Fa un parell de setmanes vaig parlar de com es va fent cada dia més gros el problema de la manca d’una alimentació mínimament acceptable en una franja cada dia més dilatada de la nostra societat i de com els responsables polítics no prenen mesures serioses ni, evidentment, dimiteixen davant de la seva incapacitat o manca absoluta de voluntat d’afrontar aquest gravíssim problema. I en aquest aspecte –com en tants d’altres- qui realment es compromet seriosament en intentar satisfer amb dignitat  i rigor aquesta necessitat bàsica són les entitats que configuren això que en diem societat civil. En aquest sentit, un teixit immens d’entitats que, en la quasi totalitat s’estructuren a partir del voluntariat, construeixen aquelles xarxes socials que els governants –interessats en mantenir els seus privilegis i els dels seus amics- no tenen en consideració.

Tots hem sentit a parlar del Banc dels Aliments i sabem que juga un paper interessant en tot aquest entramat de connexions solidàries que permeten oferir a milers i milers de persones abocades al no-res un suport fonamentalíssim que els permet anar tirant. Fa uns dies, però,vaig tenir la sort d’assistir a una xerrada informativa de dos representants d’aquesta entitat –en realitat una Fundació- i vaig poder conèixer una mica més el seu funcionament. D’entrada és molt  interessant sentir que contextualitzen la seva actuació tot fent-nos memòria de la realitat de la fam al món –que en termes generals en els darrers anys ha ”millorat” una mica perquè enlloc dels  mil milions de persones que vivien sota el llindar de la pobresa fa tres anys ara en són “només” vuit-cents mil milions, gràcies a les”millores” en països emergents- per explicar-nos, tot seguit, que la situació en les nostres societats de l’anomenat “primer món” ha empitjorat d’una manera inversament proporcional a la “millora” en termes planetaris. Està clar que en les nostres latituds  les xarxes de solidaritat no permeten que la desnutrició acabi amb la vida de les persones –tal i com passa en molts indrets del planeta- però sí que és cert que la gravetat de la manca d’aliments és avui més greu que fa uns anys.

Més enllà de les dades que dibuixen la situació, el Banc dels Aliments es nodreix de les donacions que fan les pròpies empreses alimentàries –quan, per exemple, han produït algun envàs  que no poden comercialitzar perquè hi ha errors en l’etiqueta però l’aliment  és perfectament bo-, de les aportacions dels supermercats i botigues que els donen productes que tenen una caducitat propera –sempre , però, dins dels marges de  la caducitat establerta- i dels recaptes populars que es fan periòdicament. Tot aquest material és classificat en els  seus magatzems i repartit   –sempre seguint uns controls força estrictes- entre entitats que els fan arribar als destinataris. Tota aquesta feina es fa quasi en la seva totalitat amb personal voluntari. Evidentment hi ha algunes persones –ben poques- que treballen de manera remunerada al Banc dels Aliments perquè desenvolupen tasques d’una responsabilitat tan bàsica que demanen una dedicació professional complerta i continuada –com és el cas , per exemple, de les tasques de contabilitat o dels responsables de moure les màquines per ordenar o repartir les caixes als diversos magatzems. Però el que realment és interessant és constatar que una entitat tan potent, tan arrelada a la societat i tan necessària funciona amb persones que ofereixen el seu temps perquè aquells ciutadans –aquells veïns nostres- que passen per dificultats serioses puguin, com a mínim, menjar amb dignitat.

Des que aquesta entitat va ser creada als Estats Units l’any1966 i  que va arribar a Europa l’any 1985 –concretament a París- i a Barcelona l’any 1987, han anat construint una xarxa eficaç de solidaritat que avui té presència arreu dels països Catalans i de tot l’Estat espanyol. Sigui com sigui, malgrat l’eficàcia de la seva feina, de la persistència en la creació de ponts de solidaritat, els portaveus de l’entitat asseguren que la seva feina arriba a cobrir aproximadament  les necessitats alimentàries bàsiques  de menys del 25%   dels nostres conciutadans que ho necessiten. Què seria de la nostra societat sense tota aquesta multitud de gent que dedica el seu temps , els seus esforços, el seu saber a fer funcionar –i créixer- una entitat com aquesta o com tantes altres que defineixen i dignifiquen el nostre paisatge social? Què seria de la nostra societat si tothom fes com els nostres governants, interessats en els cotxes oficials,els dinars de treball en restaurants cars i altres necessitats que per a ells són molt  bàsiques?