Això és el que vaig saber llegir en l’anterior número de la seua revista, el 1080.

Els divendres a migdia acostumo a anar al quiosc per tal de comprar aquest publicació i llegir-me-la en arribar a casa, assegut còmodament al meu silló favorit. La setmana passada no va ser una excepció. Quan la vaig agafar i vaig llegir la portada, vaig pensar que la Sindicatura de Comptes havia descobert el nostre gürtel particular. Anava cap a casa tot convençut de que tenia una tarde apassionant de lectura al voltant de les corrupteles comptables que s’havien perpetrat al nostre ajuntament. Ja estava veient alcaldes i regidors passant per la banqueta dels acusats o fent de testimonis de grans operacions d’arquitectura financera dels nostres comptes municipals. Vaig pensar que per fi teníem el nostre petit espai de corrupció al que s’havien apuntat tants de polítics del Pp. Imaginava que l’informe del síndic era una autèntica bomba de rellotgeria que ens esclataria a les mans i seriem portada d’informatius arreu de l’estat, així com de programes d’investigació. Ja em veia totes les cadenes estatals enviant els seus repòrters estrella amb titulars com “Descoberta a l’ajuntament de Benicarló la cova d’Ali Bavà”, “Cas Brugal? Cas gürtel? Joc de nens al costat d’això”, “Descobert un autèntic forat negre a l’ajuntament de Benicarló”. Vaig començar llegint l’editorial, on esperava un bon avanç del que hauria de vindre després i la veritat és que em vaig quedar una mica despagat. Normalment els seus editorials solen ser prou contundents i reparteixen estopa a base de bé. Reconec que no vaig entendre bona part del que s’explicava, però vaig pensar que tot quedaria aclarit el llegir el text de la notícia, on esperava trobar el rovell de l’ou del “Cas Carxofa”. I allà que me’n vaig anar. Ho vaig haver de llegir dues vegades, i com a més llegia i més atenció dedicava, menys ho entenia. Sí, senyora Garcia, ho reconec i no me n’amago de dir-ho, no he entès res de res. No he trobat el “Cas Carxofa” enlloc, i tot són paraules i girs de caràcter tècnic que no entenc, ni comprenc ni tinc ganes de fer-ho. Segurament serà una notícia amb molt de suc i gran transcendència, però no res per al que jo esperava trobar.

...

+info La Veu en paper

Això és el que vaig saber llegir en l'anterior número de la seua revista, el 1019.

Ho han tornat a aconseguir, senyora Garcia. Reconec, i no m'ho acabo, la facilitat que tenen per a fer-me saltar la llagrimeta i aconseguir que els meus ulls s'esborronin i comence a veure-ho tot tèrbol. Saben com tocar-me la fibra sensible i arribar allà on els meus sentiments són -i perdó per la redundància- més sensibles. Sentiments sensibles, no està tan malament així que ho deixaré. Sí, senyora Garcia, una vegada més estic emocionat, eufòric i pletòric. He llegit l'editorial i m'he embalat. M'ha semblat que llegia "La salutación del optimista", de Rubén Darío mentre assistia a una funció del Cirque du Soleil. Tot barrejat. He sentit que em llançava per un precipici i desprès emprenia el vol cap a  paradisos llunyans i tornava al poble i volava mentre el meu esperit era sacsejat per múltiples sensacions de plaer que difícilment puc descriure amb paraules. Jo, innocent de mi, pensava que no hi havia res que em pogués sorprendre ni emocionar-me, però.... estava molt equivocat. Això ha estat com el "rien ne va plus" de la ruleta. El súmmum dels súmmums. Carxofes i falleres!!!! Qui en pot donar més? Es pot arribar a ser més sublim? La gent que havia vingut a cruspir-se les carxofes, fent-se fotos amb les falleres!!! Oooooh!!! Aprofitar la Festa de la Carxofa per a .... promocionar les falles!!!!! Mare meua, senyora Garcia, estic a punt d'arribar a l'orgasme. Quina idea més brillant!!!

...

+info Las Veu en paper

Això és el que vaig saber llegir en l’anterior número de la seua revista...

Quin embolic que m'acabo de fer amb les quantitats que s'han de pagar amb tot això del gasoil del port. Per un costat el que van vendre, per un altre allò que no van vendre i per un tercer lloc allò que no van vendre però que haurien d'haver venut perquè es veu que venien el combustible més car que una altra empresa que subministrava. Però resulta que aquesta segona empresa venia el gasoil més barat i els nostres mariners li compraven per tal d'estalviar-se uns quartos després de que l'empresa concessionària no els volgués abaixar lo preu. Però també resulta que la segona empresa no podia entrar al port segons el conveni amb la primera, però sí que entrava perquè tenia permís tot i no poder entrar. Jo no entenc res. He arribat a un punt on certes informacions no avancen dins del meu cervell i la neurona portera ja no vol deixar passar més dades. Sí, ho reconec, me perdo entre tants de números i tantes disposicions legals i administratives, que podrien ser el mateix però que no ho són. Total, que al final de la correguda he entès que haurà de pagar la gran mamella de la Generalitat, i la quantitat no és gens menyspreable. Qui parlava de les herències rebudes? Els grans gestors ens deixen un altre forat. Ara resulta que com que no pot entrar cap camió de combustible al port, els nostres mariners se'n van a poble del costat a omplir els seus dipòsits de combustible. Clar, així deu ser legal. Cadascú va a lloc que vol i que li facen millor preu. I ja està. Total, que acabo d'omplir gairebé mitja pàgina i no tinc ni idea què escrit, perquè no  és una cosa que m'apassione ni que estiga al meu abast.

...

+ info La veu en paper