FRONTERES 1010 | 20N, 40 anys després Imprimeix Correu electrònic
Escrit per Joan Heras   

Fa pocs dies vam commemorar l’efemèride de la mort del dictador. La xifra comença a fer una mica de respecte a tots els qui ja tenim memòria directa del fet: 40 anys ben rodons i repicats. Ara bé,  aquesta quantitat d’anys situa el fet històric, per al nostre alumnat d’institut, en una dimensió quasi plistocènica –tot allò que va passar quan els seus pares eren petits, ei, fa una passada d’anys de tot això... Però per aquells que ja tenim una edat el fet concret –la mort del dictador aquella matinada de dijous, el famós anunci amb veu tremolosa: “Españoles, Franco.. ha muerto”,   les llarguíssimes cues  de ciutadans espanyols per donar comiat –afectat o feliç, això ja és en funció de cadascú- al dictador que va ser “Caudillo por la gracia de Dios”.

Però els nostres alumnes, en certa manera, s’equivoquen. És cert que el gruix de les referències a la dictadura de Franco –que va acabar amb la mort natural del propi dictador i no pas per un canvi polític que el foragités del poder- constitueixen l’espai propi dels llibres o documentals de temàtica històrica. Però el que ells no tenen prou present és que una part encara massa essencial de la realitat política de l’Espanya de la segona dècada del s. XXI encara està ben  condicionada per tot allò que va ser l’Espanya franquista i l’Espanya de la transició. La defensa aferrissada que fan la pràctica totalitat dels partits espanyols –amb algunes molt remarcables i valorables excepcions- de la indissoluble unitat de la pàtria espanyola, la pervivència d’una monarquia, l’exaltació militarista, el poder de l’Església catòlica, etc, són alguns aspectes que tenen la seva arrel més profunda en el franquisme i en l’astuta saviesa del règim dictatorial  que va saber inseminar el  règim democràtic posterior d’uns valors i d’unes idees que han continuat vigents –sigui de manera explícita o implícita però ben certa.

Queda lluny, és cert, aquell matí gris i estrany de dijous de novembre que la mare em va enviar al col•legi per veure què passava i que un cop allà vam saber que teníem una setmana de dol –de festa o de vacances? Queda lluny aquell dijous que tenia gust d’incertesa, de cosa estranya, d’una certa alegria continguda en alguns  comentaris, d’un dol que queia damunt un país com un cel de plom. I queden lluny els crits d’amnistia , llibertat i estatut d’autonomia i les primeres manifestacions de l’11 de setembre. Queden lluny en el temps però queden massa a prop en l’arquitectura d’allò que ara som i de tot allò que ara ens toca viure. No em val, doncs, el comentari d’aquella jove guia que ara deu fer deu o dotze anys ens ensenyava Santander i que davant de l’estàtua eqüestre de Franco que hi havia -ignoro si avui encara hi és- al bell mig de la plaça de l’Ajuntament ens va dir: “Que esta estatua esté aquí no responde a un tema político sino que és solo un tema histórico”.

En aquest sentit, considero molt necessari i oportú l’acte que va convocar el mateix 20N l’Òmium Cultural al costat de la presó Model de Barcelona. L’acte va anar entrellaçant declaracions de testimonis que van patir molt directament la repressió, unes intervencions de persones significades en la lluita contra el franquisme i cançons emblemàtiques de la Nova Cançó amb contingut polític cantades per veus de les noves generacions de cantautors catalans. L’objectiu de l’acte era fer memòria del que va representar el franquisme com a règim que practicava la repressió i la tortura com a eina política quotidiana i que cal seguir reivindicant perquè la justícia espanyola d’avui –d’una suposada societat democràtica- condemni els crims del franquisme –el franquisme com a règim criminal- i revoqui totes les sentències de pena de mort que es van promulgar en judicis de fireta perfectament orientats des del poder polític. Realment sembla mentida que cap governant espanyol des de la transició  ençà  hagi tingut el coratge democràtic d’anul•lar, de desligitimar jurídicament,judicis que van tenir com a resultat l’afusellament de lluís Companys –l’únic president democràticament escollit que ha estat afusellat per  un règim dictatorial- o el garrot vil que va acabar amb la vida de Salvador Puig Antich.

Cal, doncs, fer-nos nostre la data del20N no per fer misses en record del dictador o per fer actes d’homenatge –probablement subvencionats des d’algun Ministerio- sinó per seguir denunciant des del carrer tot el que va ser i tot el que malauradament en queda d’aquell règim funest i terrible. No ens podem permetre que els anys esborrin o endolceixin el record d’una dictadura ferotge. Perquè ens cal mantenir viu el record i la ràbia per tots els qui van morir a les mans d’uns assassins vestits de nacionalcatolicisme i de valors patriòtics.  Davant del 20N, com diu la cançó de Joan Isaac dedicada a la memòria de Puig Antich,nosaltres seguirem tenint ben viva la bandera negra al cor.

< TORNA A LA PORTADA DEL NÚMERO 1010