Moments d’estiu (i 4)

La pluja ha esquerdat el ritme lent d’aquesta tarda plena de sol. La ràpida  crescuda d’un capvespre abans d’hora i l’esclat torrencial d’aigua, trons i llampecs t’han fet endarrerir la passejada. No has dubtat gaire a l’hora de prendre la decisió: cap obligació, cap urgència et demanaven sortir de casa i la idea de quedar xop només havent fet poques passes no t’ha agradat gens. Només un petit instant de dubte –implacablement esborrat- t’ha fet pensar en llargues passejades sota la pluja,sentint com l’aigua      anava xopant tot el teu cos i com aquest cos d’aquells anys agraïa aquesta sensació. Ara, força anys més tard d’aquelles passejades sota la pluja, penses en silvio Rodríguez quan canta que la pluja cau i jo no camino somrient deixant-me mullar.

Potser com un intent de transició, com una voluntat de no clavar al fons del propi temps unes sensacions, contemples la tempesta  des  del balcó i acceptes els esquitxos –força intensos i ferotges- que et regala aquesta explosió de natura i penses en la idea de sublim que exposa kant en el seu fonamental tractat d’estètica. A diferència del sentiment de bellesa que suscita l’harmonia de formes i colors –d’una flor, d’un sol caient a poc a poc horitzó enllà d’un mar tranquil, d’un cos humà ben proporcionat-,una tempesta viscuda des d’un refugi ens aboca a un sentiment de sorpresa, de gaudi inquiet, d’emoció que camina pel llindar de la fascinació oberta que crea certa angoixa, que ens commou perquè alguna cosa profunda ens fa moure. Aquesta tempesta que en pocs minuts fa dels carrers uns rials plens d’aigua i que sense aturar-se omple de batecs de llum i de soroll el cel de la ciutat no ens pot deixar indiferents. I si aquest espectacle és viscut des d’un refugi de muntanya –fas  memòria de les pàgines del teu dietari on en repasses  els testimonis- l’experiència té més gust d’allò que en podem dir sublim.

Ara, però, el capvespre precoç s’endinsa amb el seu espectacle mar endins i el sol torna a dir que encara està aquí, que encara no ha arribat el moment d’anar-se’n a dormir carena enllà. No t’ho penses gens i surts al carrer. La pluja encara és presenten els bassals i en l’olor d’humitat que ha omplert aquest retall de tarda. Arran del mar encara hi ha una calma de tempesta i la quietud estranya d’una pausa en el sol, la platja plena de gent i les terrasses dels bars i de les gelateries. Poc a poc la tempesta es va perdent mar endins i no saps fins a on li arribaran les forces i si serà capaç de tocar la costa de Mallorca encara amb ganes de fer fugir a la gent de la platja. No tens ni idea, ho reconeixes secretament, sobre la força i consistència d’una tempesta d’aquestes característiques ni de quan de temps necessita –si és que ho pot fer- per creuar el tros de Mediterrani que ens separa de les illes Balears . Aleshores un noi et treu de les teves conjectures i et demana si li pots dir quina hora és. Te’l mires un moment i te n’adones que no portes ni el rellotge ni el mòbil. Una mica desconcertat li dius que ho sento però no ho sé, no porto el rellotge ni el mòbil. I et sents  feliç perquè, encara que sigui per una estona, vius deslliurat del jou de les hores. Per uns instants t’alliberes de la identificació plena amb aquell personatge de Cortázar que viu massa pendent del seu rellotge i que descobreix, finalment, que la veritat no és que li han regalat un rellotge pel seu aniversari sinó que ha estat ell el que ha estat regalat al rellotge.

 

Sense saber ben bé quina hora és, refàs un camí ben sabut mentre la vida retorna al passeig i a les terrasses. A la platja, però, probablement ja no hi haurà massa moviment aquesta tarda.

< TORNA A LA PORTADA DEL NÚMERO 898