FRONTERES 938 | Cartes que no lliguen Imprimeix Correu electrònic
Escrit per Joan Heras   

Hi ha coses que, a cop d’anys d’existir, se’ns presenten al nostre imaginari col•lectiu com a realitats quasi  eternes. Sens dubte, aquest sentiment que dóna naturalesa d’immobilitat a certs fets, a certes pervivències, esdevé paradoxalment un dels elements essencials que ajuden a construir aquesta  imatge de realitats que sempre hi són i que, per tant, sembla lògic, natural i normal que continuïn essent així per un bon grapat d’anys. Evidentment, aquestes realitats aparentment eternes no ho són –perquè d’etern no hi ha res en la nostra vida personal o col•lectiva. Perviuen així, com si fossin realitats eternes, fins que un dia, sense saber massa perquè, s’obren esquerdes i l’aigua comença a qüestionar la línia de flotació d’allò que fins aquell moment havia estat natural, indiscutible, normal.

Un bon exemple d’aquesta situació l’estem vivint en aquests dies després del resultat de les eleccions europees. Pensem en dos exemples que, sens dubte, tenen vasos comunicants: l’esquerda al bipartidisme espanyol i l’abdicació del monarca borbònic. Sens dubte, en la lògica política parlamentària espanyola no es podia concebre cap altre escenari que un bipartidisme perfectament engreixat per la lògica de la transició de la dictadura a la democràcia tutelada pel franquisme sociològics. Per primera vegada, els resultats de les eleccions europees han expressat que la suma dels vots dels dos partits majoritaris –que tradicionalment ja tenien establerta la còmoda alternança en el poder amb el pacte tàcit de garantir la indissoluble unitat d'Espanya com a valor sacrosant- ja no suma els vots mínimament necessaris per poder mantenir el joc, el pacte, la complicitat.

I, per altra banda, l’abdicació del monarca borbònic ha despertat, per primera vegada, un sentiment clar de rebuig a un ampli sector de la població espanyola que no combrega amb les rodes de molí del nacionalisme espanyol que d’una manera abrandada defensen el Pp i el PSOE. És encoratjador constatar que, més  enllà dels Països Catalans i d’Euskal herria i de Galícia hi ha sectors de la societat espanyola que no accepten que es mantingui la pervivència d’una institució senzillament medieval, reaccionària, masclista, militarista i neofranquistta. És curiós constatar, en aquest nou escenari, on  els  sectors de  l’extrema dreta espanyola que havien criticat al monarca borbó, com ara tanquen files en defensa de la institució que ha de garantir la unitat de la pàtria. I també és curiós, en un altre sentit, veure com molts ciutadans espanyols defensen davant de la Puerta del Sol la necessitat de fer un referèndum per validar la continuïtat de la monarquia i fer el pas natural cap a un sistema republicà.

Però encara hi ha més cartes que no lliguen. La fotografia del diumenge 8 de juny és clara. A Euskal herria fan una cadena humana espectacular per demanar la independència; arreu dels Països Catalans i d’Europa es fan castells per reivindicar el dret a decidir i, paral•lelament, a Espanya es fan desfilades militars, tallers per a nens perquè practiquin amb armes de foc i s’anuncia que a la pobra infanta leonor se li donarà una formació castrense. Les fotografies parlen de manera clara de països diferents,de concepcions democràtiques massa diferents. Aquestes són cartes que no lliguen ni que es vulgui fer trampa.