FRONTERES 1411 | Joan Isaac, cinquanta anys de cançons

TEXT: JOAN HERAS

Si fa tres setmanes vaig comentar en aquest racó de La Veu com unes paraules d’un cantautor van ser motiu de picabaralla entre líders polítics espanyols, avui vull dedicar aquest espai a celebrar els cinquanta anys de camí artístic i els setanta de vida d’una de les veus que, gràcies a un bon grapat de cançons molt boniques, forma part del meu paisatge i que m’ajuda a sentir d’una manera molt especial el batec de la vida -una vida que sovint se’ns mostra com a tramposa però que, al capdavall, la gaudim tan preciosa com és. A finals de novembre, Joan Isaacc, amb un memorable concert al Palau de la música de Barcelona, va celebrar els seus cinquanta anys de cantautor i els seus setanta de vida. I ho va fer d’una manera exquisida, intensa, emotiva, tot repassant cançons emblemàtiques del seu extens repertori -des d’aquelles peces dels primers discos fins a les més noves- i molt ben acompanyat de veus de diverses generacions. Hi ha artistes -cantautors, escriptors, cineastes, pintors... - que ens han regalat una obra que ens a trasbalsat i que tenim ben tatuada a l’ànima. Però hi ha artistes que, no sé perquè, ens entren ben endins i corren per les nostres venes. Són aquells artistes -cadascú en pot confegir el seu llistat íntim i intransferible- que ens ajuden a entendre millor qui som perquè ens ensenyen a resseguir els plecs -a voltes plàcids, a voltes aspres- de la pell del temps, perquè en certes cançons retrobem aquell jo que érem quan van entrar-nos ben endins, perquè des d’una benvinguda melancolia ens empenyen a donar de nou gràcies a la vida. Les manifestacions artístiques -en aquest cas les cançons- tenen la màgia d’atrapar-nos en la seva teranyina. Aquest fet és sorprenent i força inexplicable perquè podem assajar raons a posteriori -el nostre moment vital, un atzar- però és molt complicat saber perquè una cançó ens ha colpit i forma part de nosaltres. I encara és més difícil intentar explicar com és possible que l’obra d’un artista entri a formar part del nostre equipatge i ens vagi fent companyia i ens faci sentir vius des d’anys enllà i vida endins. Ressegueixo ara el record d’aquells primers discos de Joan Isaac que els meus germans -més grans que jo- van portar a casa, els acords d’aquelles cançons que gràcies a uns cançoners o a l’assaig i error vaig anar fent sonar amb la meva guitarra, el seu llarg silenci quan els manaires de l’autonomia catalana van veure els cantautors com una molèstia, el seu retorn als escenaris i diversos concerts i, sobretot, aquelles cançons que, potser inesperadament, passegen pels meus dies. De totes les seves cançons, sens dubte A Margalida és la més coneguda. Aquesta cançó dedicada a la companya de Salvador Puig Antich és un cant d’amor , de record i de ràbia. I va ser aquesta peça -primer amb una bellíssima versió coral i després només amb veu i piano- la que va tancar la part oficial del concert al palau de la Música de Barcelona. Una cançó que és bo tenir-la sempre present, com una bandera negra al cor. Vas marxar no sé on.Ni els cims ni les ausno et saben les passes.Vas volar sens dir resdeixant-nos nomésel cant del teu riure. No sé on ets, Margalida,però el cant, si t'arriba,pren-lo com un bes.Crida el nomdel teu amant,bandera negra al cor. I potser no sabràsque el seu cos sovintens creix a les venesen llegir el seu gestescrit per paretsque ploren la història. No sé on ets, Margalida,però el cant, si t'arriba,pren-lo com un bes.Crida el nomdel teu amant,bandera negra al cor. I que amb aquesta cançóreneixi el seu critper camps, mars i boscos,i que sigui el seu nomcom l'ombra fidelque és nostra tothora. No sé on ets, Margalida,però el cant, si t'arriba,pren-lo com un bes.Crida el nomdel teu amant,bandera negra al cor.

