Amb el suggerent títol de Conjur, Isabel-Clara Simó ens ofereix la seva primera incursió en el camp de la poesia. L’escriptora demana –i d’una manera molt especial es dirigeix als poetes quan diu això- una actitud comprensiva davant la seva pretensió de moure’s per un camp que no és el propi –el de la narrativa o l’articulisme- però que, en el fons, més enllà d’evidents diferències en l’aspecte formal si comparem la poesia amb altres gèneres literaris, no deixa de ser una manera de parlar de coses, d’explicar situacions o idees, de dibuixar sentiments. I és ben clar que l’ofici de l’autora com a narradora s’evidencia en un estil poètic volgudament narratiu, un estil que li permet parlar de fets, sentiments, moments i personatges d’una manera directa, punyent, clara, sense concessions i que, al mateix temps, es presenta com un homenatge –latent o ben explícit- al gran mestre Estellés.

El volum respon clarament a la idea de recull. No presenta un fil conductor definit ni una unitat temàtica precisa sinó que ens ofereix un ventall de temes i de tractaments. Sota el significat divers de conjur s’hi apleguen records, persones i sentiments que es volen fer presents, vius, físics, i d’altres que es volen ben lluny malgrat que siguin ben presents. Isabel-Clara Simó repassa a la seva manera arguments poètics diguem-ne clàssics –l’amor i el desamor, la nostàlgia del temps i la fragilitat de la vida, la mort, el coratge davant la vida- i d’altres més propers a la poesia de temàtica social i política, la poesia de compromís ambla societat i de denúncia de les injustícies i dels oblits volguts i emmascaradors de vergonyoses repressions. Així, podem passar de la tendresa dels versos del primer poema, que dóna títol al recull i que declara que “Quan jo tenia quinze anys / em vaig enamorar de tu. / Tu ara ets un núvol, un fum, / un rastre com el que deixa a l’aigua la perxa d’una barca” a la contundent declaració que fa a “Hipaties, la sàvia” on ens diu que “Els estúpids sempre tenen por que algú / s’adoni de la seva estupidesa. Els estúpids temen més la intel•ligència / que el sord retruny d’un terratrèmol”. O ens passa de la contundència de la “Porca vellesa” on defensa que: “Fer-te vell vol dir tres coses / i cap no té remei: o ho agafes / o et fots un tret al front” (tres coses que són: les artèries que s’embussen, els sentits que s’esborren i que ja no es pot seduir a ningú) a l’exaltació de l’obrer que amb la seva pala hidràulica empeny i destrueix amb convicció i a l’amarg record dels morts pel franquisme mal enterrats al cementiri de València o als milers  de  jueus  que reposen al cementiri de Praga.

El to punyent i clar, sense vels ensucradors, i alhora els diversos registres fan que el recull sigui francament atractiu. Però com és lògic, en tot recull –com en qualsevol col•lecció de productes artístics, siguin els quadres d’una exposició o les cançons d’un disc- hi ha algunes peces que destaquen, que marquen un punt alt del recull i que tenen tots  els números de ser poemes recordats , rellegits i retrobats al cap del temps. Pel meu gust, en comento dos. Un d’ells –titolat “Els sucs”- pot ser més discutible, més fruit d’una tria essencialment subjectiva, però l’altre –“El teu mort i el meu”- penso que és clarament indiscutible.   Aquest segon poema es construeix damunt el dolor d’una mare que ha perdut el seu fill. En realitat, parla –i contrasta i alhora identifica- de dues mares: una, que surt a la pantalla de la televisió, plorant un fill que ha caigut en algun atemptat i que és enterrat amb tots els honors i les medalles; i una altra  mare, ella mateixa, que parla de la mort vulgar del seu propi fill en un accident de trànsit. Un text directe a la profunda tristesa de la mort incomprensible i que acaba dient: “Al capdavall, però, quedem tu i jo: / dues mares mutilades i nafrades. / No hi ha res més”.

Una poesia directa, potent, de vegades amarga i de vegades amable. Una incursió pel gènere francament recomanable.