És senzillament una obvietat constatar que vivim en una societat i en un moment històric en què les màquines han adquirit un estatus central en les nostres vides i que són valorades quasi com a divinitats. No fa pas tants anys que vivíem sense mòbils i sense correus electrònics   ni facebooks ni tantes altres històries. Ara ja no és així i la nostra dependència de les maquinetes –que cada vegada són més i més intel•ligents i, per tant,  totpoderoses- ens converteix en un apèndix d’elles. A mida que les maquinetes són més espavilades i fan moltes coses interessants van adquirint una força que no tenien quan les màquines només eren instruments per allargassar les capacitats humanes –especialment físiques i sensorials i també cada vegada més en l’àmbit del càlcul i dels processos relacionats amb la comunicació i la informació. Cada dia esdevé més real l’anunci de la dependència humana dels objectes que feia Julio Cortázar –des de la seva magistral prosa i ironia- quan ens presentava a un bon home tot preocupat pel rellotge que li acabaven de regalar i que, al capdavall, es constata que és ell el qui ha estat regalat al rellotge.

 Però aquesta febre per les màquines –i si pot ser en la seva darrera versió, que d’aquí a pocs mesos ja serà una versió paleolítica- implica conseqüències en molts àmbits: el consum,l’exhauriment de recursos naturals –que sovint s’exploten de manera desaforada i que per tenir-ne el control es despleguen tot tipus d’estratègies- i el volum de residus, hàbits quotidians, etc. Ara bé, la relació entre mecanització i pèrdua de llocs de feina és un fet objectiu i preocupant. Podríem posar per exemple molts casos relacionats amb el teixit industrial o agrícola, però en tinc prou tot citant dos casos del sector serveis. Fa uns quants dies vaig llegir que les gasolineres volen implantar un sistema de vigilància humana perquè han augmentat molt els casos de clients que carreguen el dipòsit però marxen sense pagar. L’aposta per la mecanització intel•ligent va expulsar molts treballadors de les gasolineres perquè la feina ja la feia el propi client i la maquineta. I una cosa similar ha passat en transports públics com el metro de Barcelona: van suprimir les taquilles per maquinetes i sistemes de videovigilància i ara cada dos per tres posen controls sorpresa en certes estacions per enganxar als usuaris que no han pagat bitllet. El mecanisme és curiós: es fan fora molts treballadors –que des de la proximitat amb l’usuari a la gasolinera o a l’estació- ja exercien un sistema de control i de seguretat i, ara, sense aquest personal en actiu  en cal contractar un de nou de vigilància que es mou sota la consigna de la suposada culpabilitat de tots els clients. La fórmula és senzilla: reduïm personal –i així suposadament reduïm costos- i augmentem la presumpció de culpabilitat de tots els clients i els sometem a controls sorpresa per enganxar-los.

Probablement no hem de caure en una actitud pròpia  dels blanquistes del s. XIX  que consideraven necessari destruir les màquines perquè aquestes destruïen els llocs de feina. Però sí que seria bo que deixem de donar xecs en blanc a la suposada eficàcia comprovada i la consegüent millora del servei que implica l’adopció de màquines sofisticades i boniques. Les màquines poden fer certes activitats més ràpidament que els humans però els humans podem fer diverses tasques alhora i amb una ductilitat molt important. És clar que els venedors de maquinetes canten les excel•lències dels estris totpoderosos  però sempre, tard o d’hora, cal que la intel•ligència o la presència  humana actuí de nou per cobrir els buits –sovint terribles- que deixen les maquinetes.