FRONTERES 1002 | El 27S de Catalunya: un horitzó que emociona Imprimeix Correu electrònic
Escrit per Joan Heras   

Les eleccions formalment autonòmiques però realment plebiscitàries del passat 27 de setembre obren un horitzó ple d’emoció no només per a Catalunya sinó, d’una manera o altra, per tot el conjunt dels Països Catalans. Podem fer totes les consideracions, anàlisis, conjectures i valoracions diverses però hi ha una cosa certa i indubtable: quasi dos milions de vots han determinat una contundent majoria absoluta de parlamentaris i parlamentàries independentistes. Mai, fins ara, la certesa de la força dels qui volem superar marcs legals i polítics que considerem opressius no havíem tingut una veu tan clara al Parlament. Evidentment, des de fa anys, els carrers han demostrat que la convicció política que la independència és el camí just i necessari és una convicció amb un suport massiu i impressionant, però mai fins aquest 27S aquesta convicció política havia ocupat de manera obertament majoritària els escons de l’hemicicle del Parc de la Ciutadella. Des d’aquest 27S s’obre, sens dubte, un horitzó emocionant que ens apropa a l’objectiu de la llibertat.

Evidentment el camí no serà fàcil. Cal que les dues forces independentistes que sumen la majoria  tinguin la responsabilitat de prendre les decisions oportunes perquè el camí avanci d’una manera segura cap a l’objectiu. Evidentment, des de l’Estat espanyol intentaran fer –seguiran fent-  mans i mànigues perquè aquest camí es trenqui. La lluita  per guanyar un dret fonamental mai és fàcil ni senzilla. Però ara, més que mai, la força del carrer –expressat en la Via Catalana en totes les seves versions i en el gran acte de desobediència que va ser el 9N-  i la força dels 72 parlamentaris i parlamentàries  han de crear un una sinèrgia que ens doni encara més força per anar fent el camí.

La campanya electoral ha estat l’escenari precís en què les forces unionistes han desplegat la seva passió per Espanya i han demostrat que els arguments de la por –el “corralito”, el “no cobrareu les pensions”, el “us quedareu fora d’Europa”, etc- no han fet forat. Potser han mobilitzat una part de l’electorat unionista però no sembla que massa. El que sí que han demostrat, des del govern espanyol, és que el seu immobilisme els ha portat a un estat de nervis que els ha fet fer el ridícul més lamentable quan han manipulat discursos de portaveus europeus o quan han atiat als bisbes a resar per la unitat sagrada de la pàtria. Però no només ha estat el Partit Popular –tant des del govern com del seu candidat ultradretà i obertament xenòfob  a Catalunya- que han demostrat un argumentari tronat, perillós i molt lluny de la més mínima comprensió –potser és una incomprensió volguda?- de la realitat catalana sinó que tant El PSOE, els Ciudadanos i els Podemos han atiat valors patris a tort i a dret.

Sigui com sigui, és molt curiós constatar ara, amb tot l’escrutini fet, com les valoracions que es fan especialment des de l’òptica madrilenya són realment curioses. Tant els màxims responsables del PP com del PSOE havien negat de totes les maneres possibles que el 27S fossin unes eleccions plebiscitàries. Però vés per on, ara que els independentistes no hem superat el 50% dels vots, tots corren a dir que els independentistes –malgrat que hem guanyat de llarg en vots i escons- hem perdut les eleccions. En què quedem, defensors de la gran Espanya unida? Eren plebiscitàries o no ho eren? I, també, segueixen obstinadament creient i afirmant que tot el procés català és cosa d’una sola persona, d’una mà que ho mou tot, i que es diu Artur Mas.

Sí, com diu l’antonio Baños de la CUP, el que passa és que això d’Espanya –amb totes les seves històries, els seus predicadors i les seves obsessions- fa mandra, molta mandra. I les coses que fan mandra és millor tenir-les lluny si realment volem treballar perquè aquest país –aquests Països nostres- puguin ser lliures per poder decidir el propi destí. Sense mandra i amb totes les contradiccions i dificultats que això comporta. Però el que passa és que tenim ganes  -i som molts i molts els que ho volem- de poder decidir i, pe què no, d’equivocar-nos. Però ho volem fer sense mandra ni sense haver de donar explicacions a qui no ens vol entendre i a qui no ens respecta.

Aquest 27 de setembre ha estat un pas més , un moment decisiu més, d’aquest camí que ens ha de portar a fer realitat el “bon vent i barca nova” que deia l’Ovidi. I ho volem així, senzillament, perquè sí, perquè ho volem.

<TORNA A LA PORTADA DEL NÚMERO 1002