Encetem un nou any, un any que per als amants d’oracles i de supersticions segur que donarà molt de joc. Les campanades des d’on els gustos o la tradició marquin, el raïm com sempre o ja pelat i despinyolat,l’escenari del traspàs d’any pot ser el de sempre o un de nou perquè de vegades cal innovar. I els brindis necessaris per renovar les ganes i potser per recordar a algú que no hi pot ser- o algú que ja no hi serà més. I després dels primers moments d’alegria, de benvinguda al nou calendari, potser es va definint una pregunta, un dubte, una consciència: ¿podem estar aquí ben tranquils i satisfets celebrant que encetem un nou any quan hi ha molta gent  que no ho pot celebrar o que senzillament no té resa celebrar?

Brindem, sí, per nosaltres, pels dies que ens ofereix aquest nou any, per l’amor necessari, per l’amistat, pels projectes, per les meravelloses novel•les que ens esperen per ser llegides, potser pels carrers d’una ciutat que descobrirem i que començarem a estimar en algun moment d’aquest nou any. Brindem, sí, pel record precís dels qui ja no hi són però sí que hi són, pel desig, per la lluita necessària. Però ens costa brindar si pensem en aquella família que definitivament –com tantes altres en aquest país-  ha creuat el llindar de la pobresa i no sap què fer aquesta nit,en l’aturat de llarga durada que no troba res  de res i compta amb angoixa els dies que li queden de subsidi, en el que constata que el seu intent de deixar el seu país per venir aquí i tenir una vida millor ha fracassat i cal emprendre el retorn, en el que està decidint que no pot continuar i que cal tancar el negoci familiar, en tots els que repassen el seu nom en les llistes dels qui esperen ser desnonats.

Necessitem anar més enllà de la dicotomia. Si ens quedem només en un cantó o l’altre –celebrem sense pensar en el nostre voltant o no celebrem res perquè hi pensem del tot- quedem atrapats en la teranyina de la parcialitat. Si ens endinsem per un camí més tortuós però més concret, més palpable, que assumeixi el conflicte, la certesa de la diversitat de dimensions que constitueixen la realitat, potser trobarem una manera de fer i de viure que no ens encalli, que no ens aboqui a l’abisme de l’individualisme més estricte, de l’hedonisme sense contemplacions o de la impotència  o  el desconcert. Pensem en la tradició d’Occident –la que no ha triomfat, és cert- que entén la realitat com un equilibri de contraris, com una harmonia sovint precària  entre oposats que es necessiten i, en aquest sentit,  recordem a un Heràclit o a un Nietzsche. Pensem en teories cabalístiques o d’altres tradicions culturals que també entenen la realitat com una suma complexa de diversitats sovint contradictòries. Si ens situem en aquesta perspectiva, podem intentar trobar un punt d’equilibri entre la necessitat de celebrar l’entrada d’un nou any i la consciència de les grans dificultats que viuen i viuran aquest any moltes persones d’aquests nostres països. Potser, en el fons, tot és més senzill del que pot semblar: necessitem tenir energia –i les celebracions amb les persones que estimem ens en donen una bona dosi- per afrontar amb esperit crític i amb ganes de lluita els atacs als drets fonamentals que aquest nou any tot apunta a indicar que es faran encara més visibles.

No sé si el número tretze del nou any animarà a profetes de diversos apocalipsis a pregonar catàstrofes o altres finals del món. Però sembla clar que els profetes de l’economia no veuen el final de la crisi que han generat uns quants –que evidentment no en pateixen els efectes i les dures conseqüències i que ens fan pagar a la majoria. Brindem, doncs, per viure –o resistir- amb tota la dignitat possible el temps que ens regalen aquests nous fulls del  calendari .