FRONTERES 1031 | Félix de Azúa o l’acadèmic que odia les llengües Imprimeix Correu electrònic
Escrit per Hoan Heras   

 

Hi ha intel•lectuals que evidencien que la tesi central de la Il•lustració és, essencialment, errònia. Potser això ens sap força greu i ens costa d’assumir-ne totes les conseqüències però no tenim més remei que afrontar la realitat amb tota la seva cruesa. No és cert, doncs, que el saber, la força del coneixement, ens fa necessàriament i irreversiblement  millors com a persones i contribueix a fer que la societat progressi, és a dir, avanci cap a estadis superiors de justícia, respecte, benestar i tolerància. Félix de Azúa és una veu reconeguda i important dins el panorama filosòfic espanyol i, sens dubte,un escriptor remarcable, amb un estil propi. Jo tinc present la lectura d’alguns dels seus articles i d’una novel•la -Cambio de Bandera (1991)- que em va agradar força. Podem qüestionar el seu suposat posicionament com a home d’esquerres i entendre que es tracta d’una pàtina, d’una pose –estètica en el sentit més trivial de la paraula-, però no podem qüestionar la seva vàlua com a pensador i escriptor.

Si seguíssim pensant que l’ideal de la il•lustració té un bon fonament, podríem acceptar perfectament que Félix de Azúa no defensi el dret a l’autodeterminació dels pobles perquè ell és partidari d’uns estats forts, centralitzats –jacobins- perquè, al capdavall, aquest és un posicionament polític legítim. Ara bé, allò que ja ens resulta evidentment demolidor per l’esperit il•lustrat és que un home culte, un pensador, un home de lletres amb tots els ets i uts, expressi un odi frontal a una llengua i a un país –bé, perdó, per dir-ho a la manera de Félix de Azúa-  una región de España.

Després de viure molts anys a Catalunya, Félix de Azúa ja es va posicionar clarament els anys 2005 i 2006 com a signant dels documents constituents del que ha estat i és avui l’esperit de Ciutadans-Ciudadanos. Aquest partit, d’origen estrictament català, neix amb la idea essencial de defensar la llengua castellana que, segons ells, està amenaçada i perseguida a les escoles, als carrers, als mitjans de comunicació. Des de l’any 2011 –quan va néixer la seva filla- es trasllada a Madrid perquè la nena no hagi de viure en un ambient hostil, ofegador i opressor.

Sorprèn que un home culte, un acabat de nomenar acadèmic de la llengua espanyola, manifesti un odi, un rebuig, quasi una repugnància per una llengua que es parla en una part de la seva estimada pàtria. Quines són les raons, quins són els mecanismes que permeten construir un discurs, una mirada sobre la realitat, una ideologia, que per a moltes persones que vivim a Catalunya ens sembla al•lucinant i absolutament extraterrestre? Com és possible que aquest flamant acadèmic de la llengua espanyola –i tantes i tantes altres persones, de tota condició social i nivell acadèmic- puguin creure de veritat que el castellà és una llengua perseguida? Ja fa temps que em preocupa no trobar resposta a aquest fet. Hi estic rumiant i, de moment, ho deixo aquí. En el proper article intentaré apuntar la meva opinió sobre la qüestió. Si algú de vosaltres, estimats i amables lectors i lectores, em podeu ajudar us ho agrairé de veritat.

En el cas de Félix de Azúa, però, el seu nacionalisme espanyol –ell, com a bon nacionalista espanyol dirà que no n'és pas- és força de llibre perquè el seu odi al català o al basc es relaciona estretament amb la seva defensa de l’exèrcit espanyol com a valor patri i la seva actitud obertament masclista. En el moment que va ser nomenat nou acadèmic –de la mà de Vargas Llosa, que no és un fet purament casual-, el nou acadèmic va criticar ferotgement Ada Colau perquè l’alcaldessa de Barcelona criticava la presència de l’exèrcit espanyol al Saló de l’Ensenyament. El qualificatiu de “pobre mujer” acompanya una afirmació de la poca qualitat intel•lectual de l’alcaldessa. Unes setmanes més tard li ha dedicat aquell famós “hauria de fer de peixatera”. Ada Colau, intel•ligent i serena, sense entrar a debatre amb impresentables, xulos i prepotents, va recomanar als companys i companyes de la Real Academia de la Lengua que li repassin al nouvingut els termes de “masclista” i “classista”.

I, en fi, aquí teniu algunes de les declaracions que “El Periódico” va recollir en la seva edició del 13 de març. Opto, és clar, per la versió en castellà per no esdevenir, també des d’aquestes pàgines, un canalla opressor. Ens queda pendent, doncs, una reflexió més profunda sobre aquest aspecte.

“Yo hablé catalán hasta que esta lengua se convirtió en una imposición legal. A partir de ahí, dejó de existir para mí”.

“La educación en Catalunya consiste en enseñar odio a España y a lo español".

“Es difícil vivir si tienes una cierta ética en Catalunya y el País Vasco porque estás rodeado bien por canallas o bien por gente que simula no ver a los canallas”.

<TORNA A LA PORTADA DEL NÚM. 1031