FRONTERES 984 | Una altra jornada de reflexió Imprimeix Correu electrònic
Escrit per Joan Heras   

La tarda de dissabte vessa d’estiu tot just un mes abans del màgic solstici amb gust de fogueres. La Carla mira amb ganes aquest mar que li diu, a cops d’onades, que s’hi llanci sense contemplacions ni preàmbuls. Però ella no es deixa arrossegar per la crida càlida i suggerent  de  l’aigua i segueix bevent pausadament aquesta deliciosa orxata. Ella és una dona de rituals, de calendaris ordenats, i des de fa molts anys, des que l’adolescència es va anar desdibuixant pels racons d’una vida marcada per les responsabilitats laborals, domèstiques i ben aviat maternals, fins la nit de Sant Joan no inicia la seva temporada de bany.

Fa tanta calor i encara falta un mes clavat perquè sigui Sant Joan.

El pau surt per uns instants de l’univers de fulls del diari i se la mira. Fa un glop llarg de la seva cervesa, mira un moment el bategar de les ones i li diu que sí, que encara falta un mes però que el temps passa molt de pressa, que sense adonar-nos-en ja hi serem i que, així, com aquestes onades que van i vénen, passarà l’estiu i els mesos i haurem de tornar a votar.

La Carla sap perfectament que el Pau viu amb una discreta il•lusió aquestes eleccions. Potser per primera vegada des de fa anys i panys hi haurà alguna sacsejada significativa i alguna cosa canviarà. A ella també li agradaria, és clar, que el paisatge polític es capgirés radicalment però no hi confia massa –o quasi gens. Demà, però, a les vuit del vespre, ella sap que el Pau viurà unes hores intenses enganxat a la televisió i als diaris digitals. Com si d’una final es tractés. Com el que passarà el proper 6 de juny quan el Barça jugarà la final de Berlín.

a quina hora vols que anem a votar demà?

I ell se la mira de nou, fa un altre glop de cervesa i li diu que quan ella vulgui. Potser abans de dinar, abans d’anar a casa la teva germana.

- I a quina hora heu quedat amb els teus amics, avui?

I ell li diu que cap a les deu perquè el Cristian avui plega tard.

Ara callen. La Carla torna a la seva orxata, al seu mar que l’espera amb interès perquè retrobi el seu anar i venir constant, la tarda lenta d’un dissabte de reflexió electoral. Per sort, pensa,  ja s’han acabat els espais de propaganda electoral. Per sort ja no sentirà cada dia una torrentada de promeses plenes de demagògia o de suposades bones intencions  i de crítiques ferotges plenes de foc. Demà, de moment, hi haurà tranquil•litat i al vespre tothom haurà guanyat i a veure què fan a partir de dilluns. I ella no acaba d’entendre que el Pau i els seus amics de tota la vida avui hagin decidit treure de l’armari del temps perdut  un costum antic –i quasi oblidat- de quedar per sopar el dia abans de les  eleccions i comentar la jugada. Ella també hi havia participat amb ganes ara fa una pila d’anys, quan tots ells creien que des de les institucions politiques es podien fer coses per millorar les condicions de vida de la ciutadania i per fer realitat alguns drets fonamentals que  aleshores –i encara avui- trontollaven. Potser, en el fons, la Carla enveja una mica l’espurna de renovada il•lusió del Pau. Potser a ella també li agradaria alimentar l’esperança que algunes coses canviaran si els qui arriben a les institucions porten aires nous. Però la seva intuïció i la seva reflexió fonamentada en l’experiència li diu que més enllà de la bona voluntat d’algunes persones que defensen coses noves, el desig de poder i les ganes de remenar les cireres portaran les noves esperances a una via morta.

El Pau ha rebut un what’s app –la maleïda campaneta ho evidencia. El llegeix i li diu:

Segur que no vols venir aquest vespre? El Rafa diu que la Mercè finalment s’hi apunta i que el Pep i la Clara estan esperant a veure si els pares de la Clara volen exercir d’avis i es queden amb la Mireia i el Francesc.

Com el batec de les onades que fan viva l’oda al mar de neruda, ara sí, sí, ara no, no, no i ara sí, la mirada de la Clara, mentre s’acaba l’orxata,  xapolleja entre l’escuma i els dubtes. Ben mirat, potser serà divertit i tot. I una mica de discussió sempre anima els sopars.

No ho sé. No em ve massa de gust passar-me tota la nit parlant de política. Però deixa-m’ho pensar.

Ell no diu res però somriu suaument perquè sap que això vol dir que sí.

- Ai, quina llàstima que encara falti un mes per Sant Joan. Amb aquesta caloreta que fa i aquesta aigua que em crida...

<TORNA A LA PORTADA DEL NÚMERO 984