Avui més que mai, vist el panorama que ens envolta, la beneficència torna a aparèixer amb força, encara que emmascarada de solidaritat. Una persona que té, el benefactor, brinda un bé o un servei a qui no el té. En aquesta relació de desigualtat, qui reben són objectes de caritat i no subjectes de drets.

Històricament, l'aparició d'aquest model benèfic s'origina en l'Edat Mitjana, sent fonamentalment l'Església qui s'ocupa de l'atenció dels indigents, els pobres i els marginats, amb la col•laboració de fidels, motivats per sentiments religiosos i piadosos. En l'Edat Moderna, amb la paulatina desaparició de les societats feudals, apareix en escena l’anomenada beneficència pública, exercida pels ajuntaments. Amb el temps, l'Estat va aprofundir aquest tipus d'intervenció, creant entitats encarregades de proporcionar fons públics per a l'atenció de nous destinataris: els ancians, els xiquets, els malalts, els pobres en general, mantenint la visió asimètrica entre benefactor i beneficiari. No només l'Estat va adoptar aquesta modalitat, sinó que moltes organitzacions de la Societat Civil van realitzar i realitzen beneficència. Les debilitats de les polítiques assistencials, no obstant això, motiven un canvi en la concepció dels programes socials. A poc a poc, es produeix un gir fonamental en la concepció de la societat civil i l'Estat i naixen els valors de solidaritat. En lloc de dur endavant accions de fort control social, que prenen als més desprotegits com subjectes passius, sense capacitat de disseny ni de crítica sobre les seues destinacions, s'estableix que tots els ciutadans tenen els mateixos drets a aconseguir un determinat benestar i que si alguns no accedeixen a ell, s'han de realitzar polítiques destinades a corregir aquesta situació de desigualtat. Juntament amb el canvi de la intervenció estatal, es produeix una transformació en el si de la societat civil.

...

+ info La veu en paper