Senyora Garcia:

Això és el que vaig saber llegir en l’anterior número de la seua revista...

No sé on arribarem amb tanta retallada. Però el cas és que ja fa temps que la tisora ha entrat a les nostres vides i encara no hem notat que les coses hagen millorat. Ens retalles les nòmines, les pensions, les subvencions, les beques ... les administracions deixen de comprar i d’invertir. Aquest és el camí? Ser cada vegada més pobres? Mentrestant els que defensen aquestes pràctiques se’n foten de tots nosaltres. Des dels seus despatxos, asseguts als seus còmodes seients, van veient com els seus comptes corrents es van unflant a costelles de tots nosaltres. No hi ha culpables? Nosaltres temin la culpa del que ha passat? Encara no he vist cap polític que haja demanat disculpes pel que ha passat. Al contrari, el que va ser orígen de tot plegat ha escrit un llibre que, pel que he sentit, no para de mirar-se el melic i és un exercici de supèrbia insuportable. Un clar exemple d’onanisme polític. Els seus incondicionals tindran orgasmes llegint les seues paraules, però nosaltres sabem que un dels principals causants de tot el que ha passat és ell. Cada dia que passa som més pobres. Això és el que volem? Potser ja començaria a ser hora de demanar alguna cosa més. Jo no sé què podem fer per tal d’aturar tot això. La primera cosa que en ve al cap és massa radical, i no sé on podria estar el camí.
...
+info La veu en paper