Ho confesso públicament i no només en la intimitat: no volia de cap de les maneres seguir parlant –almenys de moment- en aquestes ratlles de la pluja d’escàndols i de corrupteles variades que s’escampen per les geografies dels qui remenen les cireres. M’havia promès a mi mateix, amb la mà al cor –i no dic que fent un jurament de ministre perquè no em creuria ningú – que no tenia la més mínima intenció de castigar a les bones persones que tenen la bona voluntat de llegir aquestes ratlles amb més melodies repetides de la simfonia de la misèria que quotidianament  ens cau damunt. Però  ha passat un fet que m’ha fet retractar de la meva promesa:  pocs dies després d’haver escrit aquestes ratlles sota el títol que avui repeteixo el propi senyor Bárcenas va respondre la pregunta que un servidor li plantejava des de la més absoluta humilitat de qui no té comptes a Suïssa ni que ningú té cap interès de posar-li un micròfon al gerro de flors de la taula del restaurant de menús de la cantonada de casa. Però, certament, el senyor Bárcenas em va respondre, a mi i a tothom que ho ha pogut veure. I és que el senyor Bárcenas, com a personatge postmodern que és, ha entès que la millor resposta a totes les preguntes que podem fer sobre la seva manera d’actuar ens la dóna amb un gest i no amb un grapat de paraules. El professor Sebastià Serrano, especialista en les coses del llenguatge gestual, es deu fregar les mans amb el cas del senyor Bárcenas.

Tothom ho té ara ja ben clar. El senyor Bárcenas, tornant d’un merescut descans a Canadà, dedica  el gest de la mà amb el dit del mig allargat a tothom que l’esperava, és a dir, als mitjans de comunicació i, en fi, a tota la ciutadania. El gest és de fàcil interpretació –i en aquest sentit no hem de recórrer al saber dels experts per treure’n l’entrellat. La resposta és precisa. Això és el que ens dedica, amablement, a tots els qui no fem com ell, a tots els qui ens desagrada profundament tot el que ha fet perquè allò que ha fet deteriora els nostres interessos com a ciutadans i enderroca formes d’entendre la participació política –tan necessària i tan menyspreada. M’hauria agradat sentir la interpretació d’aquest fet que en fes el president del govern espanyol –que continua dient que el senyor Bárcenas és un model a seguir- o de qualsevol de les dames del PP, tan catòliques i pures i ben educades en escoles de l’Opus. Hi ha gestos que diuen moltes coses, que ensenyen les cartes de qui és el personatge que els fa, i seria interessant que els seus amics de partit polític –que és el partit que avui governa a l’Estat espanyol a tots nivells- en diguessin alguna cosa. El seu silenci còmplice també diu moltes coses: diu, per exemple, que no tenen la més mínima intenció de fer allò possible i necessari perquè la veritat sigui pública i la reconeguin com a tal. Diu que tot allò que proclamen sobre la necessitat de transparència, de neteja de corrupcions i de males pràctiques és parlar per parlar perquè ells no faran res de res que pugui perjudicar els seus interessos.

La fractura entre la ciutadania i la classe política governant es va fent profunda, molt profunda. I es fa encara més  profunda quan sentim el ministre d’Hisenda espanyol criticant a alguns dels actors que van criticar durant la cerimònia  dels premis Goya les politiques del PP contra la cultura i els drets socials perquè, segons ell,  tenen comptes a paradisos fiscals i mentre diu això calla sobre el seu company de partit –l’amic bárcenas- que en té una bona colla.

El desengany,la ràbia, la impotència van fent-se fortes entre amplis sectors socials. Els gestos explícits que ens envien a la merda, les paraules plenes de trampes, la falta de voluntat de fer un pas endavant seriós fan que la fractura sigui cada vegada més gran. I aquest tipus de situacions pot obrir escenaris imprevisibles, sorpreses que aleshores tots els qui no han fet res per evitar-ho se’n lamenten amb un posat afectat. Itàlia, que és ben sabut que és el model de la nostra classe política dirigent,ens ha donat una bona mostra del que pot passar a les properes eleccions. I això si abans no ens posen –com va passar a Itàlia- un home dels seus, dels qui manen de veritat, com a governant. Potser simplement estan abonant el terreny per fer el gest, així, amb una petita empenteta, com aquell qui no vol la cosa.

 

 

 

 

TORNA A LA PORTADA DEL NÚM. 873