Àlbum de cançons/4. Pau Alabajos

Sens dubte, és un fet indiscutible i francament motivador que la cançó d’autor viu una etapa d’esplendor arreu dels Països Catalans. Un grapat de noves veus, de nous noms que ja són de companyia freqüent a les nostres vides, generen propostes interessants. Potser podríem parlar –tot parafrasejant la famosa antologia poètica castellana dels anys 70- de la novíssima cançó d’autor. I en aquest paisatge, el nom i la veu de Pau Alabajos hi apareixen amb una força especial.

Ara fa deu anys Pau Alabajos  va publicar el seu primer disc i, durant tota aquesta dècada, ha consolidat de manera rotunda un estil, una personalitat, una manera d’entendre la cançó  com la seva manera personal d’expressar el compromís amb el país, amb el paisatge, ambla memòria que se’ns vol amagar, amb la necessitat de la revolta, amb l’amor i amb l’homenatge necessari a uns referents musicals i poètics com l’Ovidi i l’Estellés. Si repassem els seus tres primers discos ja ens podem fer una imatge ben precisa dels colors que configuren la seva mirada musical sobre la vida i la lluita, sobre el país i allò que batega en cadascuna de les síl•labes de vidre que configuren el ram dels nostres dies, del futur que ens el volen en venda, d’una nit a Berlín. Amb els tres primers discos ja podem dibuixar amb traços clars i lluminosos  l’inventari dels seus temes i de la manera de pintar-los en les cançons. Amb tot aquest grapat de cançons que estan recollides en els seus tres primers discos ja en tenim prou, em penso, per dir que Pau Alabajos és una veu sensible, combativa,especial i de referència dins aquest mosaic en ebullició de veus de la novíssima cançó.  Però la força creadora i la voluntat d’explorar nous espais, noves formes, l’ha portat a fer el que en podríem dir un salt al buit i sense xarxa: un disc –un espectacle- dedicat a dir Estellés. A partir d’uns textos del Mural del País Valencià com a eix central, Pau alabajos –acompanyat d’un piano- ens ofereix la seva aproximació, la seva versió, de Vicent andrés Estellés. Evidentment –no podria ser d’una altra manera- la veu i el món d’Estellés ja està present en els tres primers discos –sense anar més enllà, el títol del tercer disc són uns versos de l’Estellés- però en aquest quart disc fa una immersió total i espectacular al món d’Estellés des del seu mural.

Abans de conèixer i gaudir fins a l’emoció profunda d’aquests textos de l’Estellés dits pel Pau Alabajos em vaig  preguntar –i m’imagino que moltíssima gent es va fer la mateixa pregunta-     com podria assumir aquest repte. Per a molta gent la veu de l’Estellés és, està clar, l’Ovidi. Em sembla que ja ho he dit algunes vegades, però no em fa res tornar a confessar que la meva veritable porta d’entrada a l’Estellés va ser el Coral romput de la mà de la veu de l’Ovidi i la guitarra del Toti Soler.

La meva primera aproximació a aquest quart disc del pau Alabajos  va ser en un recital a l’auditori de Barcelona dins el darrer festival BarnaSants. Vaig necessitar uns minuts –no massa, és cert- per resituar coses i per deixar-me endur per aquella nova manera de viure el món de l’Estellés, un món ben conegut però sempre nou pel seu abast i per la seva força. De seguida vaig superar la comparativa de laveu quasi tel•lúrica de l’Ovidi a la veu més suau de l’Alabajos, d’una guitarra que fa sortir les notes i les melodies de les pedres, de l’olor del pa acabat de fer, dels trens que creuen les tardes de diumenge, dels carres estrets d’una València de postguerra a un piano   que ens bressol

Sé que Pau alabajos ha editat l’enregistrament d’un concert al Palau de la Música de València i en el qual hi van participar els nostres Rodonors Invictes. Espero amb ànsia poder gaudir d’aquesta nova proposta de Pau Alabajos i espero que segueixi, per molts anys, fent noves i boniques cançons.a mediterràniament, amb  la claror suau d’una lluna beethoveniana o en unes melodies que busquen l’expressió en estructures sense massa estridències. En definitiva, Pau Alabajos ha defugit la possible comparació i ha creat, des del respecte i l’homenatge oberts a l’Ovidi, la seva pròpia mirada sobre el món immens i esclatant de l’Estellés i del seu país que vol consignar pedra a pedra, síl•laba a síl•laba. Pau alabajos té ja una maduresa artística tan consolidada que li permet aportar una visió personal, una versió pròpia, d’un clàssic. I això ho fa des de l’honestedat més absoluta i des del reconeixement obert de la força i l’actualitat del referent per excel•lència. Aquest gest no és fàcil ni habitual i ajuda a situar la nostra cançó a un nivell de maduresa com pot tenir la cançó francesa, grega o portuguesa on les noves versions ajuden a consolidar clàssics i tradicions.