FRONTERES 977 | Les tisores que retallen estàtues. Imprimeix Correu electrònic
Escrit per Joan Heras   

Els museus d’art contemporani són un espai sens dubte suggerent, estimulant i, com en mols altres àmbits de la vida i de la societat, ple de contradiccions. Potser la primera contradicció s’estableix en l’essència de l’espai: el museu –entès des dels seus orígens en plena Il•lustració comuna institució que té com a finalitat bàsica  la  garantia de la  pervivència de materials diversos que fixin el saber d’avui i de demà- sembla que sigui una mica contradictori  amb la creació de modernitat que, en molts casos, reivindica la seva condició efímera o que, com a mínim,s’enreda amb la necessària vivència radical i trencadora  del present. Però no cal que ens emboliquem en discussions massa ideològiques  o filosòfiques  per trobar contradiccions en la manera de prendre decisions dels museus d’art contemporani –o, per ser rigorosos, en alguns dels grans museus d’aquest sector de l’art. Si em permeteu una referència a l’experiència personal, recordo amb nitidesa com en diversos equipaments d’aquest àmbit han posat seriosos inconvenients –i ho dic així per no dir  directament una prohibició furibunda- perquè les persones cegues puguin tocar certes peces –o algunes peces- de les exposicions –tot tenint en compte que sovint les obres estan fetes de materials perfectament resistents a l’exploració tàctil i, fins i tot,  en alguns casos els responsables deien que quan calia traslladar aquella exposició enviaven “la idea” i no els materials que,molt probablement llençaven als contenidors de reciclatge una vegada tancada l’exposició. En fi, que el conservadorisme salvatge que s’amaga massa sovint darrera l’aparença d’ultramodernitat és força gran. I si allò que es defensa és una expressió artística que, des de perspectives i models estètics i ideològics molt diferents, comparteix el pressupòsit que l’art ha de trencar, fer pensar, revolucionar, esquerdar suposades certeses, dissoldre allò suposadament acceptat com a bo i fer-ne néixer de les seves cendres una nova mirada sobre el món,l’actitud que sovint guia el fer dels responsables d’aquests museus construeix  unes contradiccions evidents  –talment com una nova obra d’art, com una instal•lació que fa girar els colors o la llum en un joc de miralls que, al capdavall, resulta massa enlluernador.

La lamentable polèmica suscitada la setmana passada en relació amb la censura d’una de les peces que s’havia d’exposar en una nova mostra que presentava el MACBA (Museu d’Art contemporani de Barcelona), ens ha deixat, com a mínim, perplexos. Suposo que, després de tot l’enrenou,  tothom ha sentit a parlar d’aquesta història i que tothom haurà vist reproduïda per aquí i per allà l’escultura de l’artista austríaca Ines Doujak que, sota el títol “HC4 Transport”, vol reflexionar sobre el tema de la sobirania, de l’autoritat, i ho fa amb una voluntat explícitament provocadora. Aquesta obra forma part d’una mostra col•lectiva d’artistes que precisament van ser convidats i convocats perquè parlessin del poder, de la sobirania, i de les seves formes de sacralització. La polèmica, però, no ha nascut de la profunda crítica a les formes de poder que, des de diverses formes, arrosseguen una part cada vegada més gran de la població mundial cap a formes de vida que veuen cada vegada més lluny el tren de la realització dels drets humans fonamentals. Malauradament, doncs, la polèmica ha nascut perquè el director del MACBA volia censurar aquesta obra i, davant de la negativa dels comissaris, va ordenar desmuntar tota l’exposició. Finalment, tres dies més tard, sembla que el director s’hi ha repensat i ha decidit obrir la mostra amb l’obra que volia censurar. I el passat dilluns aquest director ha anunciat que plega del càrrec.  La raó de la censura, com és sabut, no és cap altre que la referència que s’hi fa a l’exmonarca espanyol en una situació, diguem-ne, compromesa. Les tisores de la censura –ai la censura, que cantaven fa un grapat d’anys els de La Trinca- han volgut retallar una obra d’art de la mostra de la qual forma part pel simple fet que en aquesta peça es fa referència –si ens ho diuen, perquè si no és així ningú se n’adona- a l’exrei de les Espanyes. Per tant, tot fent honor a la temàtica sobre la qual vol reflexionar la mostra artística, avui encara hi ha formes sacralitzades de poder, d’institucions. Molt encertadament, des de la seva profunda indignació, un dels comissaris de l’exposició ha denunciat que no té cap sentit defensar la llibertat d’expressió del Charlie Hebdo i prohibir una peça perquè en ella s’hi fa referència al monarca espanyol. A Espanya, està clar, la monarquia segueix essent un terreny sagrat i que vigili aquell que s’atreveix a fer servir el nom o la imatge de la monarquia en va, de manera caricaturitzada o carnavalesca. Les conseqüències de la repressió són diferents –no té punt d comparació, és clar,metrallar periodistes perquè fan broma amb Mahoma que prohibir l’exposició d’una peça- però, en el fons, l’esquema ideològic i de poder que hi ha darrera és el mateix. I sembla mentida com el ja  exdirector del MACBA ha actuat amb una fidelitat absoluta a la monarquia espanyola –que molt probablement no tenen massa tendència a gaudir de l’art contemporani- i ha pres unes decisions implacables, incomprensibles i absolutament injustificables. Ens trobem davant d’una decisió de submissió vergonyosa que ha aconseguit que una part molt més gran de la ciutadania hagi conegut aquesta obra i que, encara més, ha posat en qüestió la seva credibilitat com a gestor d’un equipament cultural que defensa amb radicalitat la força de les expressions artístiques més rotundament modernes i, per tant, essencialment transgressores. Potser algun dia aquest director explicarà les raons i les circumstàncies que el van empènyer a prendre aquesta decisió, però sigui com sigui el fet és evidentment greu i molt significatiu. La transició espanyola va deixar com a peces claus la indissoluble unitat de la pàtria i la monarquia com a garantia d’aquesta unitat. No juguem, doncs, ni que sigui de manera artística, amb els valors patris. L’integrisme nacionalista espanyol necessita dels seus referents sagrats i amb aquests no s’hi val a fer bromes o reflexions massa crítiques.

A mi, francament, m’interessa sovint el joc que em plategen alguns artistes contemporanis i m’agrada deixar-me seduir per certes metàfores i certes conceptualitzacions que de vegades caminen per la corda fluixa entre el joc i unes idees que toquen el moll de l’os  de les  reflexions i les  experiències importants per a donar sentit a la vida. Davant de la peça de l’Ines Doujak, ho confesso, no acabo d’entendre què ens vol dir. El joc sexual entre el gos, l’activista boliviana i el suposat ex rei d’Espanya que vomita flors damunt un casc nazi no m’acaba de transmetre una reflexió clara sobre el poder. Potser és precisament la referència a tot l’univers del nazisme el que m’aporta més confusió que reflexió. Sigui com sigui, però, allò que ens evidencia l’actitud censuradora d’un director d’un museu d’art contemporani és tristesa i decepció. Queden massa prejudicis, encara,  per esquerdar, per esmicolar, per  dissoldre.


<TORNA A LA PORTADA DEL NÚMERO 977