Brindem per vostè, senyora primavera, sigui quan sigui el moment precís  de la  seva entrada triomfal i oficial   –d’això els savis ja ens en donaran les dades i les dates precises. Nosaltres, però, humils ciutadans,brindem amb un volgut –i de vegades una mica forçat-  renovat entusiasme per la seva arribada. I no m’interpreti  malament, senyora primavera, si llegeix una punta de decepció en aquestes paraules perquè vostè –que és sensible i atenta- entendrà que el nostre esperit no batega amb força pels camins de l’entusiasme o de l’esperança perquè passen els anys i el present de tots aquests països del sud d’Europa que brindem amb fervor pel  seu esperat retorn –ja sap que nord enllà tot és molt més fred i que per això  sàviament  vostè només hi passa de puntetes- no estem en condicions de celebrar massa coses. I  si a la situació econòmica i política hi afegim l’esclat de les al•lèrgies de tots els tipus i colors, vostè entendrà que l’esperit no el tenim massa per  festasses.

Però malgrat tot vostè –experta i sàvia, amable i generosa com és -  sap fer-nos renéixer la necessitat de reivindicar –per dir-ho a la manera del nostre sempre present i admirat  Estellés- el dret a l’alegria, a la vida, en totes aquelles petites coses, en aquells llocs i noms que dibuixen  el nostre paisatge personal. Malgrat tot, doncs,  ens alegra que vostè entri per la finestra oberta, com el batec del mar que ens marca el ritme de les hores i ens regala amb la seva brisa noves sentors, com els crits dels nens que han retornat als seus jocs al carrer. I també ens agrada sentir-la ben present en els dubtes per encertar el moment adient per deixar els abrics a l’armari, en l’olor de pólvora i en la força dels petards, en l’esplendor de cossos que tornen a mostrar vida i desig, en les tardes que guanyen minuts i més minuts a la posta, en el recompte de quantes primaveres fa de tot i en els plors i els ulls ben oberts  d’aquest nadó  que ara tot just comença a viure –sense adonar-se’n-  la seva primera primavera.

I si em permet la petita confessió, senyora primavera, li vull fer saber que ara, quan vostè està entrant de nou a les nostres vides, no em costa gens de veure-la sortir del seu repòs etern i bellíssim dins el quadre de Botticelli i veure-la com escampa flors, aigua plena de vida i bellesa infinita pels racons del meu paisatge. Sóc conscient que aquesta manera de fer-la present i propera, tot esclatant més enllà de les dues dimensions, la dec a Rafael alberti que en la seva obra Noche de guerra en el museo del Prado ens ensenya com d’aparentment fàcil és veure com personatges que, com vostè, també han esdevingut immortals  i venerats gràcies a la mà d’un Velázquez, d’un Goya  i d’altres mestres de la pintura   poden sortir dels límits de les dues dimensions d’un  marc i de la quietud i ens parlin de tu a tu. Sé que no és massa original el meu fer però estic segur que Botticelli o Alberti entendrien que el seu art, el seu geni, ha de servir –i aquesta és precisament la seva utilitat- perquè els qui anem vivint amb un enginy artístic més que discutible també siguem capaços de viure amb més plenitud. Posem de fons a l’escena uns compassos que no per sabuts deixen de ser francament bonics de Vivaldi i tinc l’escenari perfecte, íntim i sincer, per brindar per vostè, per tots nosaltres, per l’esperança d’uns temps més lluminosos, per les ganes de viure, per les coses de cada dia que donen sentit a allò que som,  pel dret a l’alegria.

Benvinguda, doncs, senyora Primavera. I bona estada entre nosaltres fins que el seu successor, el senyor Estiu, prengui a cop de fogueres el relleu en aquest etern retorn dels dies.