El matí té un aire estrany, com de dia de festa. El despertador ha sonat força més tard del que és habitual en un dijous feiner. Mentre prens el cafè busques les primeres informacions sobre la jornada. L’emissora habitual que tens sintonitzada a la ràdio de la cuina emet una programació especial perquè els treballadors s’han sumat a la vaga. En una altra emissora trobes les primeres dades lògicament contradictòries sobre el seguiment i sobre les impressions que suscita. Sembla que, malgrat tot, el seguiment és considerable, almenys en el sector industrial i de transports.
Ara ja queden una mica lluny les discussions amn els companys de feina sobre l’oportunitat de la convocatòria, la seva utilitat, el paper més que discutible d’uns grans sindicats que ja no se sap ben bé què defensen però que evidentment han renunciat a lluitar amb rigor pels drets de tots els treballadors i sobre els veritables responsables de la crisi que ens ofega. A aquestes alçades ja no et sorprèn la diversitat d’actituds vitals davant dels temes socials. Sí que has constatat que aquest cop hi ha hagut més moviment, més crítica, més debat.La gravetat de la situació i les perspectives encara més fosques no deixen massa espai a la indiferència o a la comoditat de l’això a mi no em toca o això no va amn mi.Les duríssimes retallades que el neoliberalisme més descarnat i descarat va aplicant am contundència, tot utilitzant la crisi com a pretext, demanen un posicionament clar de tots aquells que creiem en la necessitat de treballar per garantir uns drets fonamentals o simplement per poder salvar del deteriorament irreversible uns serveis públics de qualitat.
Després, camí del migdia, passeges pel barri i t’adones que la majoria de comerços estan oberrts. També es veuen, inusualment, nens jugant a les places ara que el bon temps hi convida. I et preguntes sobre l’efectivitat d’aquesta radical forma de lluita. Està clar que la idea d’una vaga general és la d’aconseguir que el país es quedi realment aturat i aquesta no és la impressió que els carrers del barri ofereixen. També és cert que una vaga general que s’organitza i es pacta oficialment amb uns serveis mínims que garanteixen moltes hores de transports en funcionament no fa possible que la vaga sigui realment general. I si la vaga ja no pot ser veritablement general, potser cal apostar per altres formes de lluita que permetin una expressió del rebuig més rotunda. De fet, la presència massiva de la ciutadania a les manifestacions que durant tota la jornada es van anar produint, demostra que aquesta és una fórmula molt efectiva d’expressió del rebuig, del descontent davant la política de retallades sense precedents.Sembla ben clar que als nostres governants els incomoda seriosament, malgrat que ho dissimulen força bé, que una part molt i molt important de la societat surt als carrers i a les places perf dir que no estem d’acord amb les seves opcions i decisions polítiques.
Et commou viure la complicitat de tanta gent que us ajunteu en un espai i un temps concrets per unir el rebuig i les ganes d’esperança, la necessitat de dir que una altra manera de fer les coses és possible. Persones d’edat, interessos i motivacions molt diferents convergeixen en la queixa i en la protesta oberta i pacífica. Cal valorar aquesta força, aquesta energia, aquesta ràbia per construir noves revoltes i nous projectes. Cal aprofitar aquests moments difícils per construir xarxes, complicitats, idees que obrin nous camins I noves formes de lluita.
Però avui la protesta s’ha fet sentir i era necessari que així fos. Acabada la jornada, amb les eternes discussions sobre les dades de participació, queda la satisfacció de saber que som molts, molts més dels que volen i diuen, els que diem que no. I tant els governants com els sindicats saben que hi ha una realitat contundent que s’escapa al seu control, als paràmetres que els són propicis perv teniri les coses ben lligades. L’escenari d’una vaga general, d’una fórmula tradicional de la lluita obrera, obre nous horitzons de lluita i d’alternatives. Avui, després de tot el que va comportar el moviment dels indignats –com a catalitzador d’una nova necessitat d’expressar idees i revoltes- sabem que l’expressió de la democràcia pren formes noves. És imprescindible articulaqr mecanismes de reflexió i de protesta que marquin nous camins. És trist que les noves fórmules prenen forma i dimensió de realitat quan la violència de les reformes socials és contundent i ferotge. Però, com a mínim, el nou escenari de retallades sense precedents obre la necessitat a definir noves estratègies de resistència, de construcció d’alternatives de base.En fi, que potser cal reconèixer que Hegel no s’eequivocava gaire quan afirmava que l’evolució és dialèctica, que una tesi genera la seva antítesi i de la confrontació de les dues en ssorgeix una síntesi superadora, una nova tesi o situació. Això sí, sense saber ben bé cap a on anem,sense conèxier-ne el punt final. El que sí que sabem bé és lanecessitat de lluitarimaginativament i amb rigor per orientar lescoses per altres camins.