LA VEU DE BENICARLÓ | NÚM. 1411 | 15 DE DESEMBRE DE 2023

FRONTERES 1405 | La Colometa omple l’escenari

PER JOAN HERAS

Aquestes setmanes a la sala gran del Teatre Nacional de Catalunya, sota la direcció de Carlota Subirós, onze actrius d’edats ben diverses donen veu i gest a un dels personatges més suggerents de la literatura catalana: la Natàlia -també coneguda per la Colometa- de La plaça del diamant de Mercè Rodoreda. Un espectacle de gran format però que busca la intimitat i el recolliment necessari per poder resseguir la vida -els fets, els trasbalsos, els dubtes i les certeses- d’una dona de classe popular del barri de Gràcia de Barcelona des de la seva joventut i aquell vals de punta a la plaça del Diamant amb el Quimet acabat de conèixer fins el gest i el crit alliberador de tants nusos quan la maduresa ja és plena. Un vestuari senzill, una escenografia minimalista i una música en directe que crea atmosfera ens ajuden a retrobar -o a descobrir, si no la coneixíem- la Colometa, aquesta dona que, com cadascú de nosaltres, és moltes i una alhora, aquesta dona que, després de molts anys de dubtes i renúncies, d’esperances enganyoses, sap i pot alliberar neguits i fantasmes, pors i tristeses. Aquesta dona que, amb la seva vida, ens presenta tantes coses de la nostra història -la II República, la guerra civil, la postguerra- i de certs costums i valors que, per bé o per mal, fonamenten i expliquen el nostre present.Ricard Salvat, un dels referents imprescindibles del teatre català des dels anys seixanta del segle passat fins a la primera d’ècada del nostre, defensava la necessitat de portar a l’escena els grans noms de la nostra literatura perquè els poetes i novel·listes són els mestres que donen riquesa a la llengua i que són capaços de construir espais simbòlics -petits grans universos- que ens donen identitat com a país, que ens ajuden a entendre’ns una mica més com a persones i com a col·lectivitat. En aquest sentit, el propi Salvat va fer muntatges sobre textos literaris com el clàssic Ronda de mort a Sinera sobre l’univers d’Espriu, la meravellosa Un dia-Mirall trencat -que va ser el seu darrer muntatge i que va celebrar esplendorosament el centenari del naixement de Mercè Rodoreda- i ja començava a pensar en la posada en escena de Les veus del Pamano de Jaume Cabré.Benvinguda, doncs, aquesta versió de La plaça del diamant perquè és un luxe poder gaudir d’unes paraules tan intenses, tan ben escrites i tan ben dites. No ha estat la primera vegada que la Colometa omple un escenari amb la seva vida i la seva manera tan personal d’explicar-nos-la. Penso en dues versions que en va fer el Joan Ollé, sens dubte molt més intimistes encara que la proposta que podem veure aquestes setmanes al TNC i, també, en aquest mateix escenari, una versió poc encertada i sense ànima que en va fer Benet i Jornet. I sempre tindrem en el record -o en la descoberta- aquella versió cinematogràfica -en pel·lícula i en minisèrie- dirigida per Francesc Betriu l’any 1982 i protagonitzada per la Sílvia Munt. Una versió que presenta una Colometa que a la pròpia Rodoreda no li va acabar de fer el pes però que va ajudar a consolidar aquest personatge com un dels més coneguts i estimats de la nostra literatura. Una versió cinematogràfica que té, a més a més, una banda sonora senzillament meravellosa escrita pel Ramon Muntaner i que ens regala, amb una lletra del Joan Ollé, una cançó senzillament i rotundament bonica, un petit gran tresor. Us recomano que la retrobeu o descobriu.Sempre és un bon moment per retrobar la Colometa, ja sigui a l’escenari del TNC, a la pel·lícula del Francesc Betriu, a la cançó del Ramon Muntaner -i a tantes versions que se n’han fet- i, evidentment, a les pàgines del llibre que és en definitiva on neix aquest personatge que és tan viu, tan nostre, que no sembla un personatge literari.

LA VEU DE BENICARLÓ | NÚM. 1405 | 27 D'OCTUBRE DE 2023

FRONTERES 1358 |  PRESTIGE, VINT ANYS

Ara fa vint anys el prestige anava vomitant tones de “chapapote” que van ofegar la costa gallega. les onades de mort es van anar escampant i l’impacte va ser ferotge. des del govern espanyol, un indigne alt responsable -que més endavant va ser president- parlava que tot plegat eren només “uns hilillos como de plastilina”. el desastre ecològic, ambiental i econòmic va ser tan gran com la desvergonyida actitud mentidera i manipuladora d’uns governants que -en aquest cas i en molts d’altres- no volen afrontar els problemes i només pretenen minimitzar-los o directament esborrar-los.

