FRONTERES 944 Imprimeix Correu electrònic
Escrit per Joan Heras   

Àlbum de cançons/2. Josep Tero

Necessitem el mar, aquest petit però immens mar nostre, per poder ser. Aquest mar que, a cops d’onades i de sol, ens fa present que vivim en un racó del planeta on tres continents es donen les mans, es giren l’esquena i s’ignoren o s’entesten a posar reixes i murs que els separin i, fins i tot, a tenyir de sang les aigües que haurien de ser –i poden ser-ho- bellíssims camins que ens ajudin a resseguir tot allò que ens apropa, tot allò que compartim i ens defineix. Josep Tero –com molts altres cantants d’arreu de la Mediterrània, com el seu bon amic Moustaki i com tants i tants d’altres- canta aquest mar, aquest mar que un dia va ser camí nostre i que volem que ho segueixi essent, perquè el coneix ja des de ben petit –la infantesa i l’adolescència viscuda ben apropa del mar, amb la barca del pare, amb les ruïnes d’Empúries com a escenari privilegiat de les seves descobertes,dels seus paisatges- i perquè sap que aquest mar és casa nostra.

No és casualitat, doncs,  que el seu darrer disc -editat aquesta primavera després de massa temps de silenci discogràfic- porta per títol Dun mateix mar i recull dotze poemes o textos fets cançó. Dotze regals per a tothom que vulgui gaudir d’unes cançons amb lletra d’autores mediterrànies –la majoria catalanes, com Marta Pessarrodona, Maria Mercè Marçal, lementina Arderiu,i la sempre present Maria àngels Anglada , entre d’altres- i sempre amb un aire profundament personal i, per tant,mediterrani. Josep Tero té un do especial per fer que uns textos tinguin gust de vida prop del mar. L’amor i l’enyor, l’esperança i el record de la pàtria llunyana o perduda, el sol que omple el mar d’una aparent tranquil•litat i els fils dels terrats que es mouen com petits pentagrames on s’escriu la melodia més o menys trista de les nostres vides, la ràbia per la repressió i l’odi ferotge dels dictadors de tota mena  d’uniforme, els petits però necessaris espais de la intimitat que ens fan sentir éssers irrepetibles i que volem allunyar dels focus massa potents de les mirades dels altres, l’estímul irrefrenable de l’anhel d’independència personal i com a poble.  I és que Josep Tero ens va gronxant pels mars de les  seves cançons i  ens fa fer i refer camins per la geografia mediterrània que ell coneix molt bé. I en tot aquest univers de paraules i de melodies,  Grècia, és clar, se’ns presenta com un referent imprescindible, com un Súnion evocat des de lluny però amb ganes, com el far d’aquella  Alexandria

Podeu entrar –i us ho recomano amb entusiasme que ho feu- a aquest disc per qualsevol de les cançons. Si no les coneixeu, deixeu-vos endur per les onades que les configuren i ja em direu què us han semblat. Si n’hagués de triar algunes –per allò de decidir per quina porta hi entreu, per quin camí de mar us recomano que enceteu el viatge- us diria que Per a un dofí de Maria Àngels Anglada és una petita joia, senzilla i plena de vida, que batega mar per tot arreu. La Cançó d’un deportat, text escrit pel propi Josep Tero a partir d’una novel•la de Teresa Pous, és un delicadíssim cant a l’enyor del qui per raons polítiques ha de viure en un camp de presoners molt lluny de la seva pàtria, de la seva gent, de tot allò que el defineix. I la cançó que tanca el disc, Et dono el cant de Rosa Font és una autèntica declaració d’amor des de la necessitat de mantenir uns espais propis per a ser el que som. Però, feu-me cas, entreu per on us vingui de gust perquè el que hi trobareu val la pena. I, evidentment, podeu descobrir o redescobrir altres peces  realment interessants que configuren la trajectòria –recopilada en menys d’una desena de discos- d’aquesta veu massa poc coneguda i realment essencial de la cançó d’autor dels Països Catalans. Si és així no us podeu perdre el poema Cos meu recorda de Kavafis fet cançó per Josep Tero amb la intervenció de Moustaki cantant en grec el mateix text. O les versions de Salvat-papasseit. O el meravellós disc Et deixaré la veu fet com a homenatge a Maria àngels anglada –amb poemes i proses d’aquesta autora i també amb textos de Kavafis. O també podríeu....que Kavafis coneixia tan bé.

Necessitem aquest mar, aquest petit però immens mar nostre, per poder ser. Gràcies, doncs, Tero, per fer-nos viure aquest mar amb més densitat, amb més força, amb tanta i tanta poesia.    

<TORNA A LA PORTADA DEL NÚMERO 944