Ferran Archilés era conegut fins ara per la seua tasca d’historiador, professió que exerceix en el Departament d’Història de la Universitat de València. Recentment ha publicat el seu primer llibre de pomes, “Mala memòria” (Perifèric edicions), amb el qual va guanyar el premi de poesia “Manel Garcia Grau” 2010, llibre molt madur i d’un gran nivell poètic. Sobre el contingut d’aquest llibre hem mantingut una conversa amb ell.

En una entrevista ha afirmat que “La memòria per a mi no és un lloc de reconciliació sinó de conflicte”, ¿és per això que en el poema “Si” es pregunta si mantenir la coherència de la memòria, no seria la manera d'enfollir?
Així és, crec que la idea d’una memòria sanadora i aproblemàtica, feta d’una coherència que no és real, sinó inventada, per consoladora que puga semblar, aboca a que acabem bojos. Em sembla que la incoherència i la fragmentació ens defineix millor a les persones.

En el poemari hi ha referències a diverses ciutats, però sobretot a València, ¿què té de fascinant la ciutat de València?
Potser no és ben bé una ciutat fascinant. Però és la ciutat on visc des de fa vora vint anys. Per a mi València és una ciutat que mai acaba de ser del tot meua (això li correspon a Castelló, i ara mateix ja no ho sé...). És una ciutat que em permet alhora distància i l’inevitable efecte de la quotidianitat. Em resulta més fàcil escriure sobre València (o Dublín o Paris) que sobre Castelló

La nit apareix sovint en els seus poemes, ¿quin significat té? ¿és una influència estellesiana, com s'ha dit?
Potser, però en tot cas no és conscient. M’encanta la poesia d’Estellés, evidentment, i per a tot poeta valencià Estellés és una pedra de toc. En el fons és el fundador de l’escassa tradició viable de la poesia valenciana contemporània.
En realitat més que de nit, sóc un poeta crepuscular...de vespradeta, de poqueta nit... La nit em resulta sempre hostil, no puc evitar-ho.

En els poemes en què es fa referència a Pasolini i Walter Benjamin, em sembla entendre que les coses han canviat poc des de que ells van morir i en les circumstàncies en què ho van fer. ¿És aquesta idea la que ens volia transmetre?
Sí, sí. Pasolini i Benjamin, tan distints com són, continuen sent fars de temps confusos que no han acabat. Naturalment no vivim situacions com les que, per exemple, va haver de viure Benjamin: el feixisme històric, la guerra. Però, hi ha elements que ens han de mantindre alerta en un món cruel i devastador per als sers humans més fràgils. Pasolini advertia de tot això: dels efectes del capitalisme i la destrucció d’un món on encara un cert sentit de l’humà era viable. “Tots estem en perill” deia en la seua darrera entrevista.

En algun poema com “Blue wail” o “Pintades”, sembla que posa en dubte la utilitat de la seua poesia, però en “dies irae”, defensa la utilitat de l'art. ¿Es pot aconseguir un món millor amb la poesia?
La poesia és el món en el seu millor lloc, va dir un insigne poeta i en el fons això crec també jo. No crec que, en si mateix, la poesia tinga cap utilitat concreta o específica. Fer-ne un ús polític de la poesia és ben empobridor, en efecte. Però, això no vol dir que en l’escriptura mateixa no puguem assajar les textures d’una vida utòpica.

El fet que vosté siga historiador, ¿té a veure amb què el llibre tracte sobre el pas del temps?
La pregunta clau. Jo diria que sí. Però, sobretot, pel meu escepticisme davant el sentit coherent del pas del temps (elaborar-ne un relat d’això és la tasca d’un historiador). El pas del temps m’obsessiona, i a mi, com a tots, em va la vida en això...És tot el que tenim, i la meua humilíssima veu contempla els dies que visc com a persona privada i com a persona en societat. El meu llibre aspira a ser íntim i polític, totes dues dimensions en sentit poètic, naturalment...