Però aquell desastre també va generar una immensa onada de solidaritat, de conscienciació i de denúncia de tots els que trafiquen maldestrament i interessadament amb allò que ens pertany a tots, allò que forma el bé comú. aquell nunca mais va teixir esforços, esperances i certeses i va evidenciar, d’una manera contundent, que davant dels interessos econòmics i polítics dels que desprecien el mar, la gent que hi viu i que en viu, el paisatge i la qualitat de vida de tots plegats,hi ha la força de la gent quan aquesta crea una xarxa que, des de la diversitat de condicions i d’opinions, es trena i es fa immensament resistent.

Vint anys després del desastre del Prestige i de la infame gestió política del fet, recordo aquells dies amb claredat. i per recordar-ho, avui, vint anys després, vull compartir amb vosaltres una bellíssima cançó que el Joan Isaac en va fer. El cantant explica que va llegir un reportatge sobre un ciutadà alemany que vivia a la costa da morte d’una manera molt bàsica, plenament vinculat a la natura d’aquell indret, i que el van trobar mort a la seva petita cabana. mort de tristesa davant de la immensitat del desastre. Aquest home, de nom real o suposat Manfred, no va poder ser salvat per l’onada de solidaritat i consciència i compromís que va omplir els paisatges afectats i les nostres esperances. Pel record d’aquell home que va morir aclaparat pel desastre i per la memòria necessària, aquí teniu aquesta cançó que el Joan Isaac va estrenar en uns memorables concerts al teatre nacional de Catalunya per celebrar els seus 50 anys de vida i que després va incloure al seu disc de profundis el 2006, molt ben acompanyat d’una delicada Ana Belén cantant en català. perquè les cançons són com intenses onades que ens fan bategar i ens permeten rebrotar del “chapapote” -d’aquest que el Prestige va vomitar violentament ara fa vint anys i de tants altres “chapapotes” que ens volen ofegar-i perquè ens permeten brindar per la vida i per tots els nunca mais tan necessaris.

 

MANFRED

Novembre obria els seus braços i tu nu, com cada matí, cercaves per entre les roques el rastre del teu paradís. On són els ocells d'ales blanques, on és la salvatge remor, on és la memòria marina de escuma i elisi del nord. I mut contemplant la tragèdia recordes quan vares fugir d'aquella Alemanya boirosa on res no tenia sentit. Però Manfred què li han fet al mar? que l'aigua s'ha tenyit de mort, que arriben a la platja onades de vergonya que ho embruten tot. Però Manfredi què li han fet al mar? que t'han a travessat el cor amb llances de misèria l'atlàntica bellesa que ho inundava tot. Novembre obria els seus braços i tu nu, com cada matí, cercaves per entre les roques el rastre del teu paradís. Però qui ha estat capaç de robar-te un somni de mar infinit, la vida banyant-se a la platja i el crit abissal dels dofins. I diuen les bruixes marines que et veuen badar pels esculls, una ombra en tenebres, vestit de nuesa i mar de tristesa als teus ulls.

 

