La història de la transició espanyola i de la consolidació d’un model de democràcia representativa –model que caracteritza les democràcies que corren pel món- és la història de la consolidació del gran parany de la participació. Si es redueix la participació política a l’acte de votar en els diversos processos electorals,  estem entenent que la política és cosa només dels professionals que en viuen i, per tant, que només són els partits polítics –els partits amb representació parlamentària- els qui fan la política. Més enllà de votar cada quan toca, no se’ns demana res més i, encara millor, no s’espera res més de nosaltres, els bons ciutadans. I per reforçar aquesta idea, tots tenim ben present el ritual de les nits electorals quan valoren  la participació o  es lamenten de la poca participació.

Però sempre hi ha hagut persones i col•lectius que entenen clarament que fer política no és cosa exclusiva de parlamentaris i governants. La política, en sentit fort, és la voluntat –o necessitat- de ser actius en tot allò que és comú, en tot allò que ens afecta –ens agradi o no- com a membres d’una societat. Podem entendre, doncs,en aquest sentit, que la política no rau en mans d’uns pocs sinó que aquests pocs representen la forma institucional d’aquest actuar en allò que ens afecta  a tots plegats.   

La necessitat de redefinir el model de participació democràtica és, avui, una necessitat ineludible. La certesa que els propis governants escollits a les urnes ja no decideixen les línies fortes de l’economia –i que, fins i tot, són imposats més enllà de les urnes sota la suposada capacitat tècnica, com a Itàlia- i, per altra banda, la força d’un moviment al carrer –el 15M o com es digui ara-  que evidencia la insuficiència democràtica del parlamentarisme tancat en ell mateix, posen damunt la taula la necessitat de replantejar idees i pràctiques. Evidentment ningú té la solució màgica –i qui digui que la té ens enganya miserablement-, però ara –ens agradi o no- la realitat i les conviccions ens empenyen cap a una redefinició. Potser no sabem cap a on, però sí que sabem que és necessària i que, en aquest sentit, legitima aquelles posicions que defensen que la política l’hem de fer tots cada dia, des de la nostra quotidianitat, des de la garantia de drets fonamentals i inalienables, des d’allò que vivim o tenim ben a prop fins a coses que tenen a veure amb la globalitat de la realitat.

Dins aquest context, el cas de l’onada independentista que es viu al Principat representa un estímul molt interessant. Més enllà del que cadascú cregui o defensi sobre el procés d’independència, aquesta onada imparable aporta dues certeses que generen esperança: la defensa majoritària del dret a l’autodeterminació com a dret fonamental d’un poble i el fet que aquesta situació és el resultat d’una feina lenta però constant de molta gent durant molts anys. Sens dubte hi ha moltes veus interessades que pretenen interpretar l’onada independentista com una mena de bolet que no se sap ben bé d’on surt i que ha animat el president Mas per convertir-se en una mena de mesies i, de passada,desviar  l’atenció dels greus problemes que pateix la societat catalana –en bona part fruit de la seva brutal política de retallades. Però si ens ho mirem de més a prop, constatem que les coses no van per aquest camí: el que ara estem vivint és el resultat de molts anys de lluita de moltes persones que han defensat la independència com a idea i que han anat estenent com una taca d’oli la seva convicció, sempre molt lluny de les forces polítiques majoritàries.  Està clar que els tribunals espanyols hi han ajudat molt, però el mèrit de la situació actual està en mans de tota aquella gent que ha treballat per  aquesta idea. Si avui a Catalunya hi ha una majoria de forces parlamentàries que defensen el camí sobiranista és perquè el batec de la política no institucional, la del carrer, els ha empès cap a això. En fi, un bon exemple que demostra que la política no comença i acaba als  parlaments i als despatxos.

 

< torna a la portada