En el càlid i engrescador espectacle de la Nit de sant Joan dels Dagoll Dagom d’ara fa ja força anys, un esplèndid Jaume Sisa cantava a la senyoreta primavera que cedeix amablement el seu lloc privilegiat a un senyor Estiu que ens arriba, de mans d’un follet que li fa de guia, entre les flames d’un foc que il·lumina la nit més curta de l’any. I aquest estiu, meteorològicament, ja ens a esclatat de ple uns quants dies abans de la nit màgica que es viu de manera ben intensa i diversa, com pertoca a un país fet de països, amb les fogueres de Catalunya i Alacant, amb les falles pirinenques, amb el jaleo menorquí i, és clar, amb el ritual del primer bany a les aigües càlides d’un mar que ens regala el seu batec de vida.

Aquest estiu, però, ens arriba, després de l’estiu de l’any passat tan estrany, amb les ganes de recuperar la normalitat –si és que això de la normalitat té algun sentit i no és senzillament un recurs per parlar de tot i de res-, de poder viure de nou –si pot ser sense mascareta- les passejades sota el sol o quan la tarda cau lentament, les nits caloroses que conviden a viure-les sense pressa, les converses de terrassa davant del mar. Ara bé, aquest desig, aquestes ganes de viure l’estiu amb la plenitud dels estius prepandèmics –i que cadascú ompli el paisatge dels seus desitjos o dels seus records amb els colors i els gustos que prefereixi- s’enteranyina d’incerteses i de dubtes sobre què podrem fer de veritat i què és allò que cal fer, allò que és prudent i adient de fer si volem seguir les indicacions -sovint massa imprecises o confoses, a voltes contradictòries o sorprenents- que determinen els savis dels organismes que vetllen per la salut pública. Estem, doncs, ben atrapats en el joc sempre complex –la dialèctica dels contrastos que es demanen, que al capdavall es necessiten- entre la realitat i el desig, per dir-ho a la manera de luis Cernuda.

Aquesta “nova normalitat” ens imposa uns canvis en certes regles del joc de la vida i de la societat, un nou equilibri sempre fràgil i inestable entre la realitat i el desig, perquè hi ha coses que han canviat irremeiablement i d’altres que haurien d’haver canviat i no ho han fet –o no ho han fet prou. L’impacte de la pandèmia i del confinament –en tots els seus estadis i moments- ha deixat una petjada brutal des de la perspectiva econòmica, de les relacions socials i del benestar i l’equilibri emocional. La precarització de les condicions materials de subsistència de tantes persones –aquí i arreu-, l’aïllament de molta gent gran i l’ascens espectacular de trastorns mentals –en el conjunt de la població però d’una manera molt rellevant i significativa entre els adolescents- són només tres elements estructurals d’una crisi d’origen sanitària que eixampla i aprofundeix esquerdes socials i psicològiques. No podem fer-nos la il·lusió que amb la nova normalitat aquestes esquerdes tan profundes desapareixeran. Podem intuir, sentir, patir l’abast d’aquestes esquerdes socials i emocionals però em sembla que encara no en podem precisar els límits, la fondària.

També és cert que el confinament ha accelerat d’una manera vertiginosa elements comunicatius i de relació. El teletreball, per exemple, diuen que ha vingut ja per quedar-se-probablement perquè resulta molt beneficiós a l’empresariat- i tots plegats hem après a fer servir enginys per trobar-nos virtualment –ja sigui en l’àmbit professional, en la dinàmica associativa o en el contacte personal amb familiars o amistats. Evidentment caldrà valorar molt atentament les diverses derivades i implicacions de l’ús tan extensiu dels sistemes digitals de comunicació i, probablement, haurem de reorientar, reconsiderar o circumscriure amb més precisió l’oportunitat i l’encert del seu ús. Però què se n’ha fet de totes les consideracions sobre la necessitat de reduir la contaminació planetària i de l‘alegria de constatar com van millorar els índex de qualitat de l’aire durant els mesos durs del confinament? La criminalització pandèmica dels transports públics a estimulat la represa de l’ús abusiu del cotxe , l’increment desmesurat de la compra telemàtica –amb la seva corresponent entrega a domicili- i l’entusiasme per reobrir els aeroports i els ports per acollir turistes –amb el curiós debat recent de l’ampliació de l’aeroport del prat com a tema central de la política d’aquestes darreres setmanes-, em fan pensar que tots aquells cants ecològics i benintencionats de voler aprofitar l’impacte del confinament per repensar aspectes claus del model econòmic i de consum en benefici d’un planeta una mica menys agredit eren, senzillament, il·lusions o desitjos que, en aquest cas, ja es situaven molt lluny dels marges de trobada amb la realitat. Massa ingènuament –moguts pel desig de canvi- pensem que les transformacions importants es poden fer com si estiguessin en mans dels follets que alimenten les fogueres de la nit de sant Joan. La lògica del capitalisme, la societat de consum, els hàbits adquirits i ben arrelats no permeten consolidar canvis que no siguin el resultat d’un llarg i intens camí de conquestes, de repensar i reorientar actituds i interessos. I precisament perquè ens costa acceptar que els canvis que volem –que ens encaminen a una societat més justa i més ecològica- no són fàcils ni ràpids, ens abracem a la il·lusió d’un estiu més normal, a aquest estiu que ara ens arriba i que tenim moltes ganes de viure’l com si res no hagués passat.

Sigui com sigui i malgrat tot, gaudim d’aquest estiu que ens arriba.

Amnistia presos polítics

 LA VEU DE BENICARLÓ | NÚM. 1288 | 18 DE JUNY DE 2021