LA VEU DE BENICARLÓ | NÚM. 1358 | 18 DE NOVEMBRE DE 2022

FRONTERES 1339 |  La nit de sant Joan

PER JOAN HERAS

Les flames de les fogueres de la nit més màgica de l’any ballen alegres, de vegades apassionades i de vegades més tranquil·les, per donar la benvinguda a l’estiu. Les fogueres que, des de la diversitat de formes i tradicions, s’escampen per tots els racons d’aquest país nostre -un país fet de països- per dir a la foscor que el joc encantador de les flames -una encertada metàfora, com deia el savi Heràclit, de la natura i de la vida entesa com a unitat sempre en moviment, com a essència que enllaça allò que sempre és diferent- ens empeny a brindar per la vida i a cremar tot allò que se’ns ha fet prescindible, tot allò que constreny el nostre desig de viure amb plenitud. Les fogueres tenen sovint com a banda sonora un esclafit de petards i moltes cançons de festa. I en aquest repertori de cançons no hi poden faltar les petites meravelles que el Jaume Sisa va escriure per ser una part important de l’espectacle teatral La nit de sant Joan que els Dagoll Dagom van estrenar el ja llunyà 1981 i que els va consolidar definitivament com a companyia de referència del teatre musical. Recordo l’impacte que, amb els meus tretze anys, em va provocar l’espectacle Antaviana que, sobre contes de Pere Calders i també amb cançons del Sisa, vaig gaudir al Teatre Romea de Barcelona i, quatre anys més tard, amb els meus disset anys, vaig quedar-me fascinat quan els Dagoll dagom van portar al Centre Cultural de Terrassa la seva versió teatral, plena de tendresa i il·lusió, d’aquesta nit màgica. Potser ha estat la nostàlgia del nou dia que apaga la màgica nit de les fogueres, quan de tot ja només en queda la cendra, que m’ha fet retrobar aquestes cançons i brindar íntimament i amb xampany -avui n’hem de dir cava, oi?- de nou amb el bombero Joan, un piròman molt perillós i actiu -víctima d’una fòbia ancestral, principi i fi d’una passió espectral- que la nit del seu sant escampa flames per tot arreu tot cantant; amb el gran prestidigitador Jordiet que per tots els escenaris de festa del món sap convertir quimeres i dolors en plaers i amors; amb el posadiscos que, embadalit per la noia vestida de vermell intens, espera i desitja que el convidi a ballar i li declari la seva passió; amb els marcianitos que tenen el cor gelat i que gràcies a les fogueres d’aquesta nit màgica els arriba una mica d’escalfor; amb el macari -el “xava fardón”, triomfador de la festa- que veu replicada la seva pretensió en molts com ell; amb l’estupenda coca de sant Joan que pateix perquè tantes boques se la volen menjar i, és clar, amb la senyoreta Primavera que li diu adeu, adeu, al senyor Estiu quan es troben just a la frontera del canvi d’estació. I, evidentment, brindo amb el follet que només un cop l’any, aquesta nit màgica, retrobem a cada foguera amb les seves banyes, el seu barret i uns guants i fa, com a bon comediant, moure les nostres ànimes, les nostres passions i alegries i guia, càlidament, el senyor Estiu perquè prengui el relleu de la senyoreta Primavera. Sens dubte, un espectacle lluminós que fa créixer les flames de la il·lusió, de la fantasia, de la tendresa i de la ironia. Ben farcida de tot això -com les coques, de llardons o de fruita confitada- la nostra vida pot entrar amb ganes, ara que les fogueres ja són només cendra i el follet ja se n’ha anat, a aquest estiu que ja és ben viu, ben nostre. Gaudim-lo. Aquí teniu la lletra de la cançó que dona nom a l’espectacle. Si us ve de gust, és molt fàcil trobar a la xarxa aquestes cançons.

La nit de Sant Joan és nit d'alegria.Estrellat de flors, l'estiu ens arribade mans d'un follet que li fa de guia. la Primavera mor, l'hivern es retira.Si arribés l'amor, mai més moriria.

Les flames del foc, la nit tornen dia.Si arribés l'amor, que dolç que seria.La nit de Sant Joan és una frontissa.La porta de l'any, tan grinyoladissa,comença a tancar-se. Doneu-me xampany!Que és la nit més curta i el dia més gran.Doneu-me xampany, doneu-me xampany!Doneu-me xampany, doneu-me xampany!

Imitarem el sol amb grans fogates.Llevem-nos el calçat damunt les brases.Al cel van de «verbena» ocells i astres.I augmenten les virtuts d'herbes i aigües.Com la terra que gira al voltant del sol.Com la terra que gira al voltant del sol.Farem lentes rodones encerclant el foc.Farem lentes rodones encerclant el foc.

La nit de Sant Joan és nit d'alegria.Estrellat de flors, l'estiu ens arribade mans d'un follet que li fa de guia.Qui és aquest follet? Qui el coneixeria?Al bell mig del foc té la seva fira.

Follet de la nit, rei de l'enganyifa.Cada any per Sant Joan ens fa una visita.-Adormo els infants i faig que somniïn.Enamoro els grans o faig que s'odiïn.Destapa secrets, escampa misteris.Fa anar del revés els somnis eteris.Provoco adulteris, records, enyorances,petons i venjances, ensenyo encanterisa les jovenetes els porta perfumsdels altres planetes.

Si mireu les flames del foc de Sant Joanli veureu les banyes, el barret i els guants.

Si mireu les flames del foc de Sant Joanli veureu les banyes, el barret i els guants.

