FRONTERES 982 | Apunts sobre formes de corrupció. Imprimeix Correu electrònic
Escrit per Joan Heras   

Ara que ja tornem a ser de ple en les campanyes electorals –aquesta mena de mercats cada vegada més lamentables on uns venedors afamats busquen esgarrapar vots per aquí i per allà- em sembla oportú fer alguna consideració -en realitat hauria de dir, per ser precisos, alguna reiteració, perquè no faig res més que repetir coses ja sabudes- sobre els perills –massa sovint realitats- que enverinen alguns casos –i no pas en tots-  l’exercici de la responsabilitat de governar –ja sigui en un municipi, una diputació o en un govern d’això que en diuen les autonomies.

No m’entretindré a parlar de la corrupció en la seva forma més desvergonyida –la de qui gaudeix comptant bitllets que han arribat a les seves mans dins un  sobre d’unes comissions- perquè m’agradaria comentar dues formes de corrupció aparentment més subtils: el que en podríem dir el “tot val” o “val perquè ho diuen els tècnics i ho diem nosaltres”. Ho comento amb un parell d’exemples.

Aquests dies assistim, en aquest degoteig inesgotable de casos que van sortint a la llum, els draps bruts del cas Innova de Reus. El regidor de la CUP d’aquest municipi va engegar –com van fer la gent del grup “Cafè amb llet” al Maresme- la denúncia molt ben  fonamentada dels malfuncionaments interessats de massa coses lligades amb el món de la sanitat pública. Fa uns dies, l’alcalde de Reus reconeixia que durant l’any 2012 hi va haver “errors” en el 85% dels contractes. Sembla ser, això sí, que s’han arreglat una bona part d’aquell desori –o almenys això és el que ens diu. Però, caram, és molt gros que es parli d’un 85% amb aquesta tranquil·litat. Aquest fet demostra que la pràctica irregular era una realitat quotidiana perquè amb la cosa pública “tot val” –i sobretot del que es tracta és d’aprofitar-se’n sense manies.

Un altre tipus de corrupció és el que es manifesta en gestions públiques mal fetes però que es tiren endavant perquè alguns tècnics amb molt de poder els interessa i perquè els polítics de torn ho avalen acríticament. Platejo un exemple barceloní. Fa alguns mesos ja vaig comentar que des de l’Associació Catalana per a la Integració del Cec (ACIC) bamp denunciar l’aposta salvatge per les plataformes úniques –és a dir, pels passejos sense voreres i, per tant, vies públiques on no hi ha cap delimitació entre l’espai per a vianants  i l’espai per a vehicles. El cas dramàtic i paradigmàtic el trobem al Passeig de Gràcia de la capital catalana on hi podem trobar un magnífic carril per a cotxes i bicicletes ben situat damunt la vorera i sense cap marca tàctil ni cromàtica que permeti a les persones cegues o amb baixa visió la seva identificació. Doncs bé, malgrat les diverses denúncies públiques –via un petit vídeo que va córrer per les xarxes socials i amb una manifestació força exitosa al carrer-, malgrat la queixa explícita de la Síndica de Greuges de la ciutat i l’opinió de diverses entitats de persones amb discapacitat física que tampoc avalen el model perquè no és veritablement accessible per a tothom, la regidora de torn i l’alcalde de la ciutat defensen abrandadament que aquest és un model meravellós, envejat per tot el món –i part de l’univers- i que, potser sí, presenta algun “petit problema” però que ja s’està estudiant en una comissió de treball la seva solució. Així doncs, es constata que ni l’opinió de les entitats de persones amb discapacitat, ni la dels tècnics de l’ONCE, especialistes en orientació i mobilitat de les persones cegues, ni el criteri de la Síndica de Greuges serveixen perquè els màxims responsables polítics d’un ajuntament reconeguin que s’han equivocat, que han apostat per un model que costa molts diners a la ciutadania i que no respon al necessari i imprescindible criteri de la garantia de l’accessibilitat universal. Aquest representa un exemple molt clar de mal funcionament, d’una aposta irresponsable per un model no estudiat suficientment, per una inversió en un disseny que esdevé molt perillós per a una franja de la ciutadania. Per a mi, sens dubte, aquest és un exemple de corrupció en el sentit més profund de mala pràctica que ataca als fonaments bàsics d’una institució que es vol democràtica. El malbaratament de recursos perquè no es vol treballar amb rigor, la defensa apassionada d’un model urbanístic que expulsa dels carrers a una part de la població perquè no hi pot transitar amb seguretat i l’obediència cega d’uns teòrics responsables polítics als criteris d’uns suposats tècnics en urbanisme que es mouen per prejudicis esteticistes i de prestigi personal representen, sens dubte, un atac frontal a la gestió democràtica, eficient i responsable de les nostres administracions.

No sé si el panorama polític canviarà  substancialment en la lluita contra totes les formes de corrupció a partir del proper 24 de maig. Espero –perquè diuen que l’esperança és l’última cosa que es perd- que l’esquerda profundíssima entre una part molt important de la política professional i les necessitats de la gent i del propi sistema democràtic empenyin cap a un grau més alt de transparència, d’eficàcia, de treball sincer pel bé comú. Bé, sigui com sigui, com a mínim ja n’anirem parlant.

<TORNA A LA PORTADA DEL NÚMERO 982