FRONTERES 963 | Una hora i mitja de viatge Imprimeix Correu electrònic
Escrit per Joan Heras   

Un quart d’onze de la nit. Aquesta bestiassa de mida mitjana –potser hauríem de dir tirant a petita- comença a córrer per la pista del petit aeroport d’A Coruña. Es tanquen definitivament tres dies intensos de conferències, xerrades, debats i tertúlies de passadís o al voltant d’una taula. Penses en les persones que has retrobat després de dos anys i que, probablement, us retrobareu d’aquí a un parell d’anys quan es faci la nova edició d’aquestes jornades, d’aquestes trobades de gent de tot l’Estat espanyol al voltant de la qüestió  de  com pot ser d’útil això de la tecnologia per facilitar aspectes importants de la vida quotidiana, de la feina o del lleure. Finestra Enllà la pluja segueix xopant un paisatge que aquí és molt d’asfalt però que de seguida té color de verd i gust d’herba i d’aigua.

Com una lletania, com un ritual sabut i poc escoltat, una hostessa ens explica i ens demostra com van les coses de seguretat per si cal –Déu no ho vulgui- haver de sortir per vés a saber on d’aquesta bestiassa o per poder seguir respirant si allà dalt aquesta petita bombolla d’humanitat deixa de ser un objecte estrany, una molèstia per la tranquil•litat dels cels, i es veu sotmesa a la necessitat de recórrer a l’oxigen emmagatzemat en algun racó d’aquesta complexa anatomia. Ben mirat, pensat i debatut, això dels viatges en avió és una cosa ben estranya, obertament antinatural, explícitament agressiva i espantosament veloç. D’A Coruña a Barcelona en poc més de noranta minuts. La comparació amb aquell llunyà viatge en tren esdevé tan desproporcionada que fa trontollar les pròpies bases de la comparativa, allò que la pot fer significativa. Però també és cert que en la rapidesa es perden elements Essentials del bagatge del viatge -he estat a punt de dir que es perden algunes maletes del viatge però m’ha semblat una mica massa de mal gust jugar amb la ruleta de l’atzar que no regala precisament alegries sinó sorpresa i malsdecap i, molt probablement, una bona emprenyada quan descobreixes, davant de la cinta transportadora, que la teva maleta no ha arribat. Però és indiscutible que aquesta petita gàbia tancada, compressionada, reduïda, ràpida i una mica asfixiant no guanya la més mínima comparació amb aquell creuar paisatges de tots colors, estacions desertes quan la nit és espessa, Prats verdíssims amb horris i vaques, ponts, túnels i els xiulets d’un tren que avança sense pressa. Penses en els versos de Gil de Biedma quan parla de l’encant especial –com un espai suspès en el temps, en la vida, en la pròpia biografia- dels viatges en tren de nit i de seguida te n’adones que ben aviat aquests viatges en tren de nit seran un paradís perdut perquè la xarxa imparable de l’AVE –aquest AVE que uneix Madrid amb tots els punts importants d’Espanya- està ofegant.

Si no tens la sort que la son et guanyi, aquests noranta minuts no seran un espai de temps relaxat. No et consideres una persona que viu inscrita en la fòbia a viatjar a la panxa de bestiasses voladores però els sobtats batecs i els canvis depressió que les teves orelles noten massa bé et fan viure els minuts a disgust. Busques més enllà del rum-rum del motor certs records d’aquella primera vegada que vas trepitjar aquesta ciutat. Les matemàtiques són exactes i l’abisme d’anys que s’obre entre aquesta tarda plujosa de desembre tot passejant er la Torre d’Hèrcules i aquella tarda plena de  sol d’un juliol que  ja s’endinsa  en  l’atzur boirós de la distància, et fa conscient que ja de tantes coses fa massa anys. I els paisatges han canviat: els teus i els d’aquesta ciutat. Recordes com la Torre d’Hèrcules , sempre imponent, intentava defensar el seu valor històric però no podia fer de far a una gent que vivia ben a prop seu en condicions de subsistència. Ara tot està ordenat,preparat pel lleure, pel passeig, pel joc. La ciutat és una realitat viva i canviant. Això ho saben perfectament tant Castelao com Cunqueiro que, ben asseguts en els seus respectius bancs de la plaça de l’Humor, segueixen atentament i amb ganes d’una desbordant imaginació l’anar i venir de tot plegat: des dels nens que segueixen jugant per aquesta plaça fins als governants de torn que han fet el que els ha semblat amb la ciutat i amb els diners dels ciutadans.

Aquesta tarda, mentre passejàveu per aquesta ciutat, coneguda fa força anys i descoberta de nou avui,   heu contemplat sense paraules la força brutal d’un mar que no perdona però que tampoc enganya, l’olor de les castanyes torrades, la quietud dels bars després d’una llarga nit de feina, la plaça Maria Pita plena de ninots de Nadal, el carrer on vivia el seguidor del Deportivo que va anar a buscar la mort al Manzanares, una pluja intermitent però que no fa desagradable la passejada, les empanades als aparadors i els anuncis de mariscades a preus raonables. Alguna cosa –no saps ben bé què- comença  a tenir el gust de la nostàlgia. Potser  és la necessària Rosalia que et diu alguna cosa a cau d’orella. Penses en el llibre de Manuel Rivas que fa poc vas comprar i que avui tens més ganes encara de començar a llegir. Com un retrobament, com un pont que uneixi els dos extrems de l’espai que separa aquests noranta minuts de vol. Com una càlida línia de llum que guia, com la Torre d’hèrcules anys enrera, la nostra vida pels camins de les emocions, entre els batecs de les ones massa ferotges quan la marea és alta i més plàcides quan és baixa.

Dos quarts i mig  de dotze. La bestiassa ja vol posar les seves potes de metall damunt la terra plena d’asfalt de l’aeroport de Barcelona. Planeja ja força a poc a poc, com una àguila esperant el moment. I, ara sí, suament, rellisca amb força pel pendent mentre els frens fan amb èxit la seva feina.

<TORNA A LA PORTADA NÚMERO 963