Quan vol és tan alt com la catedral.Quan vol és petit com l'ungla d'un dit.No és home ni dona, ni àngel ni infant.Per passar l'estona pot ser un comediant.És jove i no ho és, geniüt i immoral.Astut. I què més?

-Sóc immortal.

LA VEU DE BENICARLÓ | NÚM. 1339 | 1 DE JULIOL DE 2022

FRONTERES 1333 | Parlem una mica d’espies?

Per Joan Heras.

Des de fa unes setmanes el catalangite fa tremolar els fonaments ja força precaris de la democràcia espanyola del règim del 78. Aquesta democràcia tan apassionadament defensada pels que ara justifiquen l’espionatge a persones per les seves idees polítiques ja ens ha acostumat a entendre que és normal que s’empresoni a persones per defensar que es pugui fer un referèndum o per escriure unes cançons i que la policia apallissi sense contemplacions a gent de totes les edats que fan cua per posar una papereta a una urna. I ara es constata que gràcies a un programa israelià -per cert, un estat que també mostra la seva meravellosa democràcia quan la policia apallissa la comitiva fúnebre d’una periodista que la pròpia policia israeliana ha assassinat per evitar que es mostrin banderes palestines- els serveis d’intel·ligència de l’estat espanyol ha espiat els telèfons -de polítics com el mateix president de la Generalitat de Catalunya, periodistes i advocats- perquè no comparteixen la idea sagrada de la indissoluble unitat de la pàtria espanyola. La ministra de defensa, Margarita Robles, va dir en seu parlamentària, tot fent un acte de sinceritat política i de reconeixement explícit de la seva responsabilitat en tot plegat, que: “Què ha de fer un estat quan algú vulnera la Constitució? Quan algú declara la independència? Quan algú talla els carrers i fa desordres públics ?Quan algú té relacions ham dirigents polítics d’un país que està envaint Ucraïna?” Davant d’aquestes declaracions, qualsevol persona que ens considerem demòcrates -independentment de si ens considerem independentistes o no- ens esgarrifem. Les paraules són ben clares: és legítim atacar certes diferències polítiques fent servir mètodes antidemocràtics. I reforça el seu plantejament polític de caràcter clarament autoritari amb una criminalització de les protestes als carrers. El govern de Pedro Sánchez -les paraules de la seva ministra no fan res més que confirmar-ho una vegada més- segueix aplicant al cas de l‘independentisme català -que perceben com l’autèntica amenaça a l’estabilitat del seu règim i com un inacceptable qüestionament de la veritat indiscutible, intocable i sagrada de la unitat d’Espanya, amb la seva monarquia com a màxima institució- el que s’ha anomenat la “plantilla basca”, fonamentada en el “tot és ETA” de l’excels jutge Garzón i dels ministres dels governs de Felipe González. Però allò que resulta més esgarrifós d’aquest cas -certament, un entre tants- és la justificació que per a l’estat tot val per defensar certes idees. Aquest plantejament, exposat de manera tan obscena en les paraules de la ministra i aplaudit per les forces polítiques del nacionalisme espanyol i de tota la corrua d’opinadors unionistes, enforteix una manera totalitària d’entendre les relacions polítiques que afecten l’essència de la vida democràtica i no només un tema o aspecte concret. Aquests fets , al meu entendre, són molt greus perquè debiliten brutalment la democràcia perquè justifiquen que l’estat pot deixar de contemplar drets fonamentals si es tracta d’opositors polítics. En tota societat democràtica hi a divergències, tensions i conflictes -si no fos així ja no seria una democràcia, és clar-però allò determinant és que aquestes tensions i conflictes, la diversitat de posicionaments, s’expressin als carrers, als parlaments i en tots els debats que calgui però sempre respectant drets fonamentals. Quan es viola la intimitat, s’espia als adversaris des del propi estat, s’està legitimant que aquests mètodes que esquerden la democràcia són correctes. I des d’aquesta perspectiva, l’actuació de l’estat espanyol i tot el que evidencia les declaracions de la ministra de defensa s’emmarca amb aquells que volen imposar, des de la seva participació en el joc electoral, les seves idees totalitàries. Podem posar-nos les mans al cap quan el PP justifica l’extrema dreta de VOX quan pacta programes i governs. Però la política ultranacionalista i legitimadora de les vulneracions de drets fonamentals que practica el govern actual -algú en diu el més progressista de la història- no esdevé el millor aliat de l’extrema dreta perquè comparteixen idees i sobretot mètodes que, en definitiva, posen les bases perquè es despleguin amb comoditat preceptes i actuacions que fonamenten el pensament totalitari? I, finalment, sobre la referència a Ucraïna que va fer la ministra, m’agradaria preguntar-li si està ben segura que algunes de les armes que maten soldats i població civil ucraïnesa són de fabricació espanyola. Sabem que les armes espanyoles han matat i segueixen matant milers de persones al Iemen. Potser també la mort a Ucraïna té marca de fabricació espanyola, senyora ministra?. O potser és que per a la ministra patriota la vida al Iemen té menys valor. No ho sé i m’esgarrifa pensar la possible resposta que la ministra Robles pugui donar.

