot als regidors de Compromís, que de seguida van captar la importància d’allò que s’anava a aprovar al ple i que tot seguit els contaré fil per randa. Sí, lo nostre cor palpita amb més energia, amb més sentiment i amb més benicarlandisme des de que es va confirmar la notícia que, no per esperada ha causat menys eufòria. Per fi, l’any que ve, el dia 18 de març, serà festa local. Ara mateix no pot haver cap benicarlando que no sentiga , al seu interior, un goig indescriptible i una joia desbordant. Portat per tan gran satisfacció, podria estar escrivint dies i dies al respecte. Però resumiré els motius en dos, per a no fer-ho tan llarg. ....

LA VEU DE BENICARLÓ | NÚM. 1443 | 2 D'AGOST DE 2024

OPINIÓ 1410 | Paco Delcastillo, guardonat amb el Premi de la Càtedra Enric Soler i Godes de la Universitat Jaume I a la Innovació Educativa

Text i fotos Ramon ParísEl proppassat divendres 24 de novembre, vam tindre el goig d’assistir a l’acte de lliurament dels Premis que atorga la Càtedra Enric Soler i Godes de la Universitat Jaume I a la Innovació Educativa. L’homenatjat va ser Francesc Delcastillo. Un merescut reconeixement a la seua llarga labor d’excel·lència com a professor i educador.

Un autobús ple, de gom a gom, va sortir des de Benicarló fins a Castelló de la Plana, a l’Hotel Intur, per acompanyar Paco Delcastillo en un esdeveniment tan significatiu. És un fet insòlit i força rellevant que una cinquantena de persones acomboien el guardonat. Això ens van dir a la capital de la Plana. ...

En un magnífic discurs, la directora de l’IES Joan Coromines, Begonya Esteller, va desgranar i caracteritzar tots els valors i el tarannà que atresora l’homenatjat. La posterior intervenció de Paco Delcastillo va ser magistral. És un mestre de mestres. Sens dubte, és un dels millors parlaments que he escoltat en la meua provecta vida. Va començar dient que s’havia deixat el paper dels discurs, que havia de fer, en la camisa llampant i virolada que li havia preparat Núria, la seua dona. I que ell s’havia vestit, a última hora, de gris, que és el seu color habitual i que jo atribueixo a la seua discreció. “Ara que m’he deixat els papers, no sé què dir!”, va exclamar Paco, en públic. Un recurs magnífic per generar l’expectació i la inquietud de l’auditori. “Bé, els contaré la meua vida, breument”, va rematar...

+info La veu en paper

LA VEU DE BENICARLÓ | NÚM. 1410 | 1 DE DESEMBRE DE 2023

FRONTERES 1399 | SOBRE LA IDEOLOGIA (PRIMERA PART)

ESCRIT PER JOAN HERAS:

Les paraules són unes eines meravelloses que ens permeten parlar de les coses, dels fets, de les idees, de les emocions i de les diverses realitats. Però quan ens referim a conceptes que tenen un evident significat sociopolític -per exemple la paraula llibertat o dret- la cosa es fa confosa i fins i tot marejadora. Dins d’aquest paquet tan peculiar de conceptes que en funció del posicionament polític de la persona que els fa servir prenen un sentit ben diferent, us proposo parlar una mica de la paraula ideologia. Retrobo unes declaracions de Marga Prohens, presidenta del govern de les Illes Balears que va fer al diari Ara el mes de juliol, pocs dies després d’assumir la presidència. El periodista, entre d’altres coses, li pregunta: “El nou president valencià va dir que retirarà totes les ajudes als que defensen la unitat del català. Què farà el govern de Marga Prohens?”. La resposta ja la podíem intuir i els fets ens demostren que no ens equivocàvem. Però fixeu-vos en les paraules de la presidenta: “Això deu estar a l’acord o al programa de Carlos Mazón, que també va tenir suport majoritari. Nosaltres revisarem totes les subvencions, com és responsable fer, i aplicarem criteris d’utilitat pública, objectius i no ideològics”. Per tant, el fet de treure el català com a requisit per a poder treballar en l’àmbit sanitari i d’explorar camins per minimitzar la presència i l’ús del català a l’escola i en altres àmbits de la societat respon, segons el posicionament polític de la presidenta, a un “criteri d’utilitat pública, objectiu i no ideològic”. És ben evident, doncs, que la presidenta Prohens, com a membre d’un bloc ideològic d’extrema dreta o de dreta extrema, diguem-ho com vulguem, que representa una manera d’entendre el món profundament reaccionària -ben articulada en els pressupòsits d’un catolicisme dogmàtic-, ultraliberal -per defensar els interessos econòmics i polítics de les classes dirigents de sempre- i ultranacionalista espanyol -que practica l’autoodi lingüístic i cultural i que defensa les essències d’una pàtria espanyola com a unitat de destí en allò universal-, juga amb les paraules i considera que ella -i el seu govern del PP amb el suport de VOX- no fa ideologia amb la qüestió de la llengua -i amb tantes altres coses- sinó que actua només des de la responsabilitat d’una bona governant que, des de l’objectivitat i el rigor, treballa pel bé comú. La trampa és massa evident, desvergonyidament grotesca: considera com a “ideològic” qualsevol posicionament sobre temes socials que senzillament no s’ajusten al seu propi posicionament ideològic, polític, i, amb aquesta etiqueta els desqualifica d’arrel com a plantejaments sectaris, interessats, allunyats de l’interès general. Aquesta estratègia de confusió lingüística nois una pràctica original de la presidenta Prohens sinó que és marca habitual de les ideologies ultres, molt propers al pensament totalitari, que s’inspiren en els suposats “govern de tecnòcrates” de règims dictatorials o paradictatorials de diversos colors i que s’apliquen a moltes reivindicacions fonamentals -drets lingüístics i nacionals, drets de les dones i de les persones per la seva opció sexual, la defensa de l’ecologisme, etc- i que pretenen menysvalorar i minoritzat la defensa de drets fonamentals sota la suposada praxi politicotècnica, eficaç i allunyada de posicionaments interessats, parcials, ideològics. Curiosament, però, Marga Prohens i tots els seus companys de militància ultraconservadora i ultraespanyolista no tenen prou present que aquesta utilització del concepte d’ideologia té, en bona part, una arrel clara en les idees de Karl Marx i de la tradició marxista. No sé si aquesta relació els pot fer sortir algun tipus d’al·lèrgia o de trasbals cardíac. Permeteu-me que, d’aquí a uns dies, en la segona part d’aquests apunts, expliqui aquesta connexió tan sorprenent.

LA VEU DE BENICARLÓ | NÚM. 1399 | 15 DE SETEMBRE DE 2023

OPINIÓ 1382 | DE ROMERIA

Seria per l’hora que hi vaig pujar o perquè ara vaig més pel món mirant i escoltant i no me n’havia adonat fins ara, però a l’ermita de Sant Gregori dimarts passat vaig notar l’absència de xiquets. Xiquets vull dir personetes d’aquella edat ja mig estupideta en què les criatures estudien entre sisé de primària i segon d’ESO. No em va banyar ningú, ni cap colleta s’acaçava ni amb pilotetes ni amb llença-granades d’aigua. Inaudit. Els venedors de tan esgarrifosos arreus trobo que van fer poc de negoci, m’agradaria saber quantes pistoles menys es van venent cada any. Primer vaig pensar que si seria alguna cosa d’abduccions, com si estiguera enmig d’una pel·lícula de temor de Narciso Ibáñez Serrador i que en qualsevol moment, de darrere dels ametlers sortirien tots com a zombis i ens empaitarien, com lo senyor Ramon a les criades, i ens xoparien de dalt abaix amb qualsevol producte aparentment innocu però mortífer.

 

M’hi vaig capficar. Tots sabem que el 9 de maig és el dia de Benicarló a Port-Aventura, a la Salera i al Corte Inglés del carrer de Colom de València. Però no, no pot ser, no en són tants que se’n van del poble en un dia com aquest. La possibilitat que s’hagueren quedat a casa estudiant ni se’m va passar pel cap, les prioritats són les prioritats i l’activitat acadèmica no sol ser una preferència tret d’excepcions estranyes. De seguida però ho vaig comprendre tot en alçar el cap i vore com unes xiqüeles, amb lo seu cel·lular que diria el papa Francesc, es feien fotos de postureig davant la peanya del sant. Clar, estan, efectivament, tots los xiquets a casa. Per diferents motius que tots tenen a vore amb l’ús del telèfon mòbil. Seguríssim. Alguns es degueren quedar fins a tal i quina hora mirant sèries de nètflix o qualsevol plataforma, uns altres van allargar la nit jugant partides de la plei en xarxa amb companys, un grapat més xatejant amb els amigatxos i dient pocs-sucades..., i així, fins les tantes de la matinada i a vore qui els fa alçar per anar a peu i solejar-se allà dalt. Si tenen lo món a les mans!

 

Les xiquetes aquelles de davant lo sant en un momentet es van fer més de trenta de retratos. Ara un selfi mirant la imatge amb cara d’embadalides, ara fent un coret amb les mans, alçant lo dit polze, ara com si foren un xèrif del lejano oeste... Tot un buc s’hagueren pogut omplir o (segurament) fer una instahistòria eterna! I au, a la recerca del laic perdut dels que s’han quedat a casa amb lo seu aparell controlant-ho tot a través de les xarxes. Quan jo tenia la seua edat això de les fotos no era una cosa tan senzilla, no. El fotògraf s’havia d’apuntalar abans de disparar, perquè els rodets eren cars i fins que no s’acabara no es duien a revelar i podia passar perfectament un mes perquè tingueres un record d’un dia assenyalat.

 

Per què deu ser que hi ha tanta gent que li agrada que la vegen? A mi m’agradaria poder-me prendre algun beuratge que em permetera desparéixer de les fotos i de molts llocs de la rutina diària. Que a vosté no li ha passat mai pel cap voler fer-se invisible?

 

LA VEU DE BENICARLÓ | NÚM. 1382 | 11 DE MAIG DE 2023

OPINIÓ 1317 | CARTA A L’OPOSICIÓ DE L’AJUNTAMENT DE BENICARLÓ

Hola,

Això meu és només una apreciació personal que de ben segur que amb xifres i papers a la mà deu ser ben fàcil de rebatre. Sé que a la corporació municipal el Partit Socialista té majoria absoluta i a la resta dels grups polítics no els queda més que presentar propostes assenyades que no siguen discutibles per ningú i fer palesa la seua disconformitat amb les actuacions de l’equip de govern que o bé els semblen inadequades o bé millorables. No en tenen d’altra que exercir de lleial oposició. Però una cosa vol dir «lleial» i una altra de ben diferent significa precisament «indiferent».

No segueixo les sessions dels plenaris ni per la ràdio ni em prenc la molèstia de llegir-ne la crònica a cap dels mitjans de comunicació seriosos de la comarca. Això, és ben cert, ja em desacredita per a emetre cap judici de valor sobre el «treball» que duen a terme els regidors del PP, Ciutadanos i Compromís. Que quede clar que toco només d’oïda i pel que sento dir o veig per alguna pàgina web.

Sé que ara se m’enfadarà algú i és possible que aquesta mateix vesprada reba algun missatge de whatsapp dient-me que no he estat encertat en les meues apreciacions. Però ho he de dir. Com a veí d’aquest poble nostre veig que, en general, l’oposició no és tan «canyera» com seria previsible. Vaig a banyar-me molt (no sé nadar, per cert!), però llevat de José Luis Segura que està a tot arreu i se’l veu amb entusiasme, la resta de portaveus dels grups municipals diràs que diguen alguna cosa precisament per compromís, per sortir del pas. Més en diré, per exemple, del PP sembla que qui porte la veu cantant als mitjans de comunicació és José Antonio Redorat i a Juan Antonio Mañá no el veig més que a les processons (poques ara) i de tant en tant, allò perquè si hay que ir se va, li tira alguna runflada a l’alcaldessa. Els tres mosqueters ciutadans no sé si és que estan tan cremats com el seu partit a nivell estatal o estan esperant esdeveniments per a vore cap a on decanten lo seu parer; sempre tan educats i amb poc ímpetu.

Si dec estar verd que no sé ni qui són algunes regidores del Partit Popular perquè encara no els he sentit la veu; no sé ni si parlen com natros tampoc. Res del món. La xicota aquella de Compromís que diràs que s’havia de menjar el món, es veu amb un mosset ja se n’ha atipat i no la veig ni cuita ni crua per cap banda.

Suposo que ara que qualsevol dia encetarem la campanya electoral (les campanyes duren més d’un any, tots ho sabem) començaran a posar-li una mica garbo i a deixar-se vore no només fent performances davant la piscina i el bulevard sinó presentant projectes i solucions. Sobretot solucions. Diuen que Antonio Cuenca volia fer navegable un tros del Riu, però no sabíem d’on havia de sortir la «divina pastora». Igual que ara passe amb la piscina que tots tindrien oberta amb més o menys nyaps o l’antiga carretera 340 que tots la tindrien acabada amb les corresponents voreres, carrils bici a tort i a dret i fins i tot un tramvia.

Miren com ho veig d’exagerat CARTA A L’OPOSICIÓ DE L’AJUNTAMENT DE BENICARLÓque em fa l’efecte que la nostra alcaldessa deu tindre una oposició més ferotge dins del seu propi partit que amb tots vostés junts. És una intuïció només, però també és cert que no veig l’alegria que veia en altres temps. És molt possible que estiga equivocat, molt, i que tot siguen manies meues i tant de bo estiguera equivocat. Però per exemple que diumenge passat a les primàries provincials ací al poble no arrasara el candidat a qui donava suport Xaro Miralles, mmmm..., no sé, igual vol dir alguna cosa.

És tan difícil tot açò de la política, que no entenc res. De fet, amb això que els he escrit, ha quedat ben demostrat.

Lo dia de sant Antonila gent de Benicarlóes pregunte sense ganes què s’ha fet l’oposició.

Visca sant Antoni!

LA VEU DE BENICARLÓ | NÚM. 1317 | 21 DE GENER DE 2022