 

LA VEU DE BENICARLÓ | NÚM. 1333 | 20 DE MAIG DE 2022

Joan Isaac, acaba la cançó que ha inspirat i que ha donat títol a aquesta petita sèrie d’articles estiuencs, amb la imatge esperançadora que, malgrat tot, ara algú serenament, arran del mar, llegeix un llibre. No sabem quin llibre en concret és el que està llegint aquest darrer personatge de la cançó que té la força i la responsabilitat de representar l’impuls de la vida que, malgrat tot, s’obre pas. Aquesta imatge que tanca una bellíssima cançó que m’emociona, em trasbalsa i em planteja reflexions, s‘enforteix des de la certesa que la lectura atenta -i si pot ser en un indret ple de vida i de força com arran del mar-ens anima a endinsar-nos pels escenaris sovint laberíntics de la nostra existència i ens ajuda a entendre’n camins, cruïlles i racons. No sabem si el llibre que té a les mans el personatge de la cançó és un assaig, una novel·la, una peça teatral, un recull de poemes o d’articles periodístics, un còmic, una crònica de viatges, una biografia o un recull d’aforismes. Però el moment de lectura atenta, serena, remou les estructures íntimes del coneixement, de les emocions, dels dubtes i de les certeses que ens defineixen i això sempre és bo, necessari i enriquidor. Poder endinsar-nos en un mar immens i bategant de llibres -sigui amb el suport paper o digital, siguin llibres que hem comprat, que alguna persona propera ens ha deixat i animat a llegir o que hem agafat De préstec d’una de les tantes biblioteques Que fan una feina Fantàstica i imprescindible- ens permet alimentar la condició humana i fer-nos més lliures. I precisament perquè la lectura atenta ens fa créixer com a persones i ens ajuda a pensar per nosaltres mateixos, a definir o redefinir criteris i valors, la lectura lliure ha estat un objectiu a perseguir i prohibir per part de totes les concepcions totalitàries que volen imposar-se per damunt de la nostra llibertat, de la nostra dignitat. La crema de llibres o els índexs de títols prohibits són un recurs recurrent de les diverses formes de totalitarisme que ha conegut la història de la humanitat i que actualment també s’expressa, en el món global digitalitzat, en el bloqueig d’Internet. Penso en la magnífica novel·la d’Umberto Eco El nom de la rosa que estructura tota la trama en relació amb la pèrdua del segon llibre de la Poètica d’Aristòtil que només es trobava en una abadia del nord d’Itàlia que un incendi l’any 1327 va cremar irremeiablement. I penso també en la apassionant novel·la de Bradbury Fahrenheit 451 -portada al cinema per TruFfaut- en què un grup dissident de la SOCIETAT TOTALITÀRIA on viuen QUE PERSEGUEIX LA LECTURA, s’aprenen de memòria els llibres per salvar-los de la crema i poder-los transmetre oralment a les generacions futures. Tanco aquesta petita sèrie amb dos darrers pensaments de Joan-Carles Mèlich que ens animen a llegir tot allò que ens apropi a la prosa de la vida i que defugi propostes que volen reduir la vida a simples conceptes buits de batec de temps:

“Cansat d’una filosofia ascètica que es recrea en les idees, en les essències, en l’ànima i en la puresa, en el pecat, en la culpa i en la confessió, en la raó i en la justícia, en el diàleg i en l’objectivitat, en la dialèctica i en la utopia, cansat de tot això torno a Shakespeare, a Mozart, a Goya, a Dostoievski, a Rilke, a Brahms, a Maler. Trobo en els grans artistes una defensa de la prosa d’una vida que riu i que plora. Hi trobo una filosofia del cos en la seva impura materialitat””.

“La diferència més rellevant no és entre poesia i prosa sinó entre poesia i metafísica. La poesia també és pensament, és el pensament del singular, del temps, de la contingència, de les situacions i de les relacions. Hi ha, naturalment, un pensar poètic”. Regalem-nos, doncs, unes bones estones de lectura atenta vora el mar o en qualsevol indret que ens permetin gaudir de la lectura, que ens facin GAUDIR DEL PLAER DE SABER-NOS VIUS Ique alimentin les ganes de saber i de sentir, d’entendre i d’entendre’ns com a éssers compromesos amb la nostra existència que és també la dels altres. I sempre, sempre, ben lluny de reduccions simplistes i de pretensions totalitàries. Perquè amb la lectura, la vida, malgrat tot, s’obre pas amb força.

LA VEU DE BENICARLÓ | NÚM. 1298 | 3 DE SETEMBRE DE 2021

OPINIÓ 1336 |  CARTA A RAFA SÁNCHEZ

CARTA A RAFA SÁNCHEZ

Apreciat amic,

Dissabte passat vaig tindre el goig d’assistir a la darrera representació del cicle de teatre de primavera (no sé si es diu així, però tu ja m’entens). Quina passada. Un espectacle literalment de «capital», no de capital de calbot com ara Castelló, sinó d’un nivell propi de València o Barcelona per exemple. Feia dies, anys, que no veia sortir el personal de l’Auditori «Pedro Mercader» amb un entusiasme tan gran i unànime. Felicitar-te, per tant, per la part que et toca, que estic segur que deu ser molta tirant a moltíssima, per la programació de què hem pogut gaudir.

No sé com funcioneu per a planificar aquestes actuacions. M’imagino que tu, el hombre, propones i Dios, el o la regidora del ram i el moment, dispone. No deu ser tan fàcil, segur que hi ha estira i arronses pels pressupostos, les dates, la publicitat i, si m’encanto, fins i tot pel missatge amb més o menys contingut «polític» de les obres. N’has vist de tots els colors: blaus, rojos, carabassa i fins i tot un de groc. Bregar amb gent «amater» ha de resultar complicat perquè tinc una mica la sensació que deuen anar a la defensiva en moltes ocasions, pendents del seu programa electoral o de les directrius que van marcant els respectius partits. Ostic, t’imagines que el proper regidor amb qui te les hages de vore siga de Vox?, ja et veig buscant companyies mesetàries que representen obres de don Jacinto Benavente i els germans Álvarez Quintero.

Sé que la teua tasca a l’Ajuntament no se centra en exclusiva en el món del teatre i que ets el pal de paller d’exposicions, conferències, nits en vetla, invents cinèfils diversos o setmanes de la ciència. Però em penso, vaja, no cal ser cap Xèrloc Holms, que tu on millor et mous és precisament en l’entorn del món de la representació damunt d’un escenari. He anat a vore Los Sánchez menys vegades de les que hauria, ho sé, i em dol, però soc un benicarlando castís, d’aquells que per sortir de casa l’han d’arrossegar i li han de dir abans què faran perquè ell no es pren mai la molèstia de saber què passe al seu poble. Un actoràs, Rafa!

Per les xarxes socials he seguit com aquests darrers mesos t’has implicat en la direcció de l’obra «We will never be the champions» (o així) amb un elenc que fa uns anys, no tants, ningú haguera pensat que podrien sortir a un encerat i passar-s’ho i fer-ho passar bé. Aquestes coses, ho sabem tots, no es paguen amb diners. Me’n vaig fer farts de riure amb els vídeos promocionals de l’obra. I tu, i els actors i les seues famílies.

Desitjo que des de la casa gran sàpiguen valorar el teu treball i siguen conscients que si algun dia te’n vas els resultarà molt difícil trobar-ne un altre amb la teua capacitat de treball, els teus coneixements i la teua vocació.

Enhorabona, així, en general!

PS. M’entendreix quan et veig passejant agarrat del bracet de ta mare; se’t veu feliç i transmeteu una sensació de pau i vida que poques estampes de carrer donen. 

LA VEU DE BENICARLÓ | NÚM. 1336 | 10 DE JUNY